John Banville (Irlanda, 1945) té una veu greu i parla lentament. L'escriptor irlandès, Premi Príncep d'Astúries de les Lletres 2014 i candidat al Nobel de Literatura en diverses ocasions, ha presentat a Barcelona el seu últim llibre, com a Benjamin Black. Editor de l'Irish Press fins al 1995 i subdirector de l'Irish Times fins al 1999, és un dels autors més prolífics en llengua anglesa.

En una ocasió va assegurar que la seva dualitat com a escriptor (Black per a la novel·la negra i Banville per a les altres) responia al fet que era ambidextre, però el cert és que Black i Banville són dues persones absolutament diferents. Només cal llegir els llibres per adonar-se de l'excepcional capacitat de Banville per canviar de registre i prosa quan escriu com a Black. Guanyador del prestigiós Booker Prize el 2005, amb The sea i guanyador d'altres premis internacionals, Banville parla sense pèls a la llengua, sabedor de la seva experiència com a escriptor i del seu mètode. Li molesta el soroll del món, perquè "no tothom té quelcom a dir".

Vostè va treballar com a periodista. Què li preguntaria John Banville a Benjamin Black?

Banville li demanaria a Black que deixés d'escriure i que parés de deixar-lo en ridícul en públic. Banville no té res a dir-li a Black.

I Black a Banville?

Tampoc, a més en Black és tan presumptuós...

Quan comença un i quan comença l'altre?

He passat gran part de la meva vida treballant de periodista, no escrivint, però si editant. Quan ho vaig deixar, tenia molt de temps lliure i necessitava fer alguna cosa. Benjamin Black va començar a utilitzar aquest temps, sense cap mena de pretensió.

Qui és més popular, Black o Banville?

Hauria de mirar les xifres de vendes, que és una cosa que mai faig. Això ho porta el meu assessor bancari i jo no me n'ocupo. Però li diré una cosa: Banville és l'artista i s'ho pren en serio, Black és un artesà i també s'ho pren en serio.

Hi ha algun punt en el qual es trobin? Com es relacionen?

No. De vegades, si estic molt cansat, és possible que l'escriptura d'un es coli en l'escriptura de l'altre, però quan ho rellegeixo i m’adono de la interferència, ho descarto. He de treure els fragments perquè no encaixen.

En una altra entrevista vostè deia que el més important en una novel·la era el primer paràgraf.

El paràgraf que més satisfà l’autor és el darrer, però el més important és el primer: és quan li ensenyes al lector com llegir el llibre que té entre les mans. Molta gent no li presta atenció al primer paràgraf, jo sí. No només com a escriptor sinó com a lector. El llegeixo un parell de vegades i llavors ja estic preparat per emprendre el llibre.

Vostè té una manera de treballar particular i laboriosa. Les frases s'encadenen les unes a les altres, de manera que la seva prosa queda perfectament lligada. Una frase porta a l'altra amb una naturalitat fora de sèrie.

És la meva metodologia. Durant els anys he anat perfeccionant la tècnica. Reescric els llibres diverses vegades; de la meva primera novel·la hi ha nou versions diferents. Intento que les meves frases siguin perfectes i les penso i les repenso abans de continuar. Confio en les frases perquè em condueixin a través de la història, perquè m'expliquin els personatges o perquè suportin el pes dels diàlegs. Les frases ho són tot.

Té molta cura del llenguatge, les paraules i l'ordenació de la frase; però també és un dels autors més traduïts mundialment. Com s'enfronta a la realitat de les traduccions? Inevitablement moltes coses es perden.

Només Déu sap el que passa en les traduccions [riu]. Una de les diferències cabdals entre Banville i Black és que la prosa de Banville es complica a mesura que avança el llibre; mentre que Black intenta ser completament lúcid en la seva prosa. De vegades penso en els meus traductors i crec que fan el mateix que fan els nens que no saben fer alguna cosa, perquè entenc que hi ha frases de Banville molt complicades de traduir: segur que fugen, s'ho salten, i continuen traduint. Jo faria el mateix, perquè hi ha fragments que no es poden traduir. De vegades hi ha paraules, conceptes que no es poden traduir, perquè no existeixen en l'altra llengua, elements idiomàtics. Sento molta empatia amb els traductors perquè fan una feina molt difícil. A més, jo escric en anglès irlandès, que és diferent de l'anglès britànic. Habitualment els ho recordo als meus editors, perquè ho tinguin en compte: no vull que intentin canviar l'ambigüitat que caracteritza l'anglès irlandès. A nosaltres, els irlandesos, ens encanta el doble sentit, i la nostra llengua és igual; per això és important mantenir-ho en la mesura en què sigui possible. La nostra llengua, el gaèlic, es va perdre, però continua present en la nostra prosa: és una llengua ambigua i evasiva, hi ha coses que no es diuen directament. Per exemple, en gaèlic no es pot dir "jo sóc un home" o no hi ha el "not": hi ha el "not so", que ja té un matís diferent.

