'El Museu': un còmic que expandeix les sales del MNAC

Una tractat sobre la mirada, un assaig sobre l'espoli, una radiografia dels marges, una història de l'art i de la ciutat. I més. "Els museus i els assajos són exercicis d'especulació cultural que miren d'establir un recorregut intel·lectual entre dos punts, la porta d'entrada i de sortida, la primera i la darrera pàgina, l'inici i el final d'una trama o d'un argument o d'un viatge. Però res no comença, res no conclou, malgrat que els espais i els discursos que transitem constantment suggereixin una altra cosa". Les primeres paraules del llibre són un avís: El Museu (Norma Editorial, 2023) no és només un recorregut per les col·leccions del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). També és una oda al pensament inacabat.

Passadissos i backstage

La portada del còmic 'El Museu'.

No és la primera vegada que, exposicions a banda, el maridatge entre museus i còmics dona fruits: l'IVAM va obrir camí el 1990, el Museo del Prado ja compta amb un grapat d'obres al voltant de les seves col·leccions, el Thyssen també. Tampoc és el debut del MNAC en el novè art. Tot just després de publicar Barcelona. Los vagabundos de la chatarra (Norma Editorial, 2015), l'escriptor i assagista Jorge Carrión i el dibuixant Sagar Forniés van rebre l'encàrrec de fer un còmic sobre la col·lecció d'art gòtic del museu. El resultat va ser tan satisfactori que la direcció va decidir doblar l'aposta i encarregar-los un altre que abraça la totalitat de la institució, incorporant el primer llibre, remasteritzat, entre les pàgines del segon.

Carrión: "Volia combinar assaig i crònica i explorar el llenguatge de l'assaig visual més enllà de la vinyeta"

Per afrontar el nou encàrrec, Carrión tenia clar que no volia repetir fórmules: "No volia que fos una crònica periodística com Los vagabundos de la chatarra. Volia combinar assaig i crònica i explorar el llenguatge de l'assaig visual més enllà de la vinyeta". Una altra cosa clara tenia: el llibre s'organitzaria al voltant de quatre parts (corresponents a les quatre col·leccions del museu: romànic, gòtic, renaixement i barroc, i modern) i comptaria amb cròniques protagonitzades per diferents personatges que, com diu Forniés, acosten el lector al "backstage del museu": el veterà coordinador de seguretat Vargas n'és un; la Roser, una treballadora cega del museu, i el professor Josep Maria, que guia els seus alumnes entre les obres exposades, en són els altres.

Una pàgina del llibre amb diverses vinyetes.

"En Vargas ens permetia recórrer les catacumbes del museu, cosa que no podíem fer pel nostre compte. Amb la Roser podíem accedir a la dimensió fascinant per explorar des del còmic d'allò que és invisible o no es pot percebre. I amb en Josep Maria volíem incidir en la dimensió pedagògica del museu, fonamental al segle XXI", diu Carrión. Les pàgines protagonitzades per la Roser són memorables: primer mostren a les fosques el recorregut que fa la treballadora amb els autors; després, les vinyetes es repeteixen ja revelades, amb llum, però sense la veu de l'empleada.

En l'episodi d'en Josep Maria, "hi ha una petita picada d'ullet a Aby Warburg, qui deia que no li interessaven els mestres que provocaven l'aplaudiment dels seus alumnes, sinó les seves preguntes", diu Carrión: "Per això tot el diàleg entre en Josep Maria i els seus alumnes està basat exclusivament en preguntes". Tot el còmic, de fet, és un disparador de preguntes. Una exploració de camins possibles.

Del zoom al detall que desvela

"Cal imaginar la història de la innovació visual, des d'Altamira fins a Pixar, com un seguit de connexions màgiques entre els qui proposaven la nova representació i els qui la veien per primera vegada", es diu al capítol dedicat al Renaixement i el Barroc. Es pot llegir El Museu com un assaig sobre la mirada i el gest revelador. Però també com una història de la relació entre la pintura i el còmic: "Amb el retaule gòtic comencen la nostra mirada i el nostre pensament en vinyetes", diu Carrión.

Una vinyeta amb el mapa de Barcelona.

L'obra transita contínuament entre el zoom ampliat, que connecta el MNAC amb la història social, política i urbana de Catalunya i de Barcelona, i el detall que desvela les lògiques de tot museu d'art. La lluentor del terra permet a l'escriptor reflexionar sobre l'aura robada i les distàncies que convergeixen en una sala ("És l'eco de l'expropiació original", diu); els tres segells tatuats a una taula del segle XIV permeten invocar la naturalesa material de les obres ("Lobra no és exactament una obra, sinó la seva ruïna", rebla).

Al llarg de quasi dos anys, gairebé cada divendres, guionista i dibuixant van recórrer els passadissos del MNAC per contemplar, entrevistar i detectar aquests "petits detalls visuals o humans, imprescindibles perquè tot tingués sentit i emocionés també intel·lectualment", diu el primer. "Les visites ens van permetre buscar l'accident revelador. Com els alumnes que aprenen l'ofici, jo també les vaig aprofitar per dibuixar diverses vinyetes del còmic en directe", diu el segon.

Algunes de les pàgines de l'obra, com l'obertura del capítol del Barroc, han esdevingut murals de més de tres metres que, en un futur, potser formaran part del catàleg del MNAC. A El Museu també abunden les vinyetes sense text. En silenci, com en un museu, podem contemplar els matisos de l'extraordinari traçat de Sagar.

De Goya a Lluïsa Vidal

Durant els set anys de procés de creació d'El Museu, Jorge Carrión també va poder estirar el fil del vincle entre personatges històrics del món de la cultura i el MNAC, un vincle que permet afegir una altra capa al relat sobre les múltiples derivades que s'entrecreuen al museu. A les històries de Jacint Verdaguer, Picasso i Goya, Carrión hi suma les de la bailaora Carmen Amaya i de la pintora modernista Lluïsa Vidal "amb la voluntat d'explicar la dimensió femenina del MNAC, que no està prou desenvolupada".

"Els museus s'estan convertint en plataformes de continguts, però, a diferència de Netflix i Facebook, la part més important continua sent física"

Tot plegat aconsegueix fer del còmic una obra documentada i profunda que repensa el valor d'institucions culturals que, segons l'autor, han de jugar un paper fonamental els propers anys. "Els museus s'estan convertint en plataformes de continguts, però, a diferència de Netflix i Facebook, la part més important continua sent física. En un món on cada vegada tindrà més importància la Intel·ligència Artificial i la realitat virtual, que els museus trobin la manera de ser bons amfitrions dels cossos, dels esperits i de les relacions humanes serà la garantia del seu futur", conclou.