MADRID.- Resulta difícil de creure, fins i tot per a les enquestes, que no van saber atalaiar l'espectre del populisme del Brexit, ni molt menys la victòria de Donald Trump als EUA. Però l'any que ara arriba al final passarà als annals de la història contemporània com el de la irrupció del fantasma del nacionalisme exacerbat. I això que el factor sorpresa, el mateix que no han sabut valorar convenientment la majoria de sondejos d'opinió, combrega malament amb la successió de vestigis encadenats que apuntaven a aquest ombrívol horitzó.

Molt abans que, a la tardor, Trump aconseguís persuadir 61 milions d'americans, contra el vent de les elits polítiques de tots dos partits ─el republicà, amb el qual va concórrer a les eleccions, i el demòcrata─, i la marea de l'establishment econòmic-financer. O que, ja a la primavera, Nigel Farage, el primer interlocutor de Trump després del seu triomf i màxim exponent de la sortida del Regne Unit de la UE, enarborés les consignes anti-immigració, carregués contra els ciutadans del món o modelés com a eslògan de campanya el retorn a la Vella Gran Bretanya.

El totalitarisme de dretes ha aconseguit instaurar en la societat la inseguretat i la insolidaritat col·lectiva després d'anys de creixent desigualtat en el repartiment de la riquesa

A Europa ja campaven al seu aire el Front Nacional francès, el Fidesz hongarès o el Partit Justícia i Llei polonès. Sense oblidar-se de l'ultradretà Norbert Hofer, a punt de fer-se, en una doble contesa reivindicativa ─amb denúncia de recompte de vots pel mig─, amb la direcció de l'Estat austríac, nèmesis posterior del mort Jörg Haider, que va aconseguir sortejar, com Viktor Orban un decenni després a Hongria, les teòricament estrictes normes comunitàries contra les ínfules totalitàries. Tots, en definitiva, utilitzen un denominador comú: l'apel·lació a la nostàlgia nacionalista i a la recuperació del perdut orgull patri, amanit amb un contundent rebuig a tot component de liberalisme que ha imperat en l'ordre global.

El resultat ha estat el fulgurant trànsit des d'uns anys de creixent desigualtat en el repartiment de la riquesa ─efecte de la crisi financera del 2008 i del cúmul d'errors en les polítiques econòmiques i socials dels governs de les potències industrialitzades─ a altres, els actuals, en els quals s'ha instal·lat la insolidaritat i la inseguretat col·lectiva, així com el pànic individual ─entre un extracte social cada vegada més amplio─, a noves pèrdues de drets adquirits per raó de la nacionalitat, com les pensions o els serveis sanitaris o educatius ... en benefici d'estrangers!

La ultradretana francesa Marine Le Pen en una foto d'arxiu. Reuters.

Stieg Larsson, l'autor de la saga Millenium ─expert, crític i estudiós dels moviments d'extrema dreta europeus, especialment als països escandinaus─, ja advertia en vida, a mitjans de la dècada passada, de l'irònic llenguatge que fan servir els líders ultres. Amb constants al·lusions a la democràcia, la justícia i la llibertat. Malgrat els seus perfils autoritaris i les seves constants referències a la llei i l'ordre. I malgrat la seva palpable manca de respecte pels drets civils i de les seves aversions a qualsevol adversari o rival polític. Dins o fora dels seus partits. Fins i tot si, com en el cas de Marine Le Pen, és el pare de la criatura. Dit d'una altra manera. Usant i abusant ─avisava Larsson─ de falsos arguments en defensa dels principis de llibertat, igualtat i fraternitat que van regir la Revolució Francesa de 1789 i que es van assentar en les constitucions democràtiques posteriors. Però missatges, al cap i a la fi, que calen en societats cada vegada menys permissives amb el diferent, primer, i amb la globalització, després.

Els exemples són múltiples. Darrere d'aquesta dialèctica apareixen les protestes al Regne Unit contra els immigrants ─primer, polonesos; després, romanesos i, en general, islàmics─ que treballen en la il·legalitat i els fills copen les aules del selecte sistema educatiu del país, i contra el retrocés del poder adquisitiu dels seus nacionals o el menyspreu al concepte de ciutadà del món, i alhora que sorgeix el suport visceral al restabliment de la sobirania nacional per fer lleis pròpies. Amb independència que siguin equivocades i vagin contra el necessari multilateralisme que ha d'imperar en assumptes com la batalla del canvi climàtic, sobre el qual ha ressorgit, de nou, les teories negacionistes i conspiranoiques.

Els estrangers han estat el caldo de cultiu idoni en què s'ha cuinat, a foc lent, la por a la globalització o la nostàlgia nacionalista

Encara que també s'han d'incloure en aquest passatge del terror les proclames islamòfobes del líder ultra holandès, Geert Wilders, que l'han situat al capdavant dels sondejos per a les eleccions del març vinent o l'amenaça que, per al generós estat de benestar suec i les seves pensions, suposa per a Demòcrates Suecs l'alta fertilitat dels immigrants musulmans en general ─amb especial fixació en els asilats sirians i iraquians─ i que els ha encimbellat també a les enquestes, fins a atorgar-los una de les claus de la governabilitat futura.

