"No puc escriure coses pacífiques i positives perquè no soc així"

Carlota Gurt (Barcelona, 1976) ha debutat al món literari guanyant la darrera edició del premi Mercè Rodoreda amb Cavalcarem tota la nit (Proa). Es tracta d’un recull de contes potent, filat per una mena de corrent subterrània de rebel·lió i d’inconformisme. Ens trobem el primer dia de la fase 3, al pis on s’està quan viu a Barcelona. Aclareix que no és casa seva, que ella no és tan endreçada ni de colors blancs. Ho diu de seguida per evitar provocar impressions equivocades. Llegeix molts llibres a l’hora (Elogio de las sombras, El grado cero de la escritura, Secuela, Sortir a robar cavalls…), i té moltes ganes de continuar escrivint, de fet està revisant una novel·la de la que no en vol dir res.

Com a autora diu que la literatura li serveix per parlar amb ella mateixa, per dir-se coses i organitzar-se les idees. En canvi diu que llegeix per consolar-se de la solitud del món i també pel gaudi estètic, perquè les paraules li agraden molt. Escoltant-la parlar queda clar que és una persona que quan juga vol guanyar, que les metàfores li agraden però no està per retòriques. La Gurt és decidida però no maquilla les seves parts més vulnerables.

Com ha viscut el confinament?

Amb la cama trencada. El llibre va sortir el 12 de febrer i em vaig trencar la cama el 27, jo visc a La Pera enmig del bosc i llavors arriba el confinament i vinga orquestra i platerets! Fa un any que m’he separat i ja estava en l’estranyesa de la separació, després de17 anys i tres nens, i el canvi de vida. Jo ja estava en la meva bombolleta d’irrealitat i de cop guanyo el premi, de cop em trenco la cama i de cop ve la pandèmia i ho he viscut amb molta sensació d’irrealitat i molta soledat. Al cap d’un mes i mig vaig començar a delirar una mica, vaig entrar a un carril que vaig pensar no anem bé.

Ha tingut un debut literari espaterrant, amb molt bones crítiques. S’ha rellegit el 'Cavalcarem tota la nit'?

Quan em van donar el premi me’l vaig rellegir per l’edició final i quan em van donar les galerades els vaig tornar a llegir, però de dalt a baix no hi he tornat.

És el llibre que volia fer?

"El llibre que vols fer no el fas mai. Hauria volgut que fos millor"

El llibre que vols fer no el fas mai. Hauria volgut que fos millor. Penso que hi ha alguns contes que estan bé, que son bons però de la majoria penso que no n’hi ha per tant, penso que podria ser millor i penso que el que estic fent ara és millor.

Parla de la novel·la que està escrivint i de la qual no en vol dir res?

No en puc dir res que si no em renyen.

Quan la podrem llegir?

Confio que el 2021. Però amb la novel·la també em passa una cosa, com la vaig escriure a l’hora que els contes és una cosa molt antiga i ara que l’he revisada i hi he introduït coses, m’adono que el que hi poso és més bo que el material anterior però no la vull reescriure sencera. És la idea de que sempre pots fer una cosa millor i quan n’acabes una i n’has après una mica més o si més no t’ho penses, sempre vols fer una cosa millor.

A 'Cavalcarem tota la nit' hi ha cert to de rebel·lió, força mala llet i també incoformisme.

D’alguna manera tothom escriu com és, no? Des d’una manera d’entendre el món. Una mica és perquè jo soc així, no puc escriure coses pacífiques i positives perquè no soc així. En el fons el que escrius orbita al teu voltant.

Molts dels temes recurrents al llibre son les pors, les manies i la solitud.

"M’agraden les idees obsessives, aquestes coses que de vegades se’t posen a dins"

Son temes bastants meus però jo no tinc les manies del llibre. Però sí m’agraden les idees obsessives, aquestes coses que de vegades se’t posen a dins. Però sí que penso molt en la soledat, en la mort i en què és morir-se. La meva mare té Alzheimer, d’aquí el conte de les balances, i penso que potser la mort està sobrevalorada i a més ara que l’hem vist de prop. Ara tothom té por de morir-se i jo penso que ho hem d’acceptar més.

L’aigua és un element que també li dóna molt de joc.

És una metàfora molt facilona. Freud ja ho tipifica. És allò del joc psicològic d’imaginar-se que vas per un camí i has de dir com l’imagines i depèn de com el descrius vas cap a un costat o cap a l’altre. La interpretació del llac que et trobes al camí és com tu vius el sexe. Això de l’aigua i el sexe és una cosa molt tipificada, però per mi el sexe discorre per tot el llibre, hi ha una tensió eròtica, i llavors per mi l’aigua és més aviat com el desig, una cosa que se t’escapa, que et pot fer por, que et pot ofegar… i com m’agraden aquestes tonteries de fer metàfores (Riu).

