Entrevista a l'advocat de Puigdemont "S'està fent una causa general contra l'independentisme"

Advocat, economista i catedràtic de Dret Processal a la UB, Jaume Alonso-Cuevillas (Barcelona, 1961) no s'ha fet una cara coneguda per tot això, sinó per representar el president de la Generalitat cessat, Carles Puigdemont, en la causa oberta contra ell i tot el seu executiu per rebel·lió i sedició. Dos delictes que no s'han produït en cap cas, segons insisteix diversos cops en l'entrevista amb Públic, feta al seu despatx professional de Barcelona en el mateix moment que a Madrid el Tribunal Suprem decidia mantenir el vicepresident cessat Oriol Junqueras a la presó.

Tornarà el president Puigdemont per a la Constitució del Parlament i la investidura?

Això és el que volem saber tots. Jo no ho sé. És una decisió que acabarà adoptant ell, que suposo que l'està madurant. Jo el que havia d'aportar en aquest debat és una part petita, la relativa a les conseqüències judicials del seu retorn. Que són òbvies: seria immediatament detingut i conduït a presència del jutge [Pablo] Llarena, que tindria 72 hores per decidir si adopta mesures cautelars o no. D'això, Puigdemont n'és perfectament coneixedor, i és un element més per prendre una decisió complexa, que té més elements polítics i personals que estrictament judicials.

Quan el vam entrevistar l'últim dia de la campanya electoral, Puigdemont ens va dir: "Tornaré si l'Estat espanyol es compromet a acceptar el resultat de les eleccions". L'ha acceptat?

Això entra en el terreny de la política... D'entrada parlem de l'Estat, i no sabem molt bé què és. El Govern sí que l'ha acceptat formalment, no acceptar-lo voldria dir impugnar-lo. El PP tampoc l'ha impugnat, però les manifestacions que ha fet signifiquen que no l'ha paït.

També ens va dir que tenia "perfectament clar com i quan" podia entrar a Catalunya sense ser detingut. Pot entrar en territori espanyol sense ser detingut?

Avui per avui, no. La llei és clara. En l'actual estat de coses, hi ha una ordre de detenció a Espanya. No és una persona anònima, el president Puigdemont, tothom el coneix -aquí i a tot Europa-, i en quant posi un peu en territori espanyol serà immediatament detingut.

Què li ha recomanat vostè que faci?

Recomanat, no. En general, els advocats no hem de donar consells als nostres clients, hem de dibuixar escenaris. I donar consells a un polític, i a un polític de primera talla com és el president Puigdemont, moltíssim menys. M'he limitat a explicar-li les conseqüències, òbvies, que tindria per a ell tornar a l'Estat espanyol.

Sobre aquests escenaris, si roman a Brussel·les, podria ser investit president?

Això és el que estan estudiant. Això és dret parlamentari, no és la meva especialitat i no en tinc un criteri tècnic fiable. El reglament del Parlament no contempla expressament aquesta possibilitat. Tampoc la prohibeix, i en dret hi ha una màxima interpretativa que diu que tot allò que no està expressament prohibit s'ha d'entendre com a permès. Per tant, amb una interpretació flexible del reglament del Parlament, s'hauria d'entendre que sí. Però el propi PP i no recordo si també C's han manifestat que ho recorrerien de forma immediata al Tribunal Constitucional (TC). I, coneixent com està actuant el TC, és de témer que ho anul·larien de forma ràpida.

La presó provisional no és una pena anticipada, no s'ha d'aplicar per calmar l'alarma social, no és un "que n'aprenguin"

En cas de ser investit, podria participar en les votacions?

