Més de 80 anys després, és difícil que ens fem una idea de la destrucció que va suposar la insurrecció d'Astúries del 1934. Hi ha una primera dada que -comparant-la amb qualsevol protesta recent que haguem pogut viure- és esfereïdora: 1.500 morts. La imatge que tenim de les revolucions és molt més romàntica que la que tenim de les guerres: en termes pràctics, la revolta d'Astúries va ser un conflicte armat amb tota la violència i destrucció que això implica. Campaments mèdics plens de civils, dones i nens ferits. Bombardejos aeris de les forces republicanes contra els insurrectes. Miners insurgents dinamita en mà que -encenent-la amb la cigarreta que portaven a la boca- anaven fent recular guàrdies civils i d'assalt mitjançant explosions i incendis descontrolats. Formació de comitès revolucionaris que abolien la moneda, creaven cartilles de racionament i en un parell de dies es trobaven sense recursos. Una ciutat important, Oviedo, arrasada per les explosions -amb bona part del seu patrimoni cultural-. Una república dèbil colpejada per una idea vinguda des de Moscou.

Tres periodistas en la revolución de Asturias (Libros del Asteroide) recull les cròniques periodístiques que José Díaz Fernández, Josep Pla i Manuel Chaves Nogales van fer d'aquestes jornades. Són pur periodisme de guerra, com el que s'havia fet anys abans durant la Gran Guerra de 1914, i es continuaria escrivint durant la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. El fet que succeís en un petit quadrant de la Península no feia que la confrontació hagués estat menys cruenta. Com escriu Chaves Nogales en una de les seves cròniques, ''la rebelión ha tenido esta vez caracteres de ferocidad que no ha habido nunca en España. Ni siquiera durante la gesta bárbara de los carlistas hubo tanta crueldad, tanto encono y una tan pavorosa falta de sentido humano''.

Un socialista i un conservador

Potser qui es va trobar amb una millor posició per narrar els fets -ja que els va viure en primera persona- va ser l'escriptor José Díaz Fernández, que els va recollir a Octubre rojo en Asturias, el reportatge novel·lat inclòs en aquest recull. Díaz va ser diputat del Partido Republicano Radical Socialista el 1931, i ho va tornar a ser a les eleccions de 1936. Feia àmplies col·laboracions amb la premsa, i va morir en l'exili francès, just quan els nazis ocupaven el país.

Octubre rojo en Asturias és un intent d'humanitzar la tragèdia, d'explicar la quotidianitat, els anhels, les maldats i les virtuts dels miners que van tirar endavant una insurrecció caòtica i violenta, sense un objectiu ni lideratge clar, al voltant d'una idea que ja planejava a tota Europa des de la revolució bolxevic del 1917. Per als miners, "la palabra revolución, que trepidaba dentro de ellos, como un motor, quería decir sobre todo acceso a una existencia hasta entonces vedada. El hombre de la vida difícil, el desterrado de la aldehuela inhóspita y del suburbio minero llegaba como una tromba a tomar posesión de una existencia nueva. ¿Es extraño que en el descanso de la lucha, en algún comercio abandonado, descorchase alguna botella de champaña y calzase un par de zapatos nuevos?".

Díaz intenta comprendre els motius dels insurrectes -que són molt més sentimentals que reals- i l'impacte psicològic de la seva derrota. Descriu actes de crueltat contra guàrdies civils detinguts, moments de compassió entre les forces enfrontades i el dia a dia caòtic quan s'intenta canviar la societat i no es té ni idea de com fer-ho. Narra les lluites entre faccions dintre dels revolucionaris, on les posicions més extremistes eclipsen el "socialismo que quiso reformar el mundo por la palabra, instrumento demasiado frágil en un ambiente de violencias". El fracàs estrepitós que va suposar intentar una revolució socialista, amb tots el morts i destrucció que impliquen aquests processos, en una societat que -segons Díaz- ''no estaba preparada para las consignas integrales de la revolución social y la dictadura del proletariado'', dintre d'una Espanya on ''las defensas burguesas no estaban gastadas ni el Estado se descomponía'' i on els partits socialistes havien passat ''sin transición del colaboracionismo gubernamental a la revolución clasista''.

