Dret a l'habitatge La PAH no vol fer 10 anys més

A Lucía Delgado ningú li va dir que dos anys després de ficar-se a la PAH la necessitaria. Un company amb el qual treballava li va explicar la idea i va decidir anar un dia a una assemblea del grup promotor. Es va plantar allí per afinitat política. I quan es va separar de la seva parella, es va trobar amb una hipoteca que ja no volia pagar perquè ja no era el seu projecte. El terreny que havien comprat al poble per a construir-se el seu niu tancava, però el banc, en el seu cas Banesto (ara Santander) volia fins a l'últim cèntim. "No es va poder vendre, anaven a executar el desnonament i van aconseguir una de les primeres dacions en pagament amb l'aprenentatge de la PAH", explica per telèfon. 10 anys i 50.000 desnonaments aturats després, un dels majors moviments socials del país segueix disposat a canviar totes les regles del joc.

Delgado segueix a la primera línia de la PAH perquè, reconeix, li encanten "les trinxeres". I reprodueix una frase que pronuncien centenars de famílies que després d'aconseguir una dació en pagament, una quitança del deute o un lloguer social, es queden a l'assemblea: "per al moviment, el que calgui". L'apoderament i la transformació dels que participen a la plataforma els porta a deixar-s'hi la pell. "Si una activista pot donar una hora de la seva vida, o dues o tres a la setmana, ho fa. La gent de la PAH s'aixeca al matí i s'aturarà un desnonament d'algú a qui ni tan sols coneix i sense preguntar, perquè la vulneració dels seus drets és injusta", relata emocionada la que avui és la portaveu del moviment.

El canvi del relat

Si alguna cosa és imprescindible en un moviment social que es mou entre la legalitat i la legitimitat, és canviar el discurs de la ciutadania. Quan la PAH va presentar la seva llei i va recollir les 500.000 signatures necessàries per portar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Congrés dels Diputats, els sondejos parlaven d'un 87% de la població a favor de la dació en pagament. "I amb l'okupació ha estat igual", afegeix Más, "la família que es fica en un pis que no és seu és perquè no té on anar". Critiquen la falta d'habitatge públic que en altres països està molt més avançada, mentre a Espanya a penes arriba a l'1,5% del mercat immobiliari.

La trobada dels 10 anys de la PAH.

El futur i la desconfiança dels polítics

Un d'aquests assoliments legislatius va ser la llei 24/2015 que va aprovar Catalunya, va recórrer el Govern de Mariano Rajoy i acaba de recuperar-se gairebé completament després de la retirada del recurs per part del Govern de Sánchez, confirmada pel Tribunal Constitucional. Tot plegat després de la pressió de moviments com la PAH, però també l'Observatori DESC o l'Aliança contra la Pobresa Energètica, entre d'altres. Amb aquesta llei a la mà, els bancs o fons d'inversió no podan desnonar famílies que no puguin pagar la hipoteca o el lloguer sense oferir-los un lloguer social. I els grans propietaris hauran de cedir temporalment els seus pisos buits a les administracions perquè aquestes els destinin a bosses públiques de lloguer.

Però si alguna cosa ha après en 10 anys el moviment, que s'ha assegut amb tots els partits polítics per a negociar qualsevol detall d'una llei que pogués ampliar el dret a l'habitatge és que no es refia de ningú. Mas de Xaxàs recorda com Ana Zurita, portaveu del PP en tema d'habitatge, va pujar un dia a la tribuna del Congrés brandant el fullet amb les 5 mesures de la PAH i dient que aquestes línies estaven en el programa electoral del seu partit. "Quan van arribar al poder, clarament no en van aprovar cap", remata el portaveu.