Ens movem en la dimensió desconeguda. És un escenari absolutament inèdit. En primer lloc, si el president Puigdemont torna, jo crec que no hi ha arguments per decretar presó provisional. La presó provisional no és una pena anticipada, no s'ha d'aplicar per calmar l'alarma social, no és un "que n'aprenguin". La llei d'enjudiciament criminal diu que és una mesura excepcional, i aquesta excepcionalitat està reforçada per la pròpia llei i per la jurisprudència espanyola i europea. La llei emfatitza, en un precepte que és més pedagògic que normatiu, que només s'aplicarà quan no existeixi una mesura menys gravosa per complir una de les tres finalitats previstes. Aquestes finalitats són el risc de fuga, de reiteració delictiva o de destrucció de proves. El risc de destrucció de proves, a aquestes alçades ja no té cap sentit. El risc de fuga... una persona que ve per ser investit president i que estarà amb escolta permanent, hi ha altres mecanismes menys gravosos per assegurar-se que no fugi. En quant a la reiteració delictiva, seria en tot cas per als delictes que comporten presó. Aquí s'ha desenfocat el debat. Tots estem donant per bo el debat sobre si ha acatat més o menys la Constitució, si ha renunciat més o menys a la via unilateral... Això pot fer referència en tot cas a un delicte de desobediència, que no comporta presó. I el risc de reiteració delictiva en un delicte que no comporta presó no pot justificar una presó provisional. Pel que fa a la rebel·lió i la sedició, són delictes que no s'han donat.

No s'han donat per l'absència de violència?

Per l'absència d'una cosa prèvia, que és l'aixecament. Del dret penal -i ara entrem en un tecnicisme-, se'n prediquen dues qualitats principals. Una és el seu caràcter d'ultima ratio, últim remei quan altres branques de l'ordenament jurídic no han funcionat, i derivat d'això, el seu caràcter fragmentari. Això vol dir que no tot allò que és il·legal és delicte. Poden haver-hi conductes il·legals que no són delicte. Per definir allò que és delicte el Codi Penal descriu tipus penals, que són com una oració, amb subjecte, verb i predicat. En el cas de la sedició i la rebel·lió, estem emfatitzant l'adjectiu, "violenta" o "tumultuària". Però hem de recordar el substantiu que hi ha abans, que és "aixecament". Perquè hi hagi delicte, ha d'haver-hi un "aixecament tumultuari", en el cas de la sedició, i un "aixecament violent", en el cas de la rebel·lió. No hi ha hagut aixecament, ni hi ha hagut violència. I això no només ho dic jo, que sóc un advocat de part. Ho han dit 130 catedràtics de Dret Penal de tot Espanya, la immensa majoria dels quals no és simpatitzant de la causa independentista. És un fet objectiu que no hi ha hagut sedició ni rebel·lió.

En cas que Puigdemont tornés, fos detingut i empresonat, podria ser investit president?

Entenc que sí. S'hauria de fer valer l'article 23 de la Constitució, el dret de participar en la cosa pública. Hi ha un únic precedent, el de Juan Carlos Yoldi, que va ser excarcerat per participar en la sessió d'investidura quan era obvi que no tenia cap possibilitat de ser investit, i per tant crec que s'hauria d'autoritzar també Puigdemont. Seria un escàndol des del punt de vista democràtic i de llibertats fonamentals que no se l'autoritzés. Però al final l'última paraula la té el tribunal.

S'ha dit que hi ha una causa general contra l'independentisme. Què n'opina?

Que és una causa general. De fet, és més greu que una causa general. Els elements incriminatoris principals als quals s'estan acollint les tesis acusatòries són un powerpoint i una llibreta. A part del valor que pugui tenir això, és que es van obtenir d'una denúncia contra Santi Vidal quan fa unes manifestacions desafortunades, i contra dues persones més. A cap dels tres els han pres declaració. I el jutge decreta el secret de la causa i comença a ordenar escorcolls i detencions de gent que no hi té res a veure, ampliant els àmbits subjectiu i objectiu, en una clara vulneració del dret de defensa. A més, aquest material s'està utilitzant per nodrir d'elements acusatoris les altres causes, sense que puguis participar en les diligències instructores. Això és una altra vulneració greu del dret de defensa, amb un cúmul d'irregularitats. S'està fent una causa general, des del primer moment, sense respectar els més elementals drets de defensa.

Preveu més detencions i imputacions?

Jo em regeixo per això, la Llei d'Enjudiciament Criminal i el Codi Penal [mostra sengles exemplars davant seu a la taula], fa 30 i tants anys que ho explico a la Universitat, és la meva especialitat. Però ara m'he quedat sense capacitat de resposta. Estem veient tantes coses absolutament fora del comú que és totalment impossible fer prediccions.

És molt fàcil de dir que jo confio en la separació de poders i en la imparcialitat dels jutges que he posat jo.

En aquest sentit, creu que, com han opinat diverses veus, no hi ha una clara separació de poders a l'Estat?