Portada del llibre 'Tres periodistas en la revolución de Asturias'. LIBROS DEL ASTEROIDE

Si Díaz va viure Astúries des de dintre -tan físicament com ideològicament- Josep Pla va començar a relatar els fets des de la política de Madrid. Com Jordi Amat explica al pròleg del llibre, no es poden deslligar els fets d'Astúries dels canvis governamentals cap a la dreta que estaven succeint a la capital espanyola: ''La sensación dominante entre la oposición era que la CEDA apoyaba el gobierno no para reforzar la República sino más bien para sabotearla. El líder conservador (...) esperaba el momento idóneo para entrar primero en el gobierno y hacerse luego con la presidencia. (...) Los titubeos de Gil-Robles con las dictaduras reaccionarias hacían presagiar lo peor. El fascismo ya era un fantasma que recorría Europa''.

Les cròniques de Pla eren per a La Veu de Catalunya, per tant la Lliga sempre quedava bé i les esquerres solien rebre els pals. Però que les seves crítiques fossin molt afilades no vol dir que siguessin menys certes. Pla torna de Oviedo ''aterrorizado por el aspecto que presenta la ciudad'' i creu que ''en el terreno de la lucha política, hay que remontarse a las escenas de la Commune de París para encontrar algo parecido''. Qui hagi llegit Pla sap que no era gaire donat a les exageracions -en aquestes mateixes cròniques no para d'advertir sobre el sensacionalisme de molta premsa madrilenya-, i per això mateix és rellevant que un periodista com ell, que havia viscut a l'Europa d'entreguerres forjada en la destrucció, adverteixi amb tanta força de la gravetat de la revolta minera. Els culpables, per Pla, estan clars: ''Esta es la obra del socialismo y del comunismo en comandita con los hombres de Esquerra Catalana. Han sembrado por doquier la destrucción, las lágrimas y el cieno''. La resposta d'ordre del govern de Lerroux és recolzada absolutament per Pla. Els dies que passarà a Astúries recollint testimonis entre la destrucció seran una mena de preludi de la guerra civil que l'exiliarà fora del país. I, potser, també una temptativa inicial de per qui prendrà partit quan Espanya es divideixi en dos.

Els fantasmes europeus

L'última crònica del llibre és la de Manuel Chaves Nogales, un artista del reportatge que sap captar l'essència de la revolució asturiana a través de l'anècdota i la moralitat dels individus. Chaves ho lliga amb Europa, on ha visitat els països convertits al feixisme i al comunisme, forces que cada cop pressionen més a la dèbil República espanyola, de la qual Chaves en va ser un defensor -liberal- de principi a fi. Visions que cada dia fan més difícil la possibilitat de convivència pacífica entre burgesos i obrers, entre esquerres i dretes, i que interpreten els fets d'Astúries amb frivolitat: ''Preveo que, en esto como en todo, la opinión española se dividirá en dos bandos igualmente irreconciliables. El de los que afirmarán que la población minera de Asturias lanzada al movimiento es una horda de caníbales y el de los que sostendrán que todo fue un juego de inocentes criaturas o, a lo sumo, de cabezas alocadas y sin responsabilidad''. Chaves recorda que hi ha hagut 1.500 morts per culpa d'aquesta insurrecció, i aquesta xifra no necessita més adjectius tràgics -ni articles sensacionalistes de la dreta- que s'aprofitin de la situació: ''Si se ha dicho que en Sama se comieron un cura y luego resulta que no se lo comieron, sino que lo asesinaron y dejaron el cadáver abandonado dos días en la calle, parecerá que el crimen es menos execrable que lo que realmente fue''.

Chaves no amaga les accions bondadoses que alguns miners han fet durant la revolució, malgrat ser un home d'ordre que menysprea la insurrecció ''bolxevic'' amb tot el fanatisme i morts que arrossega. Com en la majoria dels seus reportatges, encara que escrigui sobre Astúries parla sobre la Guerra i el que ens fa humans en situacions extremes, tant en la nostra crueltat com en la nostra bondat: ''Los jefes revolucionarios que lucharon contra sus propios secuaces para salvar la vida de los prisioneros no lo hacían románticamente, (…) sino porque no habían perdido la esperanza de que en un mismo lugar puedan convivir en lo sucesivo los de un bando y los de otro, los que quieren provocar una utópica revolución social y los que tienen el deber de cortarle el paso''. Una esperança que, dos anys després, ja començava a desaparèixer a Espanya. I s'enfosquia cada cop més per tota Europa.