Els seus personatges són força complexos. Com els treballa?

De vegades, en tres segons tinc un personatge muntat. Se m'apareix en tota la seva complexitat i personalitat, de manera immediata. És com un somni. Nietzsche diu que totes les persones som artistes quan dormim i és cert: tothom és novel·lista mentre dorm. En els nostres somnis es formen molts personatges, els somnis són una fàbrica de ficció molt potent. Si els poguéssim controlar i donar-los forma, tothom seria novel·lista. És increïble i no en som conscients, però cada nit creem mons diferents, però la gent no en parla. Vivim dues vides! La primera és la que vivim a la llum del dia, però després ens posem al llit i en vivim una altra. Un altre món diferent, una vida diferent!

Tothom somia però no tothom ho recorda.

Jo m'he adonat que en els períodes en els quals no escric somio molt més. Estic convençut que el meu cap intenta dir-me: has d'utilitzar això!

La seva última novel·la, signada per Benjamin Black, està ambientada a la Praga del 1599. Quan escriu novel·la històrica és molt exhaustiu en el procés de documentació?

No sóc ni pretenc ser historiador. La idea és poder fer novel·la històrica amb alguns detalls i fets del moment en el qual passa l'acció. Quan vaig escriure la meva primera novel·la històrica ambientada també a Praga, tothom em va dir que havia captat molt bé l'essència del moment. Com ho sabien si ells no havien viscut aquella època? Però era un bon compliment: vaig aconseguir que aquella gent cregués com era viure a la Praga del 1600. Inventar-se coses no és dolent, perquè la imaginació és l'arma més poderosa que tenim.

Utilitza elements de la realitat per crear les seves històries?

No, gens. Ho imagino tot. Però vol que li dugui un secret? Vivim en un món imaginat. Amb això no vull dir que no sigui real, però prenem el material de la nostra imaginació i el formulem per construir una realitat. La imaginació és la que crea la realitat del nostre món. Això es veu molt bé en els casos de genocidi: una sèrie de gent deixa d'imaginar-se a l'altre com una persona real, deixen d'imaginar la realitat de l'altre.

Expliqui'm.

El fracàs de la imaginació causa molt de dolor al món. Si poses algú en una cambra de gas i t'imagines el que passarà, no ho fas. Miri, molta gent es queixa del llenguatge complex que utilitzo en els meus llibres. Els dictadors, per contra, utilitzen un llenguatge directe i senzill, sense ambigüitats. És la funció dels artistes utilitzar un llenguatge ric que fomenti la imaginació dels lectors i del món, en contraposició a la simplicitat dels discursos polítics. Perquè com més ric sigui el llenguatge, més podrem imaginar el món.

Però hi ha molts bons escriptors que tenen una prosa molt senzilla...

Sí, però encara que el seu llenguatge sigui acotat, aconsegueixen recrear altres mons a través d'altres mecanismes.

Pensa que la societat cada cop busca continguts més fàcils? Hi ha la sensació que cada cop se'ns dóna tot més mastegat.

Sí, i hem de mirar cap a les xarxes socials. A Apunts del subsòl, de Dostoievski, l'home del subsòl diu: "Sé que les persones subterrànies com jo han de quedar-se fora, però un dia sortirem i parlarem i parlarem". I és el que està passant. Segur que si mirem la Terra des de fora, hi ha tota una capa de soroll que l'envolta. Tothom pensa que té quelcom important a dir i no és així. Jo no sóc un acadèmic, no sé res, a diferència dels acadèmics o els experts. Aquesta gent, de la qual sovint el món se'n riu, són els que mantenen les coses pures i fomenten el coneixement, per això són odiats pels dictadors. Què va dir Lenin? "Disparin els intel·lectuals".

Què n'opina de les ficcions negres i policíaques que es fan avui dia?

Totes comencen amb el segrest, la violació i la posterior decapitació d'una dona. Si jo fos una dona, estaria al carrer manifestant-me en contra. Això ho veuen milers de persones, homes joves, cada dia! Jo sóc un gran fan de Los Soprano i veig sèries, però perquè hi ha un consum tan alt de ficció negra? Perquè sabem que cada quinze minuts tindrem la nostra dosi de violència. I violència que sembla real! Abans a les pel·lícules disparaven algú i ja està: no hi havia sang ni recreació en l'escena, ara això és diferent i tot és molt realista.

I ho veiem asseguts al sofà amb una cervesa.

Li explicaré perquè. Se'ns ensenya molta violència perquè a Europa, en aquest cas, no en tenim. Probablement l'escena més violenta que vostè veurà al llarg de la seva vida és la d'un cotxe encastant-se per darrere a un altre. Esperem! Com que no experimentem violència, no ens sentim autèntics. Cada cop consumim més violència i cada cop hi ha més sèries, pel·lícules i novel·les de crims detallats per sentir que formem part del món.

Vostè també té llibres molt violents.

Sí, però és violència educada.