A Espanya hi ha 5.300 jutges. La immensa majoria fan una feina impecable, en unes condicions extremes, sense mitjans i mal retribuïts tenint en compte els coneixements que han de tenir. El problema es dóna quan això afecta els alts càrrecs de la justícia. El Consell d'Europa, aquest dimecres, va reiterar el que ja havia dit els anys 2013 i 2016, qüestionant la manca d'imparcialitat objectiva de les altes instàncies judicials. Perquè en la seva designació intervé un òrgan polític com és el Consell General del Poder Judicial, que està íntegrament nomenat pels partits polítics, i aquests són els que designen un a un els magistrats del Tribunal Suprem. I cada vegada que se'n designa un podem fer-ne la radiografia, de si aquest és conservador, és progressista, té amistat personal amb tal polític... Des d'aquest punt de vista, de separació formal de poders sí que n'hi ha: és molt fàcil de dir que jo confio en la separació de poders i en la imparcialitat dels jutges que he posat jo.

I en aquest cas concret?

Hi ha un altre element, que és que un jutge ha de ser imparcial també des del punt de vista ideològic i emocional. Els jutges són humans, d'esquerra o de dretes, fill de propietari o de llogater, del Barça o del Madrid. Però en un conflicte de caràcter polític com el que ens ocupa, hi ha gent que no és indiferent, se sent concernida i part del conflicte, i perden la condició d'imparcialitat necessària per poder jutjar aquest afer.

I respecte a la independència o manca d'independència de la Fiscalia, què en pensa?

Això va molt més enllà. El nostre sistema legal ja estableix que el Fiscal General de l'Estat és nomenat pel Govern. És cert que, des d'un punt de vista formal, el Govern és limita a nomenar-lo, i no li pot donar instruccions. Però a tots ens consta que la comunicació entre Moncloa i Fiscalia és constant i fluïda. I, si jo només puc nomenar-te, i un cop nomenat no et puc ni demanar l'hora, ja m'asseguraré jo de nomenar aquella persona que sintonitzi amb els meus plantejaments.

En aquest sentit, una possible solució passaria per un pacte polític, implicant la Fiscalia?

Sí, però no és tan fàcil. La Fiscalia certament podria desistir de les acusacions -en tot cas, hauria de fer-ho de les acusacions de sedició i rebel·lió, perquè no es donen els elements del títol-. Però no hi ha prou que la Fiscalia retiri les acusacions, perquè recordem que hi ha acusacions populars, que difícilment es retiraran. En tot cas, el tribunal en qualsevol moment podria arxivar el cas, totalment o parcialment.

I una amnistia?

L'amnistia tècnicament no és possible, caldria un indult. I un indult requereix una prèvia condemna. Seria una via molt injusta, passar per una condemna. El que procediria és que la Fiscalia desistís o que el Tribunal Suprem arxivès els delictes de rebel·lió i sedició. Em sembla raonable que segueixin investigant la malversació. Fins que arribin a la conclusió a la qual ja ha arribat el senyor Montoro després de tenir intervinguda la Generalitat i de fer de conseller d'Economia, i que ha manifestat públicament: que no s'ha emprat un sol euro del pressupost de la Generalitat per costejar el referèndum.

Hi ha qui parla de 'presos polítics' i 'exiliats', i qui parla de 'polítics presos' i 'fugits'. Què se n'hauria de dir i per què?

L'única cosa que s'hauria de dir és que, en rigor, no hi ha cap fugit. El senyor Puigdemont se'n va a Bèlgica quan és un ciutadà sobre el qual no pesa cap mena de mesura cautelar. Ni tan sols hi havia una querella admesa a tràmit contra ell. Tan aviat com es dicta una ordre europea de detenció, el senyor Puigdemont i els consellers que l'acompanyen es posen a disposició de la policia belga, s'entreguen a les autoritats. Quan després l'Estat espanyol, la justícia espanyola, decideix retirar l'euroordre -una contradicció absoluta, si manté l'ordre de detenció a Espanya-, no l'està està reclamant ningú i té plena llibertat de moviments a Bèlgica. La justícia espanyola sap perfectament on és i no el vol reclamar pels motius que siguin. Polítics presos? En tot cas, això valdria per als que són polítics, i n'hi ha dos que no ho són. Presos polítics? Això és més conflictiu. Des del rigor jurídic, no hi ha una definició exacta de què és un pres polític. El Consell d'Europa sí que té alguna recomanació al respecte, però amb criteris molt genèrics: quan hi hagi motius per sospitar que les persones estan preses per la seva ideologia o el seu pensament, quan en la causa no s'han respectat els drets fonamentals de defensa... Des d'aquest punts de vista podem parlar de presos polítics? Doncs sí, i encaixaria plenament dins de la definició prevista pel Consell d'Europa. Però com que són coses que encara no estan assentades, es pot dir però no es pot afirmar amb rigor. Així com sí puc dir amb rigor que no hi ha delicte de sedició ni de rebel·lió, la definició de presos polítics no es pot traçar amb un bisturí. Jo entenc que ho són, però entenc que qualsevol ho pugui discutir.

