Cultura El bo i millor de la collita anual de documentals es dona cita al DOCSBarcelona

Una quarantena de títols conformen el menú d’enguany del DOCSBarcelona, el festival de cinema documental que arriba a la seva 22a edició i que arrenca dimecres. Un esdeveniment que pretén oferir el més destacat de la producció recent, amb clara vocació internacional i una temàtