Les ajudes de l’administració pública no arriben a tot arreu, i per pal·liar els efectes de la crisi provocada per la Covid-19 calen més coses que esperar que ploguin subvencions. La situació és greu, sobretot si tenim en compte que a casa nostra el sector de la cultura ja estava molt tocat abans de la pandèmia. Moviments com l’Actua Cultura per exigir un increment del pressupost que es destina al sector evidencien la precarietat i vulnerabilitat d’una àrea de la quals molts se’n serveixen, però que no rep prou suports per fer-la forta. És per això que el micromecenatge i les cooperatives van en alça. I en aquest context, ara fa poc més d’un any, tres dones van posar en marxar l’Aixeta, una plataforma de micromecenatge continu perquè els creadors puguin oferir continguts de manera periòdica i cobrin alguna cosa.

L’objectiu de l’Aixeta és el de connectar els creadors amb el públic i té un funcionament molt senzill. Els creadors, a través de la pàgina de l’Aixeta comparteixen els seus continguts -contes, poemes, cançons, guions, sèries, còmics, dibuixos…- i els posen a l’abast dels seguidors que s’hi hagin subscrit. Les subscripcions són molt accessibles (a partir de dos euros al mes), i el seu conjunt poden suposar un cert finançament estable al creador. A més de diners, els subscriptors poden contribuir amb comentaris i suggeriments.

"Pot ser un concert online per tres euros, pot ser una lectura dramatitzada si és un actor, pot ser un escriptor llegint el seu conte o poema… I a canvi el seu públic els pot ajudar amb el micromecenatge continu. Si es fan concerts gratis, ells no cobren un duro i se n'estan fent un tip aquests dies. En canvi si es fan concerts que la gent pot seguir per 2, 3 o 5 euros, al final si són 200 persones que el segueixen ja són 600 euros, i això ja és un coixí. Pensa en els 17.000 espectadors del concert a la dutxa de Joan Dausà. Podria haver cobrat ell i pagat a tot el seu equip perquè aguantin el confinament durant mesos", explica a Públic Mireia Domènech i Bonet, una de les impulsores de l’Aixeta.

La por que les subvencions només arribin als grans equipaments dona més sentit a plataformes com aquesta. En concret, L’Aixeta funciona sense ànim de lucre. "Les que la tirem endavant (women power) fem voluntariat. Però si els artistes no coneixen l'eina, seguiran queixant-se i sense cobrar", apunta Dòmenech. Ella és periodista i especialitzada en comunicació corporativa; la fundadora de l’Aixeta és Liz Castro, informàtica i activista. La tercera pota d’aquesta plataforma és Elena Fonts, creativa, activista i dissenyadora.

Per què no invertir els dos euros del cafè en una cançó?

La situació per alguns espais ja és dramàtica. Hi ha centres de creació com el Centre d'Art i Natura de Farrera que ja es plantegen tancar i que han iniciat campanya de mecenatge per evitar morir. "La gent és la que pot ajudar a què els creadors i els projectes sobrevisquin. Els cinc euros a la setmana que es gastaven en cafès o altres coses materials, es podrien distribuir com un pressupost que té cadascú, dos euros per aquest cantant, tres per a aquest fotògraf, etc. Al final, la societat que consumeix cultura és qui té la possibilitat d'ajudar els creadors a través de l’eina", argumenta Mireia Domènech.

L’escriptora Bel Olid, Sebastià Benassar o l’editorial Raig Verd també s’han sumat a l’Aixeta, que està oberta a tota mena de disciplines creatives: artesania, videojocs, arts escèniques, activisme i comunitat, arts visuals, cultura popular, gastronomia, música… L’Aixeta funciona en català, castellà i anglès, és a dir qualsevol creador de qualsevol racó de l’Estat espanyol hi pot posar els seus continguts en qualsevol d'aquestes tres llengües.

"Moltes persones volem seguir als nostres artistes preferits i donar-los suport perquè puguin continuar creant. Cap de nosaltres tenim prou diners com per finançar un artista, però si col·laborem entre tots sí que tenim la capacitat de fer-ho. I donar suport als artistes vol dir que hi haurà més art, i això ens enforteix com a societat", emfatitzen des de l’Aixeta.

Guanyar-se la vida com a artista o fent cultura és difícil, i en països com el nostre encara ho és més. La base del teixit cultural se sosté amb un entramat de treballadores i treballadors autònoms amb ingressos exigus, pagaments en negre i ingressos irregulars. Per això eines com l’Aixeta resulten útils i necessàries.