BARCELONA.- El preu dels lloguers dels pisos s’ha desbocat, dificultant l’accés a l’habitatge per a un gruix cada cop més gran de la població. Només durant el 2016, els lloguers s’han encarit un 14,6% a Catalunya -i un 16,2% a la demarcació de Barcelona-, segons les dades que va presentar la setmana passada el portal Fotocasa. Per intentar acabar amb aquesta espiral a l’alça, el govern de la Generalitat va anunciar aquest dimarts la imminent creació d’un índex de referència dels preus del lloguer. Tot i que serà orientatiu, la voluntat de l’executiu és que vagi acompanyat de mesures que contribueixin a què els propietaris posin els pisos al mercat a un preu inferior a aquest índex. Ara bé, serà efectiu?

L’índex és una de les mesures sorgides del grup de treball creat al setembre per la Generalitat per fixar els criteris per a un futura legislació sobre els arrendaments urbans, que tot just ha conclòs la seva tasca i en la que han participat una quinzena d’organitzacions i administracions. L’Observatori DESC, com la PAH, ha estat una de les entitats que n’ha format part i la seva directora, Irene Escorihuela, afirma a Públic que l’índex és “un primer pas” per combatre l’actual encariment dels preus del lloguer. Ara bé, “ja veurem quin efecte té i si els propietaris li fan cas, perquè té el problema que serà orientatiu i, en aquest sentit, l’element coercitiu és clau” perquè pugui tenir efectivitat.

El govern català vol que l’índex sigui una realitat en un termini de dos mesos, però la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, ha anunciat en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio que la implantació serà “gradual” i que d’entrada es crearà en els “115 municipis de més demanda”, concentrats a l’àrea metropolitana de Barcelona, els dos Vallès o l’àrea metropolitana de Tarragona, entre d’altres.

El paper dels ajuntaments

Tot i que la mesura respon a una voluntat d’intentar intervenir al mercat, la realitat és que la Generalitat no té competències per fixar els preus dels lloguers i perquè l’índex sigui efectiu necessitarà la col·laboració d’altres administracions. En aquest sentit, una de les mesures exposades és que els ajuntaments penalitzin en l’impost sobre béns immobles (IBI) als propietaris que lloguin per sobre del preu fixat a l’índex o, el contrari, bonifiquin els que ho facin a un preu inferior. Donar preferència als ajuts a la rehabilitació als que lloguin per sota de l’índex és una altra opció.

L’índex es podrà consultar per internet i més enllà de basar-se en els preus de mercats existents, s’hi aplicaran criteris correctors a partir de la superfície del pis, la ubicació, l’antiguitat, els treballs de conservació, l’accessibilitat, l’eficiència energètica o si està moblat o buit. Si el preu en què es posa en lloguer està per damunt de l’índex, els propietaris ho hauran d’indicar a l’anunci i també especificar-ho al contracte d’arrendament.

Escorihuela considera que hi ha el risc que els propietaris ignorin l’índex si troben persones disposades a pagar un lloguer per damunt del preu de referència, però admet que en d’altres països el sistema ha funcionat, tot i que en alguns casos els preus i les mesures es pacten entre l’administració, els propietaris i els sindicats de llogaters, un figura encara inexistent a casa nostra. A París, per exemple, existeix l’observatori de l’habitatge, que des de fa una dècada marca un índex de referència de preus. A partir d’aquí d’aquest “primer pas”, la directora de l’Observatori DESC veu necessària que el Congrés espanyol aprovi una nova Llei d’arrendaments urbans (LAU) –que incrementi la protecció dels llogaters- i que des de l’administració estatal s’exerceixi un “control de preus i de les pujades” dels lloguers.

El grup de treball català també proposa que els contractes tornin a ser per un mínim de cinc anys, prorrogables a tres més, i que existeixi l’opció de crear un contracte de llarga durada, d’entre 15 i 25 anys, entre d’altres qüestions.