Mig segle de "ràbia latent": del llarg i càlid estiu del 67 a la primavera americana de George Floyd

Des que el dilluns 25 de maig va començar a circular per les xarxes socials el vídeo de la mort de George Floyd, asfixiat sota el genoll de l'agent Derek Chavin a Mineápolis, als Estats Units existeix un comentari que, de tan repetit, s'ha convertit en frase feta: no es veien unes protestes d'aquesta magnitud des del llarg càlid estiu de finals dels 60. Però què va passar al final dels 60? I, sobretot, quines similituds hi ha entre aquelles protestes i aquestes, entre aquells anys i ara? "Els 60 van ser una de les èpoques més turbulentes de la història recent d'aquest país. Hi ha diferències entre aquelles manifestacions i aquestes, però per descomptat que hi ha similituds: existeix una ràbia i una frustració latents quant a la desigualtat en general i, en particular, quant a la brutalitat policial", explica a Público Eric Arnesen, historiador de la Universitat George Washington, a la capital del país, expert en història dels negres i dels drets civils i laborals del segle XX.

Les protestes de finals dels 60 tenen dos components fonamentals que les diferencien de les que van começar ara després de la mort de George Floyd: van ser violentes i estaven protagonitzades fonamentalment per negres. "La situació avui és completament diferent: les protestes són majoritàriament pacífiques i no les fan només els negres sinó blancs, llatins i altres races en la mateixa mesura", assegura Arnesen. "Però en tots dos casos", continua, "existeix la mateixa ràbia subjacent", una còlera, en aquest cas, que Arnesen vincula, d'una banda, a l'efecte de la pandèmia de la Covid-19 (més de 100.000 morts i més de 40 milions d'aturats) i, per una altra, a tot el que ha succeït en l'última dècada des de la crisi econòmica de 2008. Hi ha hagut una manca de justícia social, que afecta especialment la comunitat negra", assenyala l'historiador.

En els últims 50 anys, els treballadors han perdut multitud de drets, segueix sense haver-hi (com demanen, entre altres, el senador Bernie Sanders) una llei per a garantir un salari mínim, uns 70 milions de ciutadans no tenen cap assegurança mèdica o un de molt escasses cobertures, el deute per estudiar ha aconseguit un rècord històric d'1,7 bilions de dòlars (1,54 bilions d'euros, una xifra que equival a tres vegades el pressupost del Govern d'Espanya de 2019) i, segons la Universitat de Princeton, 2,3 milions de persones van ser desnonades el 2016. Com va explicar a Público l'octubre de 2019 el director d'aquesta base de dades, Benjamin Teresa: "Hi ha molta més gent que lloga habitatges ara que en els últims 40 o 50 anys a causa de la crisi i a l'alça dels preus, de manera que llogar no sols és l'opció de les famílies amb pocs ingressos o de la classe treballadora, sinó que ve a ser cada vegada més l'única opció per a tot l'espectre de la classe mitjana", va alertar. Al costat d'això, la brutalitat policial no s'ha reduit i en els últims anys la policia dels Estats Units ha matat a una mitjana de gairebé 1.100 persones cada any.

El novel·lista George Pelecanos tenia 11 anys quan van esclatar les revoltes a la seva ciutat, Washington. "Em van causar una enorme impressió", recorda a Público. La seva novel·la Revolució als carrers (Hard Revolution, de 2003) està ambientada precisament en aquesta dècada turbulenta i la seva segona part, en les revoltes de Washington. "Els estatunidencs", assegura, "han estat aguantant molts anys i ja no aguanten més, cada vegada hi ha més desigualtats i han esclatat les protestes i en alguns pocs casos, revoltes".

'The wire' en el reflex

Pelecanos porta anys explicant a les seves novel·les i com a guionista el declivi de la ciutat americana i l'increment de les desigualtats i de la fallida de l'Estat social als Estats Units. Les sèries The Wire i Treme ho expliquen a través de Baltimore i de la Nova Orleans posKatrina. "Hi ha una ràbia latent i molta desigualtat: tenim 40 milions d'aturats i mira la borsa, està pels núvols, per què? Perquè es tracta de gent rica invertint en ella, és com un casino, i després està la classe mitjana i la classe treballadora, i aquesta és la crua divisió que hi ha en la societat", critica.

"Jo vaig viure les revoltes del 68 a Washington sent un xaval i després es va veure el moviment dels drets civils, es va accelerar deu anys en una sola setmana. I això és el que pot passar ara", opina. A més de la qüestió de la desigualtat, aquestes protestes, afegeix Pelecanos, mostren, "d'una banda, la necessitat de regular millor els cossos i l'entrenament policials, i això ja comença a ser una prioritat en el Congrés, i, per un altre, el probable principi de la fi de l'administració Trump". El president dels Estats Units "s'està mostrant com el que és: no és un líder sinó un separador i els Estats Units vol a un líder a la Casa Blanca i no a algú com ell", explica.

La Junta Nacional de Relacions Laborals [una agència independent del govern federal dels Estats], que va ser establerta per la Llei de Relacions Laborals de 1935, està ocupada per persones anomenades pels republicans que s'han dedicat bàsicament a no reforçar les lleis i permetre als ocupadors a fer el que vulguin amb cap o molt poques conseqüències", afirma Arnesen, que conclou: "El resultat és un moviment laboral que està a la defensiva des de fa molts anys i, com a conseqüència, s'ha fet més heterogeni, multiracial, i més d'esquerres del que era 50 anys enrere".

"La legislació laboral", conclou Arnesen, "almenys des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins als anys 60, va tenir un efecte positiu en les desigualtats i van anar per descomptat molt menors en aquest període que entre els 60 i 70 i l'actualitat".

"Les actuals manifestacions han estat espontànies, disciplinades i pacífiques", afegeix l'historiador. "Les de finals dels 60 van ser insurreccions urbanes, les del DC en el 68 van ser directament revoltes, disturbis civils molt seriosos. No és això el que està passant avui. Hi ha hagut alguns altercats i alguns saquejos, però a una escala molt menor i tampoc sabem ara com ara qui està fent aquest mal i en molts casos, els que estan implicats en les revoltes i els atacs, són diferents que els manifestants".

"Avui, els mitjans de gairebé tot signe estan amb la reivindicació de la protesta i contra la manera de gestionar aquesta situació per part de Donald Trump", explica Arnesen. "Moltíssims polítics s'han mostrat a favor de les protestes i fins han participat en elles, com Elizabeth Warren dimarts passat a Washington".

Segons Pelecanos, en els diversos dies de revoltes, "van morir només dotze persones i gairebé tots ells van ser per haver quedat atrapades en edificis, però no van morir disparades per la policia, que, al costat de la Guàrdia Nacional, van protegir la ciutat però no van atacar a la població i no va haver-hi tampoc violència de la comunitat contra els manifestants i per això va haver-hi tan pocs morts. I això és també el que va passar el dijous: el Pentàgon li ha dit a Trump", assenyala, "que les forces armades no estan per això".