Durant anys va treballar com a cap de producció a la Fura dels Baus i després al Temporada Alta. Tinc entès que va canviar la producció teatral per la traducció perquè estava farta de manar?

"Manar no em convé perquè tinc un caràcter una mica fort i sempre vull tenir raó"

Sí, manar no em convé perquè tinc un caràcter una mica fort i sempre vull tenir raó (Riu). Crec que ho feia bastant bé, el que passa es que em posava en tensió passar-me tot el dia marcant i negociant i no em feia bé. A més havia tingut el segon fill i també havia començat a odiar una mica els actors i els directors, els hi vas agafant ràbia, n’hi ha que son molt insuportables, i vaig pensar que no em podia passar el dia odiant-los a tots. I com la traducció sempre m’havia agradat, vaig decidir intentar-ho.

Treballar a la Fura dels Baus creu que ha deixat petjada en la seva manera d’escriure?

D’alguna manera sí que hi ha aquesta visceralitat, però jo tinc la sensació que ja formava part de mi. Si vaig acabar treballant a la Fura és perquè ja era d’una determinada manera. Vaig començar a Àustria fent dos mesos de productora, segurament em va alliberar, em va treure el tap. I el sentit del ritme teatral de les obres suposo que encara que no el racionalitzis l’interioritzes.

Un dels contes que destaquen del recull és 'L’estiu etern' on diu “La realitat és un entrebanc i mai no s’assembla al paradís que tinc dins el meu cap”.

Al final tot el dia estem projectant. Res existeix, tot el món és una projecció del que jo soc capaç d’imaginar o vull. Tu et pots imaginar el que vulguis però després… i sobretot amb el tema de la parella o les relacions. Tu projectes sobre els altres però els altres son com son, no com tu vols que siguin.

'Bèsties carnívores' el va escriure com una venjança?

"Quan va passar això de la manada em va remoure molt perquè jo també tinc els meus petits abusos. Em van quedar ganes de fer alguna cosa"

Quan va passar això de la manada em va remoure molt perquè jo també tinc els meus petits abusos, hi ha un fil de Twitter que vaig fer en el seu moment, no m’han violat mai, però em van desvirgar quan en tenia 13 un tio que en tenia 25, jo ho vaig consentir però potser no tenia l’edat de consentir i jo anava com buscant amor d’alguna manera i era una manera de vendre’s, de fer sexe per tenir amor, i llavors és un tema que em remou. I amb això de la manada em van quedar ganes de fer alguna cosa. La sensació és de violència, és que jo aquests tios els vull matar, el cos et demana una venjança física i llavors el cap t’atura però la sensació visceral que sents és de tallar-los la polla i posar-los’hi a la boca. Ja sabem que tot això no es pot fer i vaig decidir escriure un conte. Hi ha qui diu que és el menys literari del llibre però la literatura de vegades també pot servir per denunciar coses.

I en qüestions de política per on es belluga?

No miro la tele, no llegeixo diaris, no escolto la ràdio. Tot el meu contacte amb la realitat és Twitter, estic absolutament desinformada. La política em carrega una mica perquè penso que hi ha un excés de paternalisme. Soc independentista però soc poc activa. Em definiria més aviat d’esquerres però tinc una ascendència convergent perquè el meu pare era superconvergent, d’alguna manera això queda, com el catolicisme, i jo no soc convergent però segurament tinc tics de burgeseta convergent. És així, son coses que se t’incrusten.

Així que Twitter és la seva finestra?

"Soc independentista però soc poc activa. Em definiria més aviat d’esquerres però tinc una ascendència convergent perquè el meu pare era superconvergent"

Twitter és un pati de solitaris i egòlatres, i com soc una mica les dues coses em va bastant bé. Jo hi vaig entrar a l’agost, tenia un perfil però no el feia servir ni havia tuitat mai i a l’agost passat, la setmana que estava amb els nens, les primeres vacances de la meva vida sola amb tres nens a França, i la sensació de no poder parlar amb ningú, de no tenir una vida adulta em van fer entrar a Twitter. I com se suposa que tinc aquests problemes d’ego i diuen que soc tan arrogant doncs va bé. Hi vaig que tenia 60 seguidors i ara en tinc 5.000. No sé, tot és molt estrany.