La fotògrafa Pilar Aymerich repassa la seva vida darrere la càmera amb una exposició retrospectiva

El Centre d'Art Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat acull des d'aquest dijous la mostra retrospectiva Pilar Aymerich. Memòria Viscuda, a través de la qual repassa l'obra de la fotògrafa amb 150 instantànies des dels anys 60 fins l'actualitat. L'exposició reuneix retrats publicats en diaris i revistes com El País o Serra d'Or, així com moments clau del segle passat, com les manifestacions als carrers de Barcelona dels anys 70 o moments quotidians de la Cuba de Fidel Castro.

Amb visió de dona i aprofitant les seves dots d'actriu per passar desapercebuda i immortalitzar esdeveniments des de dins, Aymerich és un referent per a la fotografia del país, fet pel qual la van reconèixer l'any 2021 el Premi Nacional de Fotografia.

L'exposició està coproduïda amb el Círculo de Bellas Artes de Madrid i en col·laboració amb La Fábrica, i inclou material original de l'artista, 150 fotografies, un documental i una pel·lícula, entre d'altres. Al llarg d'un recorregut ideat en forma de ziga-zaga, es repassa la història d'Aymerich vista a través del seu objectiu, des de les primeres passes a finals dels anys 60 retratant escenes de teatre fins a l'actualitat.

"Et remou com un sentit de possessió, són 50 anys que els tens en el teu arxiu, en els calaixos, a la memòria, i això et fa sentir una certa satisfacció perquè has viscut fent fotografia", ha explicat Aymerich en declaracions a l'ACN. "La fotografia ha omplert la meva vida", ha afegit.

"La fotografia ha omplert la meva vida"

El seu creixement professional va seguir als anys 70, en què, càmera en mà, va participar en manifestacions per oferir una imatge diferent, des de la vivència i en primera persona. "Hi ha persones que són molt grans fotògrafs que arriben, fan la foto i marxen, i a mi sempre m'ha fet por equivocar-me, o perquè si no estàs a dintre et pots equivocar i a més a més si no estàs a dintre tampoc acabes de copsar la realitat", ha apuntat.

I fa un símil entre una manifestació i una obra teatral: "Hi ha un inici, un punt culminant i un final, i llavors tu aspires a tenir el punt culminant, però per fer això has d'estar a dintre de la manifestació, o a dintre del fet, o quan fas un retrat saber a qui fas el retrat, haver llegit o haver vist la seva pintura, t'has d'informar", ha detallat.

També ha aprofitat un fet diferencial, ser una dona amb una càmera en un món i un sector on era l'home qui hi predominava. "M'ha beneficiat perquè eres l'excepció, jo el que volia era ser invisible, que sempre dic que a vegades els fotògrafs amb totes aquestes càmeres, les armilles, les botes que fan tant soroll, són ells l'espectacle, i jo volia ser una noia que passava per allà i que ningú la molestés i que pogués fer la seva feina", ha relatat.

Una invisibilitat que, mig en to de broma, diu que ara, amb 80 anys, té atribuïda per la seva avançada edat. Però als anys 70 s'ho havia de treballar: "A les manifestacions ella no corria, anava amb la càmera i no podia, i el que feia era anar molt ben vestida, no anava mai amb senyalitzacions de fotògrafa de premsa, s'apartava i jugava, treia la polvera i un pintallavis i es pintava els llavis, i semblava que no formava part de la manifestació", explica la comissària de l'exposició, Neus Miró.

Aymerich admet la seva picardia, que feia que la veiessin amb simpatia i fins i tot gràcia, i que per exemple pogués arribar a lliurar una petició d'entrevista amb Montserrat Roig a un dels ministres del govern de Fidel Castro. "Si hagués estat un home potser no ho hagués aconseguit", diu la fotògrafa.