Memòria "Encara hi ha dues vares de mesurar les víctimes de violència política"

"No ha estat fàcil", reconeix Àlex Romaguera (Barcelona, 1970) a l’altre costat del telèfon. El periodista, amb una llarga trajectòria als mitjans de comunicació catalans a les seves espatlles i col·laborador de Públic, acaba de publicar Víctimes en so de pau (Pagès Editors), un llibre d’entrevistes en profunditat amb una quinzena víctimes de violència política a Espanya.

"Vaig començar a explorar què significa ser víctima, i sobretot aquest col·lectiu que són les víctimes indirectes"

Romaguera va contactar amb elles perquè li "expliquessin les trobades que estaven mantenint amb presos que volien manifestar-los el penediment o el sentiment de perdó pel dany que havien comès". "Vaig pensar que estaria bé entrevistar als familiars de les víctimes", continua l'autor del llibre. D'aquesta manera, "a través de Manrique vaig començar a explorar què significa ser víctima, i sobretot aquest col·lectiu que són les víctimes indirectes, les persones que han tingut un familiar que ha estat assassinat i que han patit el dolor i el perjudici psicològic i emocional que significa perdre un familiar en aquestes circumstàncies tan terribles".

Tot i que el pla original de l’autor era entrevistar unes quaranta persones, finalment va deixar la xifra en quinze, encara que va mantenir la pluralitat que s'havia marcat en un principi. "Volia recollir familiars de víctimes d’actors armats des de la Transició fins ara, en els últims 50 anys, que fossin diversos: que hi haguessin familiars de víctimes d’ETA, però també dels GAL, del gihadisme, de la policia armada, de grups d’ultradreta, víctimes de perfils, contextos polítics i generacions molt diverses i també parentescos: fills, pares, companys", assegura Romaguera.

Víctimes o supervivents?

Com parlar amb víctimes sense caure en el sensacionalisme o en la insensibilitat? Aquesta és una qüestió que qualsevol periodista que n'hagi entrevistat una s’ha plantejat. Romaguera ho ha fet amb quinze per al seu llibre. "Vaig parlar abans amb la Sara Bosch, que és psicòloga, que va treballar amb les víctimes d’Hipercor i ha estat treballant amb les víctimes dels atemptats gihadistes a les Rambles i Cambrils del 2017", respon a la pregunta de Públic. Va ser Bosch qui li "va proporcionar les eines, les claus per abordar un tipus d’entrevistes, llargues, i generar el clima d’empatia i complicitat perquè els testimonis em poguessin narrar les seves històries".

L’autor estava interessat sobretot en com la persona entrevistada "s’ha implicat en la lluita per exigir veritat, justícia, reparació"

L’autor estava interessat sobretot en com la persona entrevistada "va viure la situació, com va reconstruir una mica la seva vida i com s’ha implicat en la lluita per exigir veritat, justícia, reparació i per defensar que no pot haver-hi circumstàncies que provoquin la violència i que en cap moment pot estar justificat cap assassinat".

Víctimes de primera i de segona

A Víctimes en so de pau també hi ha espai però per a la denúncia. Quan es tracta d'abordar la situació legal, Romaguera comenta que "s’observa clarament que hi han dues vares de mesurar". El periodista denuncia que "mentre que l’Estat ha reconegut i atès correctament a les víctimes institucionals, o que tenen a veure amb polítics i funcionaris de l’Estat, els familiars de les víctimes que havien participat en grups que s’oposaven a la Transició o que lluitaven contra l’Estat que s’havia instaurat després de Franco han estat molt desateses".

"Els familiars de víctimes del GAL, la Triple A o el Batallón Vasco-Español han sofert un doble dany: la pèrdua del familiar i la manca d'atenció i reparació per part de l'Estat"

"És molt important destacar que el llibre posa l’accent en que hi ha hagut víctimes de primera i de segona", subratlla al telèfon. En el cas de les segones –parlem de familiars de víctimes del GAL, la Triple A o el Batallón Vasco-Español– pot dir-se que "han sofert un doble dany: primer la pèrdua del familiar i després la manca d’atenció i reparació per part de l’Estat". Només ha estat gràcies a "la força de la societat civil, als moviments socials i als moviments per la memòria històrica" que "se’ls ha començat a reconèixer, bé sigui a través d’algun acte institucional, a aquells ajuntaments més progressistes, o a la col·locació d’algun monòlit, d’alguna placa o d’algun tribut, com és el cas de Guillem Agulló, de Carlos Palomino o de Puig Antich".