Igual que el tractament desigual de Le Pen, que demana el vot als musulmans francesos perquè triïn "als seus veïns", en un intent, efectiu per al Front Nacional, que facin de mur de contenció enfront de futures remeses d'immigrants amb els quals repartir les seves actuals ajudes socials, o l'intent ─en va perquè no va vèncer en les primàries per tornar a dirigir als conservadors- de Nicolas Sarkozy de furgar fins als "ancestres gals" per recuperar l'esperit francès. A més dels esforços, també eficients, d'Orban de saltar-se a la torera la llibertat de trànsit de refugiats procedents de Síria dins de les fronteres europees per evitar que recalessin a Hongria.

Manifestació d'Alternativa per Alemanya contra l'acollida de refugiats. - AFP

No obstant això, hi ha exemples de nacionalisme coetanis, tot i que aliens a la doctrina identitària de dretes. Potser el millor exponent sigui la Rússia de Vladimir Putin, amb la seva invasió bèl·lica de part del territori d'Ucraïna, el seu ús de l'energia (el gas i el petroli) com a arma de política exterior, primer davant del "règim feixista" de Kíev -apel·latiu recurrent per als mitjans de comunicació afins al Kremlin- i després contra Europa (especialment, Alemanya). Sense oblidar-se del ressorgiment del Somni de la Xina, llançat el 2012 pel president Xi Jinping, amb mesures d'educació patriòtica, la fugida dels valors occidentals, l'hostilitat cap a l'estranger, la recuperació del sentiment antijaponès o la desempolsada propaganda contra una globalització governada pels EUA que impedeix el lideratge de Pequín. Ni l'autoritarisme del general Al Sisi a Egipte, que responsabilitza els Germans Musulmans de tots els mals del país mentre s'erigeix en Pare de la Pàtria. Com tampoc de la deriva islamista i antidemocràtica d'Erdogan a Turquia, o del nacionalisme ètnic a l'Índia de Narendra Modi.

El conflicte entre el global i el nacionalista "ha aconseguit apoderar-se del centre polític", fins al punt de guanyar eleccions al Regne Unit i Estats Units

George Friedman, un dels més reconeguts analistes internacionals, explica aquest fenomen en què el món està experimentant una mutació des del vell debat entre un model liberal o conservador cap a un altre en el qual preval el conflicte entre el global i el nacionalista, i que aquest últim plantejament "ha aconseguit apoderar-se del centre polític", fins al punt de guanyar eleccions al Regne Unit i els EUA. Segons la seva opinió, el multilateralisme i la globalització "estan ara a la defensiva", però el seu rearmament ideològic no pot defugir ─aclareix─ dos aspectes rellevants del major i més recent antecedent de totalitarisme, el període d'entre guerres i la segona guerra mundial.

El primer, la falta d'habilitat de la comunitat internacional per aconseguir una aliança proactiva que contingués a Alemanya i destrossés el nazisme. Aquí cal afegir l'asseveració que la crisi econòmica que va precedir la Gran Guerra va sorgir pel col·lapse del comerç global i la instauració del proteccionisme. Friedman admet que hi ha factors que fan complexa la reacció. Entre d'altres, cita la greu malaltia que afecta el capitalisme des de 2008 pels seus excessos; l'erosió doctrinal entre dreta i esquerra o la vulnerabilitat del multilateralisme. Però incideix en la necessitat de superar els dogmes autoritaris i que els líders democràtics tornin a descobrir ─ja traslladar les seves societats─ les bondats de la integració política i econòmica, en termes de riquesa i progrés, enfront de les catàstrofes conseqüències de prejudicis basats en l'ètnia, la religió o el concepte nació.

La UE podria enfrontar-se a una possible desintegració si, per exemple, el Front Nacional de Pen guanyés les presidencials o Alternativa per a Alemanya creixés en suport social

Sense esmentar-la, sembla que la reflexió de Friedman apunta a Europa. En concret, a més Europa. En un moment en el que acull l'extrema dreta més poderosa que ha existit al Vell Continent des de la dècada dels trenta del segle passat. I amb el risc latent a una possible desintegració de la UE si, per exemple, el Front Nacional de Marine Le Pen guanyés les presidencials de primavera i posés en marxa el Fraxit, el partit ultra Alternativa per a Alemanya creixés en suport social més enllà del 13% actual o si detona la eurofòbia en un espai, el del club comunitari, amb un elevat atur i taxes insostenibles d'atur juvenil en els seus anomenats socis perifèrics.

Perquè, com testifica Heather Grabbe, director de l'Open Society European Policy Institute, els dirigents europeus poden corregir el dúmping social i fer passar factura a partits autoritaris que, com el finlandès, han reduït a la meitat el seu suport electoral després d'assumir la responsabilitat de govern en un gabinet de coalició. Friedman, al capdavant d'un altre think-tank, Geopolitical Futures, considera prioritari que Europa es consolidi, avanci estratègicament en el pla econòmic, de defensa i d'unificació política i es presenti com a baluard doctrinal entre un hipotètic triumvirat entre Amèrica Primer de Trump, el Brexit poc entusiasta de Theresa May o la nostàlgica Rússia de Putin. Això sí, amb el seu eix (França i Alemanya) a ple rendiment i amb conviccions integradores sense fissures. Un dilema que, abans, ha de salvar l'escull electoral a França, a la primavera, i a Alemanya, a la tardor.