Memòria històrica Ni modèlica ni exemplar: les oblidades víctimes de la Transició

Si les ferides s’obren és que no havien cicatritzat. L’emissió el passat mes de setembre a TV3 d’un documental sobre la mort de Gustau Muñoz, el jove manifestant -tenia 16 anys- assassinat durant la Diada de l'Onze de Setembre de 1978 a trets per la policia espanyola, va tornar a posar el focus sobre les morts violentes durant la Transició, un període de la història d’Espanya que fins no fa gaire alguns polítics encara adjectivaven com a "modèlic" i fins i tot maldaven per exportar a altres països.

Com apunta ràpidament en ser preguntat l’historiador Pau Casanellas, fins al dia d’avui hi ha "diversos recomptes" sobre la xifra real de morts durant aquest episodi de la història recent, depenent de com es comptin. Un altre historiador especialitzat en aquest període, David Ballester, calcula que entre el 1975 i el 1982 "en total es van produir 134 víctimes mortals com a conseqüència de la violència institucional en la seva vessant més important, com són els excessos policials", que desglossa en "91 episodis de gallet fàcil, 38 en la repressió de manifestacions i 5 per tortures, a més de 5 casos dubtosos, és a dir, parlem d'una víctima mortal cada vint dies durant set anys". Això no obstant, com s’afanya a afegir Casanellas, si sumem les víctimes de la violència paraestatal i dels grups de l’extrema dreta –coordinats, protegits o si més no tolerats per l’aparell de l’Estat–, la xifra s’eleva aleshores a "unes 240 o 250 víctimes mortals". Tot això sense comptar els casos de tortures i abusos policials a militants polítics i sindicals.

Visió edulcorada de la Transició

Ha estat aquest costat fosc de la Transició un aspecte oblidat per la historiografia i els mitjans de comunicació? Segons Casanellas, "no es pot dir que no es publiquessin coses, però evidentment se’n publicaven menys que ara i no tenia la repercussió que té ara". Això, continua, "té una explicació clara, i és que els mitjans de comunicació no tenien interès per fer-ho i el discurs crític amb les noves institucions no era present als grans mitjans", encara que sí que ho era "a l’esquerra radical". Avui, en canvi, "hi ha un interès social més gran, des de finals dels noranta". Hi coincideix Marc Andreu, de la Fundació Cipriano Garcia de Comissions Obreres (CCOO), qui subratlla com "la Transició es produeix en un context de correlació de forces i socials molt determinada" i això va fer "que s’oblidessin o es tapessin o s’amaguessin les reivindicacions d’aquesta memòria".

En el cas de Catalunya, precisa Andreu, "cal anar al tripartit i la creació del Memorial Democràtic responent a la demanda social i de les organitzacions memorialistes", que, "en el cas estatal, va portar el govern de Zapatero". Tot i l’avenç que van suposar aquestes iniciatives legislatives, Andreu qualifica aquest primer impuls com a "insuficient", i celebra que "ara ens trobem en una segona onada, amb noves lleis plantejades tant a l’Estat com a Catalunya". Una onada que per al director de la Fundació Cipriano Garcia "respon a la necessitat de recuperar la memòria", però "també com a contrast a la situació sociopolítica, amb el retorn públic de l’extrema dreta, que fa necessari que es recuperi aquesta memòria".

Es tracta, en definitiva i com diu Ballester, "d’un cúmul de diverses circumstàncies": "Des de la visió edulcorada de la Transició que s'ha intentat imposar des de poderoses instàncies com a discurs oficial a la dificultat per accedir a arxius policials i judicials". Com Andreu, Ballester considera que "no serà fins el desvetllament de les entitats memorialistes de les darreries del segle passat quan alguns d'aquests noms vagin sortint lentament a la llum", ja que "fins aquell moment, el seu record havia quedat en mans de familiars i persones properes".

Reconeixement insuficient

La qual cosa porta a la situació legal de les víctimes d’aquest període i el seu reconeixement institucional. Aquest és, d’acord amb Ballester, "molt variable", perquè "algunes, poques, compten amb un ampli reconeixement tant institucional per part de la seva comunitat autònoma, o ajuntaments, com mediàtic a partir de l'interès de determinats mitjans de comunicació, amb la producció d'un nombre elevat de documental), mentre la majoria continuen en l'ostracisme". Casanellas també parla d’un reconeixement "insuficient" tot i els esforços que s’han portat a terme fins ara, sobretot a partir de la Llei de Memòria Històrica del 2007, "que es va deixar coses molt importants fora, la més destacada la nul·litat dels judicis de la dictadura, una de les principals reivindicacions que es feia llavors i que sembla que el govern de Pedro Sánchez estaria disposat a incloure ara en l’esborrany de la nova Llei de Memòria Democràtica, com sembla que se l’anomenarà". En general, però, els governs han tingut "més aviat poc interès en revisar aqueta mena de casos".

Ballester es mostra encara més crític i senyala com "l'actual llei en debat només contempla com a data límit la de l'aprovació de la Constitució". "Em consta que aquest és un punt innegociable per part del PSOE", rebla. D'aquesta manera, però, "es deixa de banda a desenes de les 134 víctimes esmentades", i a més, segueix, "quan des d'alguna comunitats autònomes, com País Basc i Navarra, s'han portat a terme polítiques pioneres de reparació, les quantitats establertes com a indemnització per les víctimes dels excessos policials és el 50% de les del terrorisme". "És que les vides tenen un valor diferent en funció de la causa de la mort?", denuncia.

"S’ha fet molt d’èmfasi en la recuperació de la memòria testimonial, personal, també en el discurs polític", assegura Andreu. Aquest historiador creu que massa sovint ha quedat "amagat el debat més social, la importància del moviment obrer per a la memòria democràtica, que no està prou reconeguda en relació a la importància que va tenir". Casanellas, per la seva banda, demana incidir "en la política de memòria i educativa". "Això inclou des d’exposicions, patrocini d’investigacions, llibres, de materials, documentals, fins a programes curriculars o tallers que es puguin dur a terme en escoles i espais educatius", explica.

És en aquest terreny "on hi ha la major diferència entre el que s’ha fet a Espanya i als països del nostre entorn més proper", i posa com a exemple "Portugal, on hi ha un museu exemplar, a una antiga presó que va utilitzar la dictadura de l’Estado Novo portuguès, o la Topografia del Terror a Berlín, que recull molt bé el sistema de repressió i de terror nazi, o el Museu de la Resistència de la mateixa ciutat de Berlín". Però sobretot, faci el que es faci, remarca, "no ens pot fer perdre de vista les continuïtats que van haver en els aparells policials i en general en tot l’aparell estatal, com el judicial, entre dictadura i democràcia parlamentària".