La Diada Nacional de Catalunya d’enguany ha servit per constatar que l’independentisme manté una capacitat de mobilització que no pot igualar cap altre moviment del Principat i que les crides a la “unitat estratègica”, molt repetides les darreres setmanes, no faran altra cosa que intensificar-se a mesura que s’apropi la sentència del Tribunal Suprem sobre el judici al Procés. Ara bé, rere aquestes crides -que aquest 11 de setembre han estat constants- la realitat és que a hores d’ara sembla lluny aquesta “unitat estratègica” i que, a l’hora de la veritat, el significat que li dona cada actor al concepte no és precisament el mateix. En aquest sentit, el discurs de l’ANC -organitzadora de la massiva mobilització de la tarda a la plaça Espanya de Barcelona- no busca aglutinar el 80% de la societat catalana, com sí que ho fa Òmnium Cultural, sinó simplement mobilitzar l’independentisme apel·lant a una via unilateral que les principals formacions polítiques han aparcat.

Les crítiques als partits independentistes també han sovintejat en una jornada que, segons els càlculs de la Guàrdia Urbana de Barcelona, ha reunit 600.000 persones a la concentració de l’ANC. La xifra torna a ser monumental però és, i amb diferència, la més baixa des que el 2012 el sobiranisme va arrencar l’actual cicle de massives Diades. El 2016, que fins ara havia estat l’11 de setembre menys multitudinari, havia congregat 875.000 persones. Per tant, sembla confirmar-se la lectura que el moviment pateix un cert desgast, en bona part causat per la constatació que un objectiu -la independència- que anys enrere alguns veien imminent s’ha allunyat, a banda que s’ha passat del caràcter propositiu de les mobilitzacions fins al 2017 al reactiu -i bàsicament antirepressiu- de les actuals.

Més enllà dels actes tradicionals que des de fa dècades organitza l’Esquerra Independentista -des de molt abans que els 11 de setembre es convertissin en multitudinaris-, com ara l’homenatge a Gustau Muñoz -assassinat per un policia la Diada de 1978- o la manifestació de la tarda que ha acabat al Born i ha reunit 12.000 persones, la jornada ha estat marcada per dos grans actes: el que ha fet Òmnium Cultural al migdia, al passeig Lluís Companys, i el que ha organitzat l’ANC a la plaça Espanya i els carrers adjacents a la tarda. I ambdós han servit, precisament, per visualitzar els matisos importants que ara mateix diferencien actors claus del sobiranisme. 

El d’Òmnium, en el que també ha participat la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, bàsicament ha servit per llançar la campanya per demanar “l’absolució” dels presos independentistes i ha reunit un ampli espectre polític i social: de la CUP a Catalunya en Comú, de la Unió de Pagesos a CCOO i UGT. El de la tarda, on ha intervingut el vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, tot i ser numèricament molt més massiu ha reunit bàsicament actors independentistes i l’ANC ha marcat el seu particular full de ruta -com ara el retorn a la via unilateral-, que ara mateix no comparteix bona part dels altres actors d’aquest espai polític.

Dels “grans consensos” a una unitat només “independentista”

Anem a pams. Les dues grans organitzacions civils del sobiranisme apel·len a una “unitat estratègica” per demanar una “resposta conjunta” a la imminent sentència del Tribunal Suprem, prevista per la primera quinzena d’octubre. Ara bé, en l'acte d’Òmnium s’hi ha pogut escenificar una foto unitària del conjunt del sobiranisme -i no només de l’independentisme-, que està d’acord tant en reclamar un referèndum de reivindicació com en refusar l’empresonament dels dirigents independentistes i demanar-ne l’absolució. En aquest sentit, el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, ha manifestat que “és època de grans consensos”, i el president de l’entitat -i pres polític-, Jordi Cuixart, ha assegurat mitjançant una carta que “la defensa permanent del diàleg és l’única via per a la resolució del conflicte”. L’acte també ha aplegat els Comuns, a diferència de la manifestació de la tarda, organitzada per l’ANC.

De fet, tot i que les apel·lacions a la necessitat d’una “unitat estratègica” s’han repetit constantment en els parlaments de l’acte celebrat a la plaça Espanya, la realitat és que no s’ha visualitzat. Ni en l’escenificació ni en el principal parlament, protagonitzat per Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC. Per començar, en aquesta ocasió no hi havia un bloc del Govern, sinó que els representants de JxCat i d’ERC, socis de l’executiu, estaven separats. I, posteriorment, el discurs de Paluzie ha contingut diversos retrets als partits majoritaris. Sí, ha apel·lat a la unitat, però ha especificat que és una “unitat per la independència”, de manera que inclou els actors sobiranistes que ara mateix no són partidaris de l’estat propi.

També ha afegit que “aquesta és la Diada més difícil, perquè després d'haver organitzat un referèndum amb un Estat en contra veiem com dos anys més tard no només no hem avançat sinó que es fan passes enrere. Es discuteixen per unes engrunes, i es desarma l’única via que ens ha permès arribar més lluny que mai, la unilateral. Demanem als nostres dirigents que no ens desarmeu”. La realitat, però, és que ara mateix ni ERC ni JxCat i la resta de l’espai postconvergent -més enllà d’algunes apel·lacions retòriques no traslladades a propostes concretes de Quim Torra- aposten precisament per la unilateralitat, sinó que apel·len més aviat al diàleg amb el govern espanyol, sobretot en el primer cas. La presidenta de l’ANC també ha assegurat que ara ja no posen “terminis” per culminar la independència, però alhora ha reblat que “com més temps passi, més difícil serà preparar el proper embat”.

Tant ERC com JxCat han celebrat l’èxit de la manifestació, però ara mateix cap dels dos partits comparteix diagnòstic sobre quina ha de ser la resposta a la sentència del Suprem. ERC no amaga que veu amb bons ulls la convocatòria d’unes noves eleccions catalanes -en les que partiria com a favorita a les enquestes-, mentre que JxCat -i el president Torra- no vol ni sentir-ne a parlar i parla d’una via “desobedient” que torni a posar “la independència al centre”, en paraules del cap de govern. Per tant, més enllà de la constatació que l’independentisme manté una gran capacitat de mobilització, la Diada d’enguany no ha servit per visualitzar una resposta unitària a les probables condemnes a presó als dirigents jutjats al Tribunal Suprem. Perquè, almenys de moment, cadascun dels actors parla, en el fons, de qüestions diferents.