Mor als 82 anys el poeta Joan Margarit

"La mort no existeix, és el gran vers de Yeats, la mort ens l’hem inventat nosaltres. Però quan et fas vell, et quedes sol. Això és així, i no és cap drama. Si no veus les coses com són, Dios te guarde…". Això és el que va dir Joan Margarit sobre si el preocupava la mort en una entrevista amb Públic, pocs dies després de saber que havia estat distingit amb el Premi Cervantes.

Va treballar d’arquitecte gairebé 40 anys. El seu fort era calcular estructures, i entre les grans obres en les que va participar hi ha la reparació al monument a Colom o l’estadi de Montjuïc. I entre estructures i obres, sempre la poesia. No és d’estranyar que publiqués una trentena de poemaris, un assaig i la seva autobiografia: Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa, 2018).

"El poema el començo en català, en la llengua que penso i a partir d’aquí puc decidir en quina llengua el continuo"

A l’hora d’escriure el posava molt neguitós la mentida i procurava ser honest. Fins i tot quan la seva filla Joana va morir de càncer de pàncrees, va decidir "escriure en calent" i allò li va salvar la vida. Malgrat les clatellades de la vida,
Margarit encomanava un vitalisme sensat i a través dels seus poemes buscava oferir consol a les persones que el llegien. Ell per reconfortar-se tornava a Yeats i Neruda, una vegada i una altra, i va procurar escriure cada dia, fins al final. Quan mor algú que ho ha abocat tot als seus llibres, el millor homenatge és llegir-lo. Ja siguin les Noves cartes a un jove poeta, No era lluny ni difícil o el volum que aplega la seva poesia amorosa. El que compta és llegir-lo i deixar-se encomanar pel seu amor a la vida.