No només són ossos: el mapa de la memòria a les Illes Balears

EIVISSA.- Hi ha 55 cossos. Encara en queden la meitat. Tots tenen un forat a la nuca, d’una bala de 9 mil·límetres. No són d’un tir de gràcia, són assassinats a frec de roba. Alguns estan emmanillats amb altres companys, d’altres estan rodejats per estris quotidians: una cullera, plats, tinters. Havien agafat el que havien pogut perquè els hi havien dit que els alliberaven de la presó de Palma. La realitat va ser que els van portar a afusellar al poble de Porreres.

La presidenta de l’associació Memòria de Mallorca i néta d’un dels desapareguts durant la repressió franquista, Maria Antònia Oliver, explica que es va escollir Porreres com a primer lloc perquè hi havia moltes famílies que reclamaven la seva obertura, ja hi havia molts d’estudis històrics previs fets, a banda de ser la fossa més gran de l’illa.

Aurora Picornell

Abans de Porreres: deu anys de feina de les associacions memorialistes

«Obrir aquesta fossa ha estat una catarsi col·lectiva. Hem obert una fossa i hem tancat una ferida», diu la coordinadora de la llei i jurista especialitzada en dret internacional públic, Margalida Capellà. Per tancar la ferida, però, s’han necessitat més de deu anys de feina per part de les associacions memorialistes de les Illes.

Les associacions fa temps que feien la feina de localització i identificació de fosses, però tenien el problema que "ningú era competent per obrir-les"

Així, la feina de localització i identificació feia temps que estava feta per part de les associacions, però es trobaven amb el problema que, tal com explica Maria Antònia Oliver, «ningú era competent per obrir les fosses, hem tocat totes les portes». Margalida Capellà té clar que «el responsable de l’exhumació hauria de ser el Ministeri Fiscal si Espanya fos un país normal».

Convèncer abans de vèncer

Margalida Capellà afirma que aquesta llei és per respecte als Drets Humans, però que també és una eina per establir competències: «s’havien d’assumir algunes obligacions per part del Govern». La llei aprovada al juny estableix que s’han de localitzar i diagnosticar les fosses per saber si es poden exhumar. Aquelles en què no sigui possible, s’hauran de senyalitzar i protegir legalment com a bé d’interès cultural per dignificar-les.

La llei de foses de les Illes és la primera que s'ha aprovat per unanimitat en un parlament

«Era bàsic tenir clar que no només havíem de vèncer sinó convèncer», diu Capellà. Va ser ella l’encarregada de negociar amb els partits de la Cambra i va decidir adoptar aquesta estratègia per poder garantir una continuïtat de la llei i de la feina feta a través d’ella tot i que hi hagi un canvi de govern. El compromís institucional amb la llei va quedar palès durant l’exhumació a Porreres: cada dia hi havia un representant del Govern i diverses cares dels diferents partits polítics, a més de comptar amb la presència dels alcaldes dels pobles d’origen dels represaliats. Etxebarria va afirmar que només s’havia trobat amb un altre cas en què la presidència del Govern – en aquest cas Francina Armengol – estigués present durant l’exhumació d’una fossa de la Guerra Civil o franquisme.

La fossa de Porreres. AFP

Contextos diferents, memòria diversa

Tot i ser unes Illes bastant conservadores – a les eleccions del 1936 guanya la dreta a totes les illes amb l’excepció de Formentera -, van patir una dura repressió franquista. Es calcula que només a Mallorca hi pot haver unes 1.500 víctimes d’aquesta repressió, mentre que a les Pitiüses s’estima que n’hi pot haver unes 300. A Menorca, en canvi, les execucions extrajudicials no van ser tan nombroses, com sí que ho foren les persones exiliades.

A Mallorca la repressió franquista va sumar unes 1.500 víctimes, mentre que a les Pitiüses en van ser unes 300

S’ha tingut la falsa creença de que, pel fet de ser illes, estaven aïllades dels esdeveniments de la Península. Segons el doctor en història Antonio Viñarás «A Eivissa passava el que passava a la resta d’Espanya. Hi va haver enfrontaments, igual que a Madrid». La Pitiüsa major va ser presa pels sublevats des d’un principi, tot i que després va ser recuperada – durant poc temps – pel bàndol republicà.

Racó de la memòria a Porreres. AJUNTAMENT DE PORRERES

A Formentera, a les fosses amb afusellats s’hi suma una altra – la més gran de l’illa amb 59 cossos enterrats – en què s’hi troben les restes de les persones que moriren de fam al camp de concentració que es va establir allà als anys 40. Es troba al cementiri de Sant Francesc i es creu que serà una de les més difícils d’exhumar, si finalment es fa. És una fossa que es va anar ampliant sense ordre i sense establir el lloc concret i les restes que es cerquen són de persones que van morir per inanició, per la qual cosa es poden confondre amb altres cossos al no tenir unes característiques concretes.

Ampliar la memòria democràtica

Tant la protecció del camp de concentració de Formentera, com el reconeixement de les persones exiliades de Menorca o la retirada de la simbologia franquista que encara queda arreu de les Illes no es pot fer únicament amb la Llei de Fosses. És per això que es va decidir que una vegada engegada aquesta, molt més concreta, es posaria en marxa la redacció de la llei de Memòria Democràtica per «restituir la dignitat i memòria de les víctimes i recuperar el llegat dels valors democràtics».

El mur de la memòria de Mallorca. ENRIQUE CALVO / EFE

Amb aquesta llei es vol cobrir aquells temes pendents a l’hora de reivindicar la memòria, com és la simbologia, els nens robats, l’exili o la repressió posterior a la guerra. S’entén el concepte de víctima des d’una perspectiva més àmplia i en què es té en compte la perspectiva de gènere i es posa èmfasi en aquelles dones que van patir repressió per la seva doble condició de dones i republicanes.

Per a l'historiador Sebastià Lliteres, "la memòria no es recupera, s'estimula i es reivindica"

S’hi reconeixen tres drets: a la veritat, a la memòria i a la reparació. Amb aquest s’engeguen una sèrie de polítiques públiques que permetran la identificació i reconeixement de les víctimes de la repressió, a més de recollir en un arxiu únic tota la documentació de l’època. Tot això ha de servir com a primera pedra per començar amb una pedagogia que no abasti només els centres educatius sinó també la resta de la societat.