Les deficiències d'un model de protecció a la infància que castiga el menor

Una nit qualsevol de l'any 2016 la Mari Carmen va rebre una pallissa del seu marit. La seva filla, Maren (nom fictici), de sis anys, estava a la casa però no es va assabentar de res. Va anar a l'hospital i ho va denunciar als Mossos d'Esquadra. Una setmana després, l'Administració catalana, a través de l'Institut Català de l'Adopció i l'Acolliment (ICAA), li va retirar la tutela de la seva filla que estava en règim de preadopció després de dos anys amb la Mari Carmen.

En els darrers mesos han augmentat els casos en què les famílies guanyen les sentències judicials contra la decisió de desemparament de la DGAIA i que, com ha pogut comprovar Públic en accedir a aquests dictamens, parlen de “fracàs del sistema” de protecció del menor. El Parlament de Catalunya, per la seva banda, ha aprovat aquesta legislatura dues resolucions impulsades per la CUP i CSQEP que proposen revisar aquest model i que reconeixen, literalment, que s'han de “revisar el conjunt de pràctiques per fer-les veritablement respectuoses amb els drets dels infants i adolescents”.

Per què es denuncia a l'Administració?

Francisco Cárdenas, president d'Aprodeme i qui continua lluitant des de l'any 2009 per retornar-li el passat a la filla que l'administració li va treure quan tenia tres anys després d'un procés de divorci, explica a Públic que l'administració, en aquest cas la DGAIA, “actua sense cap tipus de control judicial” i que és especialment greu en tractar-se de decisions que afecten menors. “Ens movem en l'àmbit administratiu i, per tant, no hi ha dret efectiu de defensa de les famílies. El tècnic de l'administració pot posar a l'informe de desemparament el que considera i ningú li pot rebatre”, continua. A més, com explica des del seu contacte amb les famílies que arriben a Aprodeme, “són els mateixos tècnics els que investiguen, fan seguiment i prenen la decisió de retirada”. La DGAIA, pel seu costat, té l'obligació de notificar el desemparament a la Fiscalia de Menors, però Cárdenas lamenta que, si no són casos molt urgents, “la Fiscalia ni intervé ni controla”.

“La denúncia col·lectiva anirà orientada a fer veure que aquest sistema empeny a la prevaricació, a ser intervencionista pel risc de l'infant amb motius que no justifiquen la retirada”, explica l'advocat, i recomana: “Cal que hi hagi una administració preventiva, que no sigui tan intervencionista”. Cárdenas, també a partir de les propostes que Aprodeme ha fet arribar a la DGAIA al llarg dels anys, coincideix que l'administració del menor “hauria de treballar més en la prevenció amb les famílies i ser menys intervencionista”. “Davant una situació de conflicte, real o no real, l'administració intervé amb tots els seus protocols per la por de no actuar i que li passi alguna cosa a l'infant”, argumenta.

Una Administració poc preventiva

L'actual director de la DGAIA, Ricard Calvo, reconeix a Públic que “a vegades treballen amb la urgència” i admet: “Hem de millorar més la revisió dels casos que ens arriben dels ens locals o comarcals (els EAIA o serveis socials)”. Calvo posa com a exemple que davant casos de menors que no es poden expressar s'han de basar en els informes de centres escolars, hospitalaris, dels Mossos, entre d'altres, “valorant l'equilibri entre no ser massa protectors i actuar” i que, en casos d'urgència com de nadons als hospitals, “hem d'actuar i després validar”. Tot i així, considera: “Hem d'esforçar-nos en la prevenció. Ara estem potenciant els serveis d'intervenció socioeducatius que són serveis d'intervenció en l'entorn més propers”.

La precarietat econòmica, un motiu de retirada

Una de les denúncies d'experts i familiars és que la precarietat econòmica s'està utilitzant com un motiu per retirar la tutela dels menors de les seves famílies. L'advocada Silvia Cuatrecasas, que dona assessorament a les famílies d'Aprodeme, admet que “hi ha resolucions de desemparament on el motiu és la precarietat econòmica”.

El menor, el més damnificat

L'Administració justifica les seves actuacions davant el principi de “l'interès superior del menor”, recollit a la Llei 14/2010 dels drets i oportunitats en la infància i l'adolescència aprovada al Parlament, tot i que les famílies denuncien que no s'escolta el que vol el menor -un dret recollit a la llei- i que “la prioritat hauria de ser el dret a l'infant a ser educat en el si de la seva família”. Segons les dades de l'informe estadístic de la DGAIA de març del 2017, dels gairebé 7.000 menors tutelats per l'dministració, més de 3.000 es troben en un centre residencial, la majoria en els CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa).

La Beatriu, mare d'un nen i una nena a qui la DGAIA va retirar la tutela després de set anys en situació de preadopció, denúncia a Públic que l'Administració nega la voluntat del seu fill menor de tornar a casa i l'obliguen a estar a un centre, quan davant del jutge va declarar que “l'estimava molt i volia tornar a la seva casa, amb la seva mare i amb la seva germana, on estava molt bé”. La Beatriu compta amb una sentència judicial favorable que dicta “el retorn immediat dels nens”, però que continua recorreguda per la DGAIA. La Beatriu, a més, va estar 14 mesos sense dret a visitar els seus fills, ja que no hi ha cap normativa que reguli el règim de visites.

Ricard Calvo, preguntat sobre aquestes sentències judicials que revoquen decisions de la DGAIA, considera que “són molt poques i que no qüestionen el desemparament” i que, com els processos judicials són llargs, “són casos de fa molts anys”. No obstant això, creu que “sempre que hi hagi una sentència judicial en contra significa que hem de millorar”. I proposa: “Hem de desplegar la llei 14/2010 per apropar-nos al model que volem portar a terme a Catalunya”.

Les famílies, maltractades pels tècnics

“La majoria de queixes de les famílies arriben de la forma en la qual els tècnics de l'administració els han tractat”, explica la psicòloga Marisol Ramoneda. “Un dels problemes és que aquesta gent no coneix els seus drets i es dona un abús per part de l'administració arribant fins i tot a amenaçar-los, sobretot en la manera d'adreçar-se a ells i s'aprofiten del desconeixement que tenen dels seus drets”, continua.

A l'espera del procurador de l'infant

La llei 14/2010, a l'article 118, preveu la creació de la figura del procurador dels infants i adolescents per atendre a les necessitats dels menors tutelats per l'Administració, però després de 7 anys encara no s'ha desenvolupat. L'any passat el Parlament de Catalunya, a proposta de CSQEP, va tornar a insistir en la seva creació. “És una figura molt important perquè el nen necessita tenir una figura de referència que sigui la persona en la qual poden confiar per resoldre els seus problemes”, considera la diputada que la va defensar, Gemma Lienas. El director de la DGAIA, preguntat per Públic, s'excusa en què “requeria una modificació pressupostària i no hem tingut pressupost fins a 2017”, però defensa que “és un tema prioritari” i que tractaran d'aconseguir-ho a finals d'any.