dia internacional del treball
La feina de les dones, la més castigada en una crisi que incrementarà els nivells de desigualtat
Sindicats, economistes i organitzacions internacionals coincideixen que la crisi del coronavirus està afectant sobretot a l'ocupació més precària, altament feminitzada, i mantenint sobre les espatlles de les dones el treball de les cures. Els sindicats critiquen la falta de dades desagregades per sexe de l'impacte dels ERTEs.
Publicidad
madrid, Actualizado:
L'horitzó per aconseguir la igualtat s'allunya. Si abans de la crisi Nacions Unides estimava en aproximadament un segle el termini per acabar amb la bretxa de gènere en els salaris, després de la crisi del coronavirus aquesta meta es retardarà encara més. Perquè si hi ha una coincidència total entre sindicats, expertes i organismes internacionals, és en què d'aquesta crisi sortirem més desiguals. També a països com l'Estat espanyol, on el Govern central està fent un esforç des de l'inici de la crisi per posar a les persones més vulnerables en el centre de l'acció política. Entre elles, les dones.
Publicidad
No fa falta anar molt lluny per comprovar algunes d'aquestes afirmacions. Al nostre país hi ha prop d'un milió i mig de llars monomarentals, dels quals el 50% estan en risc d'exclusió, i al final de la crisi financera de 2008 va tenir, entre altres conseqüències, que les dones copessin el 75% dels contractes parcials (inferiors a les 40 hores setmanals). És a dir, que tres de cada quatre contractes a temps parcial són de dones. Són elles, també, les que ocupen els treballs més precaritzats i feminitzats, és a dir, els pitjor pagats i regulats. Un exemple: les treballadores de la llar, unes 600.000 dones, ni tan sols tenen reconeguts els mateixos drets que la resta dels treballadors perquè segueixen en un règim especial de la Seguretat Social. La major part cobren sous de misèria en treballs tan importants com la cura de la nostra gent gran o dels més petits.
El problema, expliquen des dels sindicats, és que fins al moment no compten amb dades desagregades per sexes que donin una dimensió real de l'impacte diferenciats per gèneres que està tenint la crisi en homes i dones. Això, afirmen, dificulta enormement pensar en solucions concretes o en polítiques públiques adaptades a la nova condició que és encara incerta.
Destrucció d'ocupació en sectors altament feminitzats
"No hem pogut fer cap projecció real de l'impacte de la crisi i les seves possibles solucions, per la senzilla raó que no tenim dades desagregades per sexe de l'impacte dels Expedients de Regulació d'Ocupació Temporal (ERTEs). Els hi hem demanat a Govern estatal però no ens els ha facilitat. Sense això, es fa difícil analitzar l'impacte dels reials decrets que s'estan aprovant per servir de paraigües de protecció social", afirma Elena Blasco Martín, secretària confederal de Dones i Igualtat de CCOO.
Publicidad
Aquesta sindicalista explica també que van sol·licitar al Govern espanyol dades sobre la quantitat de persones que van sol·licitar l'opció de reducció de jornada del 100% del temps, que va posar en marxa el Reial decret 8/20 aprovat pel Govern espanyol el passat 17 de març, però no han tingut encara resposta. "Segons la nostra experiència el 90% de les reduccions en aquest país les sol·liciten les dones. Per això cal tenir molta cura sobre com sortim d'aquesta crisi i que les mesures per a la corresponsabilitat de la vida, han d'assegurar que no siguin les dones les que sol·licitin totes les mesures per protegir-les d'alguna forma de la precarietat".
Es necessita un canvi de model
El que aquesta emergència del coronavirus ha posat en evidència per a tots els actors consultats, és la crisi i la terrible depauperació de tot allò relatiu a les cures. Una crisi que diverses institucions i activistes porten denunciant durant anys i que precisa un abordatge similar a l'emergència climàtica. Un sistema de cures atès per "sectors que socialment hem despreciat, dels que no hem cuidat les seves condicions i que estan altament feminitzats", afirma Antoñanzas.
Publicidad
El risc per a les sindicalistes és que després de la crisi tornem al ‘business as usual’ (a això de sempre). "Hem de posar en marxa urgentment un ingrés mínim vital o com vulguin dir-li que ha de fer front a aquesta situació de vulnerabilitat, de pobresa de més d'un milió de persones treballadores que a més són famílies monoparentals femenines i treballadores en escenaris de semiesclavitud, com són les treballadores de la llar, pràcticament en l'economia submergida. I exigir un model econòmic i social la prioritat del qual sigui el benestar de les persones", reclama Blasco.