Laura Borràs (Barcelona, 1970) va entrar en política el 2017 i en menys de quatre anys ha fet una ascensió meteòrica fins a candidata a la presidència de la Generalitat, dirigint de forma fugaç la conselleria de Cultura i després sent portaveu de Junts al Congrés. Filòloga i professora universitària, és una de les cares visibles de la "transversalitat" que vol reivindicar la nova formació, que ha tallat tots els vincles amb l’extinta CDC i busca desmarcar-se d’una posició fixa en l’eix social per prioritzar el camí cap a la independència: "És una qüestió de supervivència nacional".

Ha manifestat que si l’independentisme supera el 50% de vots reactivaran la declaració d’independència i faran els preparatius per fer-la efectiva. Què ha canviat perquè el 2017 no fos possible i ara sí?

Aquests tres anys no han servit per avançar cap a la independència per moltes circumstàncies. Governar amb presó, amb exili, amb repressió, no és fàcil. Amb tot, els demòcrates hem de ser obedients al mandat de les urnes, i per això nosaltres el que proposem és un full de ruta que permeti refermar aquest compromís sorgit de les urnes, perquè no ens passi el que ha passat en l'anterior legislatura.

De manera unilateral?

La negociació amb l'Estat espanyol seria la via més fàcil si l'Estat decidís que vol ser demòcrata abans que espanyol. Seria la millor de les vies. És una via que hem mantingut oberta en els termes que han de ser-hi. Amb l'amnistia com a punt de partida, i a partir d'aquí negociar sobre l'exercici del legítim dret a l'autodeterminació. Però per aquesta via fa falta algú a l'altre costat i aquest algú només ha triat el camí de la repressió. Finalment, hem de preparar-nos per, quan activem la declaració d'independència, estar en disposició de defensar-la.

Com s'ha de defensar?

Tothom parla dels camins que hem de fer per arribar a la independència, però en canvi, no hi ha pressió per demanar com es continuarà en una via com la de l'autonomia, que està a la UCI i té mal pronòstic. Quan parlem d'independència ho fem per les xifres aclaparadores: com pot ser que els catalans paguin 72.000 milions d'euros i el pressupost de la Generalitat sigui de 28.000 milions d'euros? Com pot ser que dels impostos que recapta Catalunya, el 95% els recapti l'Estat i amb el marge que tenim tant estret haguem fet el que han fet la resta de països d'Europa, que és donar ajuts directes per no haver de lamentar mals majors després? Necessitem la independència com a via de supervivència com a país. L'Estat només té una via, que és la de la repressió.

Quin paper creu que pot tenir la taula de negociació en la resolució del conflicte?

Si hi hagués una taula de negociació amb voluntat de negociació tindria un paper absolutament crucial. Tanmateix, hem vist que ha estat un esquer, una excusa, que ha servit per altres coses: per una investidura, per uns pressupostos, per votar estats d'alarma, però no ha servit per resoldre el conflicte polític. Això és prou evident en un any. Quan parlem de negociació en parlem amb un sentit fort. No parlem de simulacre.

Aquesta legislatura s’han posat molt de manifest les diferències entre JxCat i ERC. Seria possible reeditar un govern de coalició com l’actual?

Nosaltres parlem de poder guanyar bé per governar bé. En l'anterior legislatura vam guanyar de 12.000 vots, però en canvi es va fer un govern pràcticament al 50%. Hem vist que aquesta fórmula no ha funcionat com nosaltres voldríem. El president Torra va ser molt clar donant a legislatura per acabada quan la seva acta de diputat no va ser defensada al Parlament. Aquest és un símptoma del que no ha de tornar a passar: s'ha acabat la legislatura deixant caure l'acta del president Torra i fent-ho preventivament. El Parlament no només no pot paralitzar-se perquè l'Estat espanyol vulgui incidir en la repressió, sinó que no pot fer de sucursal del Tribunal Suprem.

Hem acabat la legislatura en què ni tan sols s'ha pogut publicar al diari de sessions allò que els diputats han debatut dins l'hemicicle. Significa haver desprovist absolutament de dignitat la seu de la sobirania popular. Aquest, que és l'escenari que hem tingut, no el podem tornar a tenir. Volem guanyar amb força per poder ser determinants a l'hora de generar un govern independentista, sense cap mena de dubte. Farem govern amb totes les forces independentistes que tinguin representació parlamentària, perquè clarament estem compromesos per poder avançar cap a la independència, però sobre les bases d'un govern fort, cohesionat i que tingui clar quin és el mandat de les urnes.

I això es pot aconseguir amb la CUP?

Nosaltres fem aquesta proposta, amb nosaltres no s'ha de triar. La fórmula és la de l'1-O. Hi hem de ser tots, perquè prou complicada és la fita. Però hem de ser-hi tots volent avançar. No contemplem que s'hagi de triar entre un eix social i un eix nacional, perquè si no treballem per l'eix nacional no hi ha cap mena de garantia de poder estar en posició de defensar drets socials.

En cas que Aragonès tingui opcions a la presidència, quines serien les demandes per votar-hi a favor?

L'escenari post electoral el veurem en funció dels resultats, però la convicció que no podem cometre els errors que s'han comès em sembla que és nostra i que és compartida per tothom.

I per què no inclouen els Comuns en aquesta fórmula, si aposten pel dret a l'autodeterminació?

Doncs no es nota. Quan algú està al Govern, és per fer polítiques on es notin les conviccions profundes que un té. No avançarem cap a la independència amb partits que no són independentistes, perquè la seva prioritat no és aquesta. Per nosaltres és una qüestió de supervivència nacional. Un pot ser molt republicà, però s'ha de notar. Amb republicans com els Comuns o els socialistes, l'Estat espanyol no necessita monàrquics. Quan ets en un lloc i hi ha qüestions tan essencials que afecten ontològicament a qui ets, s'ha de poder notar. I en aquest cas, no hem notat que els comuns vulguin defensar el dret a l'autodeterminació, no hem notat ni tan sols que estiguin en disposició de minimitzar la repressió.