Mentre estem parlant, el Suprem ha decidit que Oriol Junqueras seguirà a la presó. Què en pensa?

Ni Junqueras ni cap dels altres imputats hauria d'haver estat ni un sol dia a la presó. Primer, perquè no hi ha hagut ni sedició ni rebelió. Segon, perquè la presó provisional només es justifica si hi ha risc de fuga, de reiteració delictiva o de destrucció de proves. Sembla que ara ho estan concentrant en la reiteració delictiva, però fixem-nos en com s'està plantejant: s'està dient si Junqueras ha estat més o menys contundent en la defensa de la Constitució. No tenim una constitució militant. No és un estat constitucionalment confessional. En tot cas, si el vicepresident Junqueras o qualsevol dels altres imputats diuen "jo sóc independentista i no renuncio a seguir treballant per la independència", com a molt els podran acusar de voler reiterar en un delicte de desobediència, perquè el Tribunal Constitucional -i això també es pot discutir, tècnicament- ha alertat que això és contrari a la Constitució. Però no es pot decretar una presó provisional perquè hi hagi risc de reiteració en un delicte que no comporta presó, com és el de desobediència. Haver dictat o mantenir un sol minut més la presó provisional és absolutament injust. El que em temo és que en la decisió hi estan pesant més factors polítics, relacionats amb la investidura, que no haurien de guiar el debat d'una cosa tan tècnica i excepcional com és la presó provisional.

En aquest sentit, i al fil dels dubtes que havia expressat sobre la separació efectiva de poders, creu que es pretén impedir la formació d'un nou Govern?

Jo ja no sé quina és la finalitat que estan perseguint amb tot això. Però seria gravíssim, si la justícia es deixés instrumentalitzar amb finalitats polítiques. Seria un tema d'una gravetat democràtica insòlitaMontoro en l'Europa del segle XXI.

Veu possible que s'inhabiliti els imputats, fins i tot si prenen possessió de les seves actes de diputat, i fins i tot un president de la Generalitat investit?

Sí. Si hi ha una condemna d'un delicte que comporta inhabilitació, és automàtic. És el que va passar amb Francesc Homs, que de forma immediata -i amb males formes- li van prendre l'acta. Aquí hi ha un agreujant, que és que el Tribunal Suprem no és el tribunal competent, ho és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Amb la qual cosa, a més, els prenen la possibilitat de presentar recurs.

Si s'arriba a judici, quan preveu que sigui?

Difícilment la instrucció pot acabar abans d'un any o un any i mig. Després ve l'anomenat període intermedi, per tant el judici no començaria abans de dos anys. Per tant, calculo que podem tenir sentència d'aquí tres o quatre anys, malgrat el que hagin dit algunes veus.

S'atreveix a fer un pronòstic de com acabara tot plegat?

Em resisteixo a fer-ho. Com a jurista, com a persona que malgrat tot creu en el dret -i dic en el dret, més que en la justícia- hauria de dir que que no procedeix una altra cosa que una sentència absolutòria o un arxiu, perquè no hi ha sedició, no hi ha rebel·lió, no s'ha gastat un euro públic i per tant no hi ha malversació... Entenc que la prevaricació queda integrada en la desobediència, i el delicte de desobediència que preveu el Codi Penal -que s'ha d'interpretar restrictivament- parla de desobediència a resolucions judicials. I les del Constitucional no són judicials. La prova és que el TC l'ha desobeït flagrantment tothom: les CCAA, el Govern central, la Fiscalia General de l'Estat, que té circulars ordenant als fiscals que no segueixin normativa emanada del TC... L'ha desobeït tothom i mai s'ha considerat que fos delicte.