Cultura El misteri que explica el dolç moment del documental musical

Aquest diumenge va finalitzar una nova edició de l'In-Edit, el festival de cinema documental musical. Un any més, milers de persones han omplert les sales de cinema, no només per veure documentals, sinó quelcom molt més específic com és el documental musical. El 2018 l’In-Edit va vorejar les xifres de les seves millors edicions amb 33.000 espectadors. Aquest any l'ha superat, amb 34.000. El segon festival de Catalunya en assistents, només per sota del Festival de Cinema de Sitges. Que un festival de cinema documental musical estigui en aquesta posició ens pot donar una idea de la bona salut del gènere.

Això se li suma que plataformes com Filmin tingui una secció de documentals musicals pròpia; que Movistar+ tingui un canal específic de documentals musicals; o que una distribuïdora espanyola s'atreveixi amb portar a les sales del cinema el documental d'Aretha Franklin, i que aquest hagi format part d'un festival de cinema com el de San Sebastián. No és casualitat tampoc que la companyia discogràfica Sony BMG fundés el seu propi departament de cinema fa cinc anys i, des de llavors hagi finançat dues pel·lícules com Echo in the Canyon i David Crosby: Remember My Name, estrenada al passat In-Edit.

"Com TV3 està paralitzada està produint molt poc” Això fa que el protagonisme l'agafin “agents globals que necessiten continguts globals”.

“El que és evident és que estem en un creixement audiovisual salvatge. Per tant, inevitablement això ho afecta tot”, afirma Cristian Pascual, director de l'In-Edit i productor del documental Parchís, estrenat recentment a Netflix. “El nivell de consum audiovisual està a uns nivells mai vistos, per tant la necessitat de contingut que tenen les plataformes, canals, etc. és salvatge”. Malgrat això, Pascual no ha notat un especial canvi, exceptuant “que hi ha algunes plataformes en concret que hi aposten”. Com per exemple Netflix. “Netflix ha fet una aposta pel documental musical popular que evidentment ha distorsionat cap a dalt el mainstream. Aquest element sí que s'està notant”.

El documental "Searching for Sugar Man" va guanyar l'Oscar al millor documental el 2012

Per a Pascual l'ecosistema que ja s'havia generat es manté. El que sí que ha canviat és el fet que alguns agents han apostat pel documental musical a escala mundial: "Es fan més pelis que mai, més sèries que mai, més documentals que mai i per tant més documentals musicals que mai”. Pascual però recorda que en el cas de Catalunya anem a pitjor, “perquè com TV3 està paralitzada està produint molt poc”. Això fa, afirma, que el protagonisme l'agafin “agents globals que necessiten continguts globals”. Les plataformes segons Pascual necessiten audiències molts grans i els documentals musicals són un contingut molt interessant i molt reconeixible: “Tu quan vas a veure un docu del Dylan saps perfectament què vas a veure. No has d'investigar si allò t'agradarà o no. Són conceptes molt directes amb unes audiències que han d'escollir entre catàlegs molt grans”.

Indústria musical i idolatria

Els documentals musicals, especialment per a grups o cantants més antics, són una manera de conduir els fans i els espectadors casuals al seu catàleg. Si les companyies discogràfiques volen arribar a un públic més ampli i jove que mai ha escoltat aquella música, el contingut audiovisual en forma de documental proporciona el context emocional perfecte perquè una peça musical torni a agafar vida o es doni a conèixer. En el procés això pot animar a la propera generació de fans a descobrir música que és nova per a ells. “La indústria musical està en constant mutació i és veritat que ara es venen pocs discos, comparat amb abans, i al final els artistes necessiten trobar altres vies, no només com a negoci, sinó també donar visibilitat al que fan”, afirma Castarnado.

“Si avui Netflix per exemple li proposa a una discogràfica fer un documental sobre un dels seus artistes, el segell estarà encantat”

“Si avui Netflix, per exemple, li proposa a una discogràfica fer un documental sobre un dels seus artistes, el segell estarà encantat”, afirma Moreu. La difusió que li dona Netflix segurament serà molt més gran que el que aconseguirà amb qualsevol altre canal de promoció o distribució. “A més signifiquen drets musicals, que torni a sonar la seva música i si tot va bé que la gent comenci o torni a escoltar-la”.