Al programa aposten per "una nova forma" de gestió de la pandèmia més compatible amb l’activitat econòmica. Quina és aquesta fórmula, i, si ara ja estan al Govern, per què no l’han aplicada?

Jo crec que és evident que hi ha hagut una diferència molt important de com s'ha portat la pandèmia des que no tenim el president Torra al capdavant. Ara hi ha un govern sense president, i penso que això es nota de manera molt clara. Portem al programa la reactivació del país, i des del punt de vista de salut, hem vist que no tot s'ha fet bé. Segurament hem de passar d'un model reactiu a mesures més proactives: sortir a buscar el virus, reforçar la traçabilitat, fer tests massius. Hem de fer cas dels experts i poder combinar la salut física i la salut econòmica. És una necessitat en el context de dependència en què ens trobem. El doctor Argimon –a qui Borràs planteja com a conseller de Salut si guanya- va ser clar: si poguéssim pagar, tancaríem.

I per què no es pot pagar?

Perquè nosaltres no gestionem els nostres recursos. Els podríem pagar, naturalment. La qüestió és que no ens retornen els impostos que paguem. Si volem reforçar el nostre sistema de salut, fan falta recursos. I Catalunya els té, el problema és que no els pot utilitzar. Aquesta és la tragèdia.

Pel que fa a l’emergència pel clima, aposten pel Pacte Verd Europeu, amb mesures com reduir el 50% emissions fins 2030. Aquest via és realista, sense abordar un decreixement econòmic?

Es pot fer un creixement sostenible. Hem d'apostar per l'agenda verda 2030 de manera inequívoca, hem d'estar en disposició de reduir les emissions de cara al 2035. S'ha de poder fer perquè no tenim planeta B. Ho hem de fer i ho hem de fer ara de manera dràstica. Per això parlem de la fiscalitat verda, perquè els que més contaminen siguin els que més tributin. Això ha de poder ser una prioritat de país. Hi apostem amb fermesa.

Què implicaria tenir per primera vegada una presidenta de la Generalitat?

Implicaria inaugurar un camí que fins ara ha estat vetat a les dones. Una normalització de la distribució del poder a l'esfera pública. La millor política d'igualtat és tenir una primera presidenta de la Generalitat. Kamala Harris, quan va accedir a ser vicepresidenta dels Estats Units, va fer un parlament molt impactant, en què deia a les dones i les nenes del país: "Jo sóc la primera, però ja no seré l'última". Aquest valor d'obrir un camí, de fer que les noves generacions visualitzin que és possible. Això no s'ha complert i seria inaugurar un escenari. Ens guanyen 131 a 0, és una victòria per golejada.

En què és més d'esquerres que Salvador Illa?

JxCat és un espai que ideològicament és molt plural, ric i divers. Prediquem la unitat però també la practiquem, però a molta gent només l'interessa etiquetar-nos en un espai ideològic o en un altre. Quan el CEO ens explica la realitat dels votants, a nosaltres ens situa en l'àmbit del centre i centre-esquerra, mentre que al PSC el situa més a la dreta. Clar que soc més d'esquerres que Salvador Illa, no se m'acudiria mai de la vida avalar polítiques repressives, el règim del 78, impedir que s'investiguin els atemptats del 17 d'agost, impedir una comissió d'investigació del monarca, contribuir a la seva fugida, pagar-li les seves despeses, veure incrementat el pressupost de la Casa Reial en un 7% en un any en què hauria de ser vergonyós, amb tots els escàndols que han envoltat la Corona, que hi hagués ni tan sols un augment... o incrementar en 21 milions d'euros el pressupost d'armament. Si això és ser d'esquerres, hem desvirtuat totalment unes categories que no serveixen segurament per definir el nostre temps.

Impost de successions sí o impost de successions no?

M'ho està centrant en una qüestió tributària, fiscal, d'una fiscalitat que a Catalunya, de moment i en l'escenari que ens trobem, no pot ser justa. Quan Catalunya disposi de tots els seus recursos, parlem-ne, de fiscalitat. Mentrestant, JxCat, tenint en el seu interior un espectre d'opinions respecte l'impost de successions, què ha fet, per responsabilitat? Garantir que els més vulnerables no se'n veiessin afectats. Nosaltres som progressistes, i la Laura Borràs és progressista. En canvi, el govern més progressista de la història necessita avançar bastant en progressisme.

Té un cas obert als tribunals que posa sobre la taula el risc que sigui inhabilitada. Si ho és mentre és presidenta, acatarà?

Em parla d'acatar una sentència d'un cas que no existeix, que no hi hauria de ser si hi hagués justícia, d'un judici que encara no ha tingut lloc, i d'una sentència inculpatòria. Si enceto el camí de dir què passarà si eventualment m'inhabiliten, li estic donant camí franc al Tribunal Suprem perquè em pugui inhabilitar. El marc mental no pot ser el de col·laborar amb els que apliquen la injustícia a través dels tribunals. Jo em quedo negant la major, que és que no hi ha cas. I que això és una persecució política, de vulneració dels meus drets, des del primer moment.

La CUP s’ha mostrat reticent a investir-la per aquest cas. Li preocupa que sigui un obstacle per arribar a la presidència?

S'agraeix la sinceritat. Ja vam veure quin paper va jugar la CUP en la investidura del president Turull; ara, si diuen això, la gent sabrà què vota. Jo crec que hauran de decidir ells si volen estar al costat de la injustícia espanyola o al costat de la democràcia catalana.