Dret a l'habitatge Els habitatges de lloguer social, sota mínims

Un dels problemes més greus del mercat de l'habitatge, especialment en temps de crisi, és el dèficit crònic que s'acumula en l'àmbit de les construccions socials. La seva presència, pràcticament anecdòtica, acaba generant tensions pel desequilibri entre els preus, de vegades equiparats als de mercat, i la renda familiar disponible. A finals de març, a Catalunya es comptabilitzaven 37.181 habitatges destinats a polítiques socials, gestionats per administracions públiques o entitats sense ànim de lucre. Durant el primer trimestre d'aquest any, segons les dades de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya, es van iniciar 527 pisos de protecció oficial, i se'n van acabar 504. En el mateix període, l'Agència va adquirir-ne 148 a través de la fórmula del tempteig i retracte, que s'han incorporat a parc públic.

Algunes d'aquestes consideracions les recull l'informe El dret a l'habitatge, realitzat pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (Ctesc), que planteja 41 recomanacions a la Generalitat. El ponent de l'estudi, Martín Vives, assegura que "les condicions per accedir a l'habitatge protegit a Catalunya són limitants, per la qual cosa caldria que en la sol·licituds per accedir a les construccions públiques no s'exigís un mínim d'ingressos per no deixar fora als col·lectius més desfavorits". Així mateix, Martín Vives advoca per augmentar el parc d'habitatge protegit.

Despesa pública i pisos buits

L'informe planteja la necessitat d'augmentar la despesa pública en habitatge a Catalunya fins a l'1% del Producte Interior Brut (PIB). Així, les estimacions del Ctesc reflecteixen que amb un ritme de construcció d'habitatges diversificades de 25.000 unitats a l'any s'aconseguiria un percentatge del 15% en un termini màxim de 20 anys. A part de la inversió pública, l'entitat proposa solucions més estructurals, com la mobilització de pisos buits, la intermediació, la rehabilitació i mecanismes per garantir via pressupostos l'estratègia a emprendre amb les persones sense sostre.

Segons l'informe de la Hidra Cooperativa, el 45,8% de les mudances estan vinculades als desnonaments invisibles

La conseqüència d'aquestes pràctiques es tradueix en el que en l'informe es coneix com a desnonaments invisibles, en els quals aparentment és l'inquilí qui decideix abandonar l'habitatge, però en realitat s'ha vist forçat i pressionat per altres persones. De fet, l'informe situa en un 45,8% el percentatge de les mudances que es produeixen vinculades als desnonaments invisibles, en els quals els ciutadans se'n van abans que els facin fora per no poder suportar més unes condicions econòmiques o vitals inassumibles.

Habitatges al parc públic

El catedràtic d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) José García Montalvo admet que un dels handicaps que presenta la construcció d'habitatge social és el ritme lent d'execució. Per esmorteir aquestes dificultats, reclama que els pisos protegits, que es van aixecar amb diners públics, es mantinguin sempre al parc públic. "No pot ser que als 10 anys passin a mans privades i serveixin per especular". Com a exemple d'una estratègia d'èxit, García Montalvo al·ludeix a les planificacions urbanístiques implantades a Vitòria o a Sant Sebastià. En el cas de la capital donostiarra, malgrat ser una de les ciutats amb el preu més elevat del metre quadrat de l'Estat, els pisos socials es valoren una tercera part per sota de preu de mercat. "L'axioma hauria de ser que sempre que vulguis viure en un habitatge públic aquesta ha de ser de lloguer".

Tsunami de desnonaments

El disseny de les polítiques d'habitatge és un altre dels focus en què es fixa la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona. Una de les seves portaveus, Lucía Delgado, critica l'oportunitat perduda durant l'anterior crisi d'augmentar el parc públic de les ciutats amb els habitatges procedents de les execucions hipotecàries i les que es van quedar els bancs. Aquest estoc, amb origen en els diners públics, es va vendre als fons d'inversió. "Les famílies que es van hipotecar i van ser desnonades es van trobar amb polítiques d'habitatge que donaven via lliure a una pujada indiscriminada de les rendes dels lloguers". Delgado concreta que si no s'haguessin deixat escapar, una ciutat com Barcelona tindria una cartera d'un 40% d'habitatges socials.