Cultura Pepe Ribas: "No estem tant malament però hem de perdre la por a tots aquests polítics que decideixen el que hem de ser"

Al Palau Robert de Barcelona es pot visitar Underground i contracultura a la Catalunya dels 70, una mostra que el seu comissari Pepe Ribas, mig en broma però amb tota la intenció, defineix com "una escola de rebels". L’exposició és un regal tant pels que van viure aquella època com pel públic més jove que recorrent les sales de l’exhibició descobreix que fa 50 anys a Barcelona i també a d’altres indrets de Catalunya es vivia una transformació social que va ser molt benefeficiosa pel panorama cultural.

"Es van crear unes escletxes en el franquisme i les vam aprofitar, érem una generació antiautoritaria que no volíem que ens diguessin que havíem de fer"

"Nosaltres vam viure una època daurada en la qual es van crear unes escletxes en el franquisme i les vam aprofitar, érem una generació antiautoritaria que no volíem que ens diguessin que havíem de fer. I allò va durar fins que van arribar els partits polítics i els pactes, l’ego…", assegura l’escriptor i editor Pepe Ribas (Barcelona, 1951).

"També és veritat que molta gent necessitava diners perquè l’època en què tot costava poc s’acaba, la crisi del petroli canvia el valor dels diners i comencen a pujar els preus. En aquell moment llogar un pis al centre de Barcelona representava el 15% del sou d’un carter de correus i ara és el 150%. També hi ha via molt trueque, no tenies targeta de crèdit, no tenies telèfon, no tenies ordinador, o sigui amb un paper i un llapis creaves un món. Però amb la pujada de preus i la inflació arriba el consumisme i l'era del jo que defensen les agències de publicitat, i s’acaben els coixins a terra i viure tirats, i comença el tresillo, mi baño, mi coche, mi teléfono, mi casa… Aleshores canvia tot i els partits polítics i les institucions s’apropien de la cultura perquè comencen els índexs d’audiència. Llavors qui ven més és el que guanya i ja no s’aprecia la qualitat del pensament sinó la quantitat de ventes, i passem de l'era del nosaltres a l'era del jo. I passem de la unitat a la fragmentació", reflexiona. 

Pepe Ribas durant la conversa amb 'Públic'. — Lídia Penelo

Un esclat contracultural

Un bon exemple del to de l’exposició és aquesta cartel·la al costat d’un capgros de Jordi Pujol fet pels Comediants: "Mentre es produïa l’esclat contracultural no subvencionat, Jordi Pujol s’ho mirava des de la seu de Banca Catalana, al passeig de Gràcia. Banca Catalana havia començat, en aquell temps a promoure amb ajudes 'la cultureta'. Uns anys després el grupo teatral Els Comediants va fer aquest capgros representatiu del polític".

El capgros de Jordi Pujol que van fer els comediants. — Públic

"La contracultura bàsicament és un moviment social per transformar i vam transformar moltes coses, psiquiatria, ecologia…", puntualitza Pepe Ribas, que després d’acabar el batxillerat als jesuïtes de Sarrià i d’estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, el 1974 va fundar la revista llibertària Ajoblanco, que el 1977 va arribar a vendre 100.000 exemplars.

"La generació de les comunes no va fracassar. (...) Va ser una època molt experimental i això va fer que hi hagués molta llibertat als nostres caps"

Pepe Ribas, que al principi dels 80 va publicar De què van las comunas, considera que "la generació de les comunes no va fracassar perquè allà vam aprendre a cuinar homes i dones, a netejar, vam aprendre que les feines de la casa no tenen gènere. Llavors érem tots bisexuals perquè ens havíem de treure la culpa… va ser una època molt experimental i això va fer que hi hagués molta llibertat als nostres caps".

Quan tot aquest moviment s’acaba la societat es transforma i els que en van formar part van anar fent el seu camí. En el cas de Pepe Ribas primer es va fer neorural, després "vaig viure dos anys a Madrid amb la Movida que me la mirava com si fos un chotis, després vaig anar a Londres i em vaig trobar que Franco havia tornat amb cara de dona, vaig anar a Berlín hi havia el mur, llavors a París, i vaig tornar a Barcelona i fer la segona tanda d’Ajoblanco i ara… bueno vaig fent com tots”.

Certa esperança

Per a ell comissariar aquesta mostra ha estat com acomplir un deute pendent, nostàlgia en té la justa i malgrat el seu esperit crític mira el panorama actual amb certa esperança: "ara torno de presentar el catàleg a Granada, on llogar un pis costa 400 euros, s’està omplint de gent increïble. A la presentació de cop em trobo amb 30 dones de 22 anys, i bascos, i gent de Sevilla i gent de Granada, em va donar una marxa! Aquí tota la gent que vam ser protagonistes d’allò n’hi ha molts que estem molt vius i mantenim vius els criteris, no estem tant malament però hem d’agafar confiança, perdre por a tots aquests polítics que decideixen el que hem de ser i deixar d’ideologitzar els idiomes, els idiomes no porten una ideologia són cultura. Cal defensar les identitats però sabent que el món és una evolució i que la vida és una evolució. Penso que el pitjor ja ho hem passat, almenys a nivell social”.