Els municipis topen amb el laberint del sistema d'acollida de refugiats

“Teníem molta por. El nostre germà gran va morir dos anys i mig enrere a la guerra i un altre està a la presó, per això vam marxar de Síria. La nostra família continua allà”. Ho explica Mohamed Al Ghzawi, amb un castellà gairebé perfecte, assegut a una de les sales comunitàries de l’alberg de Berga que, des del desembre de 2016, s’ha convertit en un dels centre residencials de Catalunya on acullen persones que han entrat al programa estatal per a sol·licitants de protecció internacional.

Asseguts al sofà, mentre altres persones d’orígens diversos que conviuen amb ells s’acosten, revisen les fotografies del periple a Grècia que han viscut i que guarden als seus mòbils: Idomeni, el camp espontani a la frontera amb Macedònia; diferents camps com Lagadikia o Elpira; i Atenes. Amb tot, han estat bloquejats al país més de deu mesos.

Els germans Mohamed i Mahmoud Al Ghzawi, a l'alberg de Berga. ANNA PALOU

Des del 28 de desembre de 2016 són a Berga, la capital del Berguedà, una de les moltes poblacions declarades “municipi acollidor” des de finals del 2015. Allà no estan sols, conviuen amb altres persones que han entrat al programa d’Ucraïna, Veneçuela, Eritrea, Gàmbia, el Kurdistan iraquià o el Congo. Berga acull igual que ho fan altres poblacions com Vic o Manresa i fins a 23 municipis catalans a hores d’ara. Catalunya, fins l’octubre de 2015 disposava de 28 places d’acollida del programa estatal cada sis mesos situades a Sant Feliu de Llobregat i Sabadell. Ara en disposa de 471, tot i que segons la Generalitat, podria acollir-ne unes 1.200 ara mateix. Està, però, el territori preparat per acollir?

Una llei d’acollida sense desenvolupar

L’Estat és qui té competències per determinar qui pot accedir al programa estatal de Protecció Internacional. Aquest sistema ve regit per la Llei Reguladora del Dret d’Asil i de Protecció Subsidiària espanyola de 2009 que, després de ser aprovada, tenia un termini de sis mesos per a desenvolupar el seu reglament, és a dir, les normes que detallen la llei. Aquest reglament, però, a hores d’ara encara no existeix i això fa, segons algunes organitzacions com Amnistia Internacional, que sigui un procediment opac i complex: “aquest buit s’ha anat suplint amb normativa secundària, on els drets en matèria d’acollida per a les persones sol·licitants d’asil queden ocults entre plecs de subvencions i manuals de gestió dirigits a les entitats col·laboradores amb l’administració. Això dificulta el coneixement i l’exercici dels drets contemplats, així com la seva exigibilitat”, recull al seu informe L’asil a Espanya: un sistema d’acollida poc acollidor. A més, segons el document d’Amnistia l’Estat segueix sense incorporar les directives europees corresponents. El sistema d’asil, doncs, es regeix per una llei de fa set anys enrere i l’actual situació a Europa, amb l’arribada de més d’un milió de persones per mar el 2015 segons ACNUR, posa de manifest les seves mancances.

Gestió concertada

La gestió de l’acollida a l’Estat es fa mitjançant un concert econòmic, fins el 2015 eren tres les entitats gestores -Comissió catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), ACCEM i Creu Roja- i ara s’hi ha sumat quatre més a través d’un concurs públic -Fundació Cepaim, Fundació Apip-Acam, Dianova i Fundació Bayt al-Thaqafa. Algunes d’aquestes darreres, com Dianova, no tenen trajectòria a Catalunya i això fa que moltes gestions siguin encara més lentes i complicades, remarca la regidora d’Acció Social i Cooperació de Manresa, Àngels Santolaria, que apunta que sovint no es deixen ajudar.

El centre on s'allotja els refugiats a Vic. ANNA PALOU

Tot i això, aquesta tasca ha de ser fora del centre ja que només el personal autoritzat pot entrar a les instal·lacions. A Berga, en canvi, tot i que Queralt Escobet, coordinadora de Creu Roja al Berguedà, reclama discreció, les portes no estan tancades. L’entitat compta amb persones voluntàries per a tasques de traducció i altres per fer aprenentatge de la llengua. De fet, han rebut unes 100 peticions de voluntariat i tenen incapacitat per gestionar-les. És el cas del Mahmoud, que es queixa que les classes de català i castellà han trigat massa i són escasses, diu, mentre un berguedà voluntari que parla àrab li fa de professor.

Programa poc individualitzat

El procés de l’acollida ve marcat per Madrid i el pes recau amb l’entitat que escull el nivell de relació que estableix amb el territori. Les persones que ocupen cada plaça són assignades des del govern central i comunicades a la Generalitat i a les entitats amb poca antelació, entre una setmana i 24 hores i només se sap el nombre, sexe, edats i procedències. Això deixa veure que és un programa molt poc adaptat a cada cas: “ens vam fer una imatge homogènia del grup i finalment va ser molt heterogeni, cada persona té les seves necessitats. No estàvem avisades, si tinguéssim la informació amb més temps podríem preparar-nos millor”, assegura la regidora de l’Àrea de Serveis a les Persones de Berga, Anna Alsina, “però estem aprenent sobre la marxa”, diu. Un aspecte que també es critica des de l’administració catalana: “no és personalitzat, els criteris de distribució són purament logístics i no es té en compta el paper protagonista de les persones, essencial a la política pública”, diu Amorós.

Dependent i assistencialista

Tant Escobet, de Creu Roja, com Tort de Val, de Dianova, remarquen que l'objectiu final és la plena autonomia de les persones, aquest però, sovint no es compleix. La realitat socioeconòmica del país fa que a moltes els costi arriba a la independència econòmica per falta d’un contracte de treball que al final els pot comportar acabar en situació irregular derivada de la Llei d’Estrangeria. Un dels altres grans focus de queixes és el salt de la primera fase a la segona, la “Integració”. La tercera i última és la d’”autonomia”, tot i que moltes no l’arriben a assolir.

El centre d'acollida de Manresa. ANNA PALOU

En canvi per a les entitats gestores és el menys important. Remarquen, tant Creu Roja com Dianova, que els primers sis mesos passen molt ràpid i que és el moment per reposar. Alsina entén les preocupacions: “tan de bo disposéssim de pisos, però l’alberg és la infraestructura que tenim ara mateix disponible”. Segons ella, el programa estatal va tard, els recursos estan mal distribuïts i és molt burocràtic. “Està ben dotat, ja ens agradaria en molts serveis socials disposar del mateix, però no té en compte el reforç en els serveis municipals, en empadronament, salut o l’escolarització, per exemple”.