Les dificultats de pensar una escola per a tots

El Departament d'Ensenyament de la Generalitat sembla decidit a apostar per una escola inclusiva. Com a mínim així ho manifesta el nou decret en el que treballen Generalitat i comunitat educativa i en el que es preveu que els alumnes amb necessitats educatives especials (NEE) deixin d'escolaritzar-se en Centres d'Educació Especial i passin, en bona part, a l'escola ordinària. Aquest procés reobre el debat dins la comunitat educativa sobre la necessitat o no que les persones amb necessitats educatives especials siguin educades o no en centres d'educació especial.

L'escola ha de ser com la societat

Una de les bases en què es basen les demandes d'avançar cap a l'escolarització de les persones amb necessitats especials en centres ordinaris fa referència al paper que aquestes han de jugar dins el conjunt de la comunitat. “La societat és diversa i quan els nens surten al carrer la troben, per tant l'escola ha de ser diversa. Els iguals dels nens amb NEE són els iguals que troben pel carrer, no els de l'escola d'educació especial”, rebla la portaveu de la Plataforma Escola Inclusiva i professora del departament de pedagogia de la Universitat de Barcelona, Núria Santiveri.

La inclusió com eina per renovar l'escola

Efrén Carbonell, psicòleg i president d'ASPASIM, posa de manifest un dels punts que remarquen les persones favorables a una escola inclusiva: “l'alumne que té més capacitat no queda perjudicat, al contrari, vetlla també per aquest alumne, per tots”. Perquè això sigui possible, Carbonell defensa un altre dels pilars de l'escola inclusiva, els plans individualitzats i exposa la necessitat que l'escola canviÏ les seves metodologies per evitar que el gap entre alumnes es vagi fent gran a mesura que els alumnes creixen. “Has de preparar les classes pensant allò que vols que cada alumne aprengui en diferents nivells d'intensitat, a diferents ritmes”, exposa el president d'ASPASIM.

L'escola inclusiva guanya pes.

Les dificultats de l'edat

Bé per les característiques evolutives dels infants, bé per les condicions dels centres, algunes veus es mostren crítiques pel que fa a la inclusió a partir de certes edats. “La secundària és el gran eix perjudicat, allà la formació de qui hi treballa no és la dels mestres, estan més preocupats pels continguts” expressa Verdaguer. Reforça l'argumentació la seva cap d'estudis, Marta Gasull, que posa l'accent en el fet que “els instituts són macroinstituts. Tenim nens amb Transtorn de l'Espectre Autista amb nivells d'aprenentatge alts però que tenen molta fragilitat emocional. En un institut gran, on perden molt els referents, no acaben de funcionar. Hem tingut experiències bones, però en instituts petits”.

El nou decret

“Aquest decret parteix de la LEC on s'hi recull que la inclusió és un principi important on s'ha d'assentar l'escola del nostre país i un factor clau per la societat catalana”. Aquest és per a la Directora General d'Ensenyament, Carme Ortoll, l'esperit del nou decret que preveu que en 4 anys el nombre d'alumnes escolaritzats en centres d'educació especial, passi dels actuals 7 mil a entre 5 i 6 mil.

Maria Àngels Verdaguer, explica que van haver de realitzar un projecte per veure què podien aportar als centres ordinaris com a proveïdors de recursos: “d'un costat podíem oferir l'assessorament de les nostres logopedes expertes en sistemes augmentatius i de l'altre l'assessorament en musicoteràpia i psicomotricitat o educació física dels nostres especialistes”.

Hi ha prou recursos?

Si bé hi ha un consens en que cal caminar cap una educació el màxim d'inclusiva possible, alguns sectors de la comunitat educativa dubten de si el nou decret posarà sobre la taula les inversions i els canvis necessaris per fer front al que suposaria aquest pas cap a la inclusió sense sobrecarregar més els mestres o sobre les edats en què és positiva aquesta inclusió.