L'any en què el món va virar cap a l'extrema dreta

MADRID.- Resulta difícil de creure, fins i tot per a les enquestes, que no van saber atalaiar l'espectre del populisme del Brexit, ni molt menys la victòria de Donald Trump als EUA. Però l'any que ara arriba al final passarà als annals de la història contemporània com el de la irrupció del fantasma del nacionalisme exacerbat. I això que el factor sorpresa, el mateix que no han sabut valorar convenientment la majoria de sondejos d'opinió, combrega malament amb la successió de vestigis encadenats que apuntaven a aquest ombrívol horitzó.

El totalitarisme de dretes ha aconseguit instaurar en la societat la inseguretat i la insolidaritat col·lectiva després d'anys de creixent desigualtat en el repartiment de la riquesa

A Europa ja campaven al seu aire el Front Nacional francès, el Fidesz hongarès o el Partit Justícia i Llei polonès. Sense oblidar-se de l'ultradretà Norbert Hofer, a punt de fer-se, en una doble contesa reivindicativa ─amb denúncia de recompte de vots pel mig─, amb la direcció de l'Estat austríac, nèmesis posterior del mort Jörg Haider, que va aconseguir sortejar, com Viktor Orban un decenni després a Hongria, les teòricament estrictes normes comunitàries contra les ínfules totalitàries. Tots, en definitiva, utilitzen un denominador comú: l'apel·lació a la nostàlgia nacionalista i a la recuperació del perdut orgull patri, amanit amb un contundent rebuig a tot component de liberalisme que ha imperat en l'ordre global.

La ultradretana francesa Marine Le Pen en una foto d'arxiu. Reuters.

Stieg Larsson, l'autor de la saga Millenium ─expert, crític i estudiós dels moviments d'extrema dreta europeus, especialment als països escandinaus─, ja advertia en vida, a mitjans de la dècada passada, de l'irònic llenguatge que fan servir els líders ultres. Amb constants al·lusions a la democràcia, la justícia i la llibertat. Malgrat els seus perfils autoritaris i les seves constants referències a la llei i l'ordre. I malgrat la seva palpable manca de respecte pels drets civils i de les seves aversions a qualsevol adversari o rival polític. Dins o fora dels seus partits. Fins i tot si, com en el cas de Marine Le Pen, és el pare de la criatura. Dit d'una altra manera. Usant i abusant ─avisava Larsson─ de falsos arguments en defensa dels principis de llibertat, igualtat i fraternitat que van regir la Revolució Francesa de 1789 i que es van assentar en les constitucions democràtiques posteriors. Però missatges, al cap i a la fi, que calen en societats cada vegada menys permissives amb el diferent, primer, i amb la globalització, després.

Els estrangers han estat el caldo de cultiu idoni en què s'ha cuinat, a foc lent, la por a la globalització o la nostàlgia nacionalista

Encara que també s'han d'incloure en aquest passatge del terror les proclames islamòfobes del líder ultra holandès, Geert Wilders, que l'han situat al capdavant dels sondejos per a les eleccions del març vinent o l'amenaça que, per al generós estat de benestar suec i les seves pensions, suposa per a Demòcrates Suecs l'alta fertilitat dels immigrants musulmans en general ─amb especial fixació en els asilats sirians i iraquians─ i que els ha encimbellat també a les enquestes, fins a atorgar-los una de les claus de la governabilitat futura.

Manifestació d'Alternativa per Alemanya contra l'acollida de refugiats. - AFP

No obstant això, hi ha exemples de nacionalisme coetanis, tot i que aliens a la doctrina identitària de dretes. Potser el millor exponent sigui la Rússia de Vladimir Putin, amb la seva invasió bèl·lica de part del territori d'Ucraïna, el seu ús de l'energia (el gas i el petroli) com a arma de política exterior, primer davant del "règim feixista" de Kíev -apel·latiu recurrent per als mitjans de comunicació afins al Kremlin- i després contra Europa (especialment, Alemanya). Sense oblidar-se del ressorgiment del Somni de la Xina, llançat el 2012 pel president Xi Jinping, amb mesures d'educació patriòtica, la fugida dels valors occidentals, l'hostilitat cap a l'estranger, la recuperació del sentiment antijaponès o la desempolsada propaganda contra una globalització governada pels EUA que impedeix el lideratge de Pequín. Ni l'autoritarisme del general Al Sisi a Egipte, que responsabilitza els Germans Musulmans de tots els mals del país mentre s'erigeix en Pare de la Pàtria. Com tampoc de la deriva islamista i antidemocràtica d'Erdogan a Turquia, o del nacionalisme ètnic a l'Índia de Narendra Modi.

El conflicte entre el global i el nacionalista "ha aconseguit apoderar-se del centre polític", fins al punt de guanyar eleccions al Regne Unit i Estats Units

George Friedman, un dels més reconeguts analistes internacionals, explica aquest fenomen en què el món està experimentant una mutació des del vell debat entre un model liberal o conservador cap a un altre en el qual preval el conflicte entre el global i el nacionalista, i que aquest últim plantejament "ha aconseguit apoderar-se del centre polític", fins al punt de guanyar eleccions al Regne Unit i els EUA. Segons la seva opinió, el multilateralisme i la globalització "estan ara a la defensiva", però el seu rearmament ideològic no pot defugir ─aclareix─ dos aspectes rellevants del major i més recent antecedent de totalitarisme, el període d'entre guerres i la segona guerra mundial.

La UE podria enfrontar-se a una possible desintegració si, per exemple, el Front Nacional de Pen guanyés les presidencials o Alternativa per a Alemanya creixés en suport social

Sense esmentar-la, sembla que la reflexió de Friedman apunta a Europa. En concret, a més Europa. En un moment en el que acull l'extrema dreta més poderosa que ha existit al Vell Continent des de la dècada dels trenta del segle passat. I amb el risc latent a una possible desintegració de la UE si, per exemple, el Front Nacional de Marine Le Pen guanyés les presidencials de primavera i posés en marxa el Fraxit, el partit ultra Alternativa per a Alemanya creixés en suport social més enllà del 13% actual o si detona la eurofòbia en un espai, el del club comunitari, amb un elevat atur i taxes insostenibles d'atur juvenil en els seus anomenats socis perifèrics.