El judici de la dècada ha quedat vist per a sentència. Aprofitem l’impàs fins que es conegui la sentència per conversar amb tres dels advocats més representatius de la defensa: Benet Salellas, membre de l’equip de defensa del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart; Andreu Van den Eynde, defensor dels dirigents d’ERC Oriol Junqueras i Raül Romeva; i Jordi Pina, que defensava els dirigents de JxCat Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull. Tots ells remarquen que el judici hagués estat diferent de no haver-se traslladat a Madrid. “La gran diferència d’haver-ho fet a Barcelona és que aquí els responsables haurien estat jutges que coneixen la realitat catalana, no filtrada per la premsa i amb una visió més oberta, de forma que no es creurien certes afirmacions del relat de la violència”, creu Van den Eynde.

Salellas reforça aquesta idea i l’exemplifica amb el jutge de la Sala 7 de l’Audiència de Barcelona, que ha encapçalat la querella contra els agents de policia dels fets de l’1 d’octubre. O les magistrades de la Secció 3a, que precisament són les que han rebutjat els recursos de l’Estat per aturar aquesta investigació. “Totes elles són gent que fa molts anys que viuen a Catalunya i tenen una sensibilitat”, diu Salellas, apel·lant al vincle que s’estableix entre percepció ciutadana i les decisions de la justícia, quan es prenen des d’àmbits geogràfics de proximitat. “Traslladant el judici a Madrid volien capgirar la pressió social cap als magistrats just en la direcció contrària”.

També apel·len a l’estat de por que es viu dins la judicatura, gràcies a sancions com la que va patir el jutge Frederic Vidal per escriure la seva opinió en un xat privat i les amenaces vetllades que Carlos Lesmes, president del Suprem i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), hauria transmès als jutges catalans en les seves visites a Barcelona. De fet, el desplaçament de la macrocausa a Madrid ha estat tot un repte. I Òmnium s’ha bolcat en teixir complicitats. La manifestació del 17 de març a la capital espanyola nedava en aquesta línia. “I és cert que hi ha molta gent aliada a l’Estat, però no hem aconseguit revertir l’opinió pública majoritària”, creu Salellas. Tampoc el final del judici ha gaudit d’una elevada mobilització popular: “El vam començar amb una vaga general i l’hem acabat una mica d’estar per casa, com hem pogut”.

Un Tribunal Suprem contaminat?

Van den Eynde, qui defensa Oriol Junqueras i Raül Romeva, explica: “Home, aquest judici ha estat com jugar amb les cartes marcades. I a més a més, el crupier ens ha donat a nosaltres dues cartes, mentre que a l’altre li n’ha donat sis”. Es refereix a la inadmissio de les proves, els canvis sobtats de criteri, mantenir oculta una part de la investigació... Salellas ho emmarca en la pròpia judicatura: “A Espanya no hi ha jutges conservadors i progressistes, només n’hi ha d’un tipus. Malgrat que ara hi hagi més dones i més joves -i que de tant en tant enxampis una jutgessa trempada-, em costa de veure que així ens vagi millor. Perquè qui forma els nous jutges són els jutges d’abans. La reproducció cultural és la mateixa”. De fet, els membres del Suprem són triats pel Consell General del Poder Judicial el que tria, alhora que aquest està pactat entre els dos partits majoritaris (PP i PSOE). “Així la cúpula judicial només pot canviar amb un canvi de règim”, dedueix Salellas.

Daltabaixos en l’estat anímic ‘postjudici’

També hi ha certa coincidència, amb matisos, en valorar com es troben anímicament en aquests dies postjudici. “Hi hem currat molt i estem molt contents”, arrenca Salellas, “tot i que també tinc cert sentiment de frustració perquè no hem pogut exhibir bé algunes de les eines i proves de la defensa que havíem dissenyat”. De fet, assegura que el jutge Marchena els ha limitat molt el camp de joc. I ho contraposa al “hearing room”, que en la tradició anglosaxona (com ara al tribunal d’Estrasburg) reuneix les dues parts abans del judici per intentar pactar -amb cert fairplay- el camp de batalla en el que cadascú desenvoluparà la seva línia argumental.

Potser Jordi Pina, advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, es mostra més entusiasta: “El judici ha anat de conya, perquè tota la prova de l’acusació ha quedat desmuntada: Ni malversació, ni extradició, ni sedició...”. I afegeix: “Si fas abstracció de quin tipus de judici és, hem guanyat. Qualsevol que hagi pogut veure el judici per televisió ho pot tenir clar”. Ara bé, a nivell anímic assegura trobar-se “malament”. “Tinc tres clients a la presó des de fa dos anys i això em posa molt trist”, diu Pina. “Tinc empatia plena amb ells i m’ha sortit una defensa apassionada, de vegades potser excessiva, i això t’acaba cascant físicament”.

Tot i així, reconeix que ja li va caure “el lliri de la mà” el dia que Jordi Sànchez va ingressar a la presó. Un estat anímic compartit amb els líders polítics presos. “Tothom té dalt i baixos”. Pina els visita cada dimecres al matí a Lledoners i intenta fer broma. “També cal riure i passar una bona estona. Com ara parlant amb Jordi Turull de la bona campanya del RCD Espanyol. Perquè cal tenir molt bé el cap per aguantar a la presó”.

Van den Eynde també parla del desgast del judici. “Com a persones, hem patit molt d’estrès, de la responsabilitat del moment.. Però hi ha resistència i resiliència. Com els nostres clients, que hi han anat cada dia, cansats, a sessions maratonianes”.

Coordinació dels advocats: “No ens hem fet mal, però tampoc hem treballat com un bloc”

Un dels temes de debat periodístic durant el judici ha estat els diferents camins empresos pels equips de la defensa. “Realment hi hagut estratègies de la defensa complementàries, no pas contradictòries”, explica Salellas, qui precisament ha participat en la defensa més política (dissenyada colze a colze amb Òmnium Cultural), centrada a plantejar un judici de debat i d’introducció de conceptes polítics basats en l’eix de la desobediència civil. Fins i tot l’al·legat final de Cuixart estava previst amb antelació per fer-ho coincidir amb una intensa campanya de comunicació als carrers: “Ho tornarem a fer”.

El gironí Salellas explica: “Entre alguns advocats hem estat molt coordinats, tant en la discussió jurídica, quines proves proposaríem, l’encàrrec de les proves… Tot i que és cert que, amb altres, senzillament hem intentat no caure en contradiccions”. De fet, reconeix que alguns testimonis han estat un tret al peu. Però en tot cas, destaca que la feina tècnica ha estat comuna en totes les defenses.

Andreu Van den Eynde és del mateix parer: “Hi ha hagut poca fricció entre les defenses i hem funcionat en paral·lel. De fet, no m’ha fet la sensació d’haver perjudicat ningú, ni que ningú m’ho fes a mi”, arrenca, tot i que matisa: “També és veritat que no hem tingut una unitat estratègica, perquè cada acusat és un món”. I com a aprenentatge per un hipotètic futur judici, explica: “El que no repetiria és treballar en paral·lel, perquè no ens hem fet mal, però tampoc hem treballat com un bloc. Si haguéssim treballat molt més en comú, hagués estat l’hòstia”.

Així mateix Van den Eynde es declara molt satisfet, sobretot per haver posat les bases jurídiques de la segona i tercera part del judici que encara resta per jugar: “Hem fet una línia de defensa estratègica molt ampla que ens permet anar amb seguretat al Tribunal Constitucional i al Tribunal Europeu de Drets Humans”, habitualment mencionat com a Estrasburg, on hi té seu).

Un judici d’alcoholèmia o una causa política?

Qui fa un balanç més positiu sobre la coordinació (“que ha estat total”) és Jordi Pina. “Hem analitzat les proves, proposat testimonis, debatut la conveniència i valorat si podia perjudicar d’alguna manera”, explica Pina, al despatx del qual s’hi van fer dues de les reunions de coordinació. “Una altra cosa és que al judici cadascú té el seu estil, més vehement o més reflexiu, de portar-se millor o pitjor… I cadascú és com és: fa més o menys soroll”, afegeix.

Els diferents graus en la coordinació també han estat causa dels matisos en els enfocaments de cada defensa. Tot i així, els tres advocats consultats asseguren que no hi ha hagut una gran divergència entre una línia molt política i una molt tècnica. Van den Eynde assegura no veure-la. I nega la major: “Cadascú fa la seva aproximació jurídica”. De fet, assegura que malgrat que la desobediència civil neix com a ingredient polític, “després adquireix una categoria jurídica”.

Salellas afegeix: “Tothom ha tingut una mirada política, ja que no tenir-la també significa una decisió política. Fins i tot Xavier Melero l’ha tingut”, diu Salellas sobre el seu company i advocat de l’exconseller Quim Forn. Melero va assegurar que tractava aquesta causa talment ho faria amb “un judici d’alcoholèmia”.