Memòria històrica La vaga de la Seat del 1971, 50 anys després

Fa just mig segle va començar una vaga molt sonada i, com passa malauradament amb tantes altres fites del moviment obrer a casa nostra, avui més aviat oblidada. El 16 d’octubre del 1971, gairebé a les escorrialles del franquisme, arrencava una vaga a la Seat de Barcelona, les conseqüències de la qual van anar més enllà de l’àmbit laboral de la pròpia empresa.

La vaga de la Seat va arribar en un context de forta conflictivitat obrerar i tensió sociopolítica a Catalunya, derivat del procés de Burgos

La situació, la tensió de la qual anava ràpidament en augment, "va desembocar, passat l’estiu, en un seguit d’accions, per les quals els treballadors de la fàbrica i els sindicalistes van demanar la readmissió dels companys acomiadats i es va decidir com a mesura de protesta i de pressió tancar-se a dintre de les dependències de la fàbrica" a la Zona Franca. Tot això en un context, com s'encarrega de recordar Andreu, "en el qual prèviament hi havia hagut una forta conflictivitat obrera a Catalunya, sociopolítica, derivada de les protestes pel procés de Burgos del desembre del 1970 que va generar una onada de protestes a tots els nivells, també al nivell obrer".

"Una explosió de llibertat"

En el que va suposar "una actuació sense precedents", en paraules d'Andreu, "la policia va entrar a cavall a dintre de la fàbrica a desallotjar els treballadors que l’havien ocupada" per ordre del governador civil, Tomás Pelayo Ros. Una actuació –en la que va participar no només la Policia Nacional (els famosos grisos), sinó també la Guardia Civil– durant la qual "es va produir l’assassinat d’Antonio Ruiz Villalba", el 18 d’octubre, i desenes de ferits com a conseqüència dels enfrontaments entre els treballadors i els agents de policia, que van obrir foc real en diverses ocasions. Fins a 6.000 treballadors van participar en l’ocupació de la fàbrica.

"No sabíem què fer, no hi havia una reacció planificada, potser ningú esperava que la policia intentés desallotjar-nos de la fàbrica"

"Sense saber en quin moment, es van escoltar crits i també trets que procedien de les seccions 122, d'engranatges, i 110, blocs i cigonyals", rememora Jiménez Muñoz, a qui ve al cap "el fum espès, els famosos gasos lacrimògens". "No sabíem què fer, no hi havia una reacció planificada, potser ningú esperava que la policia intentés desallotjar-nos de la fàbrica", segueix. En els moments més durs "potser quedàvem uns 600 treballadors dintre la fàbrica, i gairebé tots concentrats al final de la nau del taller 1". Alguns "agafaven cargols i altres peces", mentre "fora s’escoltaven els cascos dels cavalls i per les finestres podíem veure a la policia envoltant el taller".

Dispersats, "l’únic pla existent era fugir d’allà". Obrint-se pas a través del fum lacrimogen –"que només ens feia que estossegar"– va aconseguir arribar al vestuari, on es va canviar ràpidament per intentar sortir de la fàbrica. "A la porta de la fàbrica ens esperava la policia, potser la brigada político-social", que els va demanar "els carnets d’identitat, que, per descomptat, no ens van retornar, però ens van deixar sortir". "Efectivament, aquests fets, juntament amb les manifestacions viscudes contra els processos de Burgos, van marcar la meva vida i el meu futur", conclou el seu relat Jiménez Muñoz.

Un cop molt dur per al règim

Un dels pitjors escenaris imaginats per les autoritats franquistes s'havia materialitzat: la vaga de la Seat es va estendre a altres sectors. "La vaga va ser massiva perquè s’hi van anar sumant altres companyies en solidaritat", afirma Andreu a l’apuntar que "cal tenir present sobretot un element: la vaga de la Seat no és el primer conflicte social, polític o laboral del règim, però la Seat és la principal indústria de Catalunya, en la qual treballen 20.000 obrers, i la seva creació havia estat tot un emblema per al franquisme".

"Que aquesta factoria entrés en conflicte obertament tacava la imatge del règim, que controlava la situació"

"Que aquesta factoria entrés en conflicte obertament tacava la seva imatge: el règim no controlava la situació", afegeix. Per tot plegat, la vaga va representar "un cop molt dur per al règim". El director de la Fundació Cipriano Garcia descriu la vaga de la SEAT com el "detonant i catalitzador de l’Assemblea de Catalunya el 7 de novembre del 1971", que va agrupar a l'oposició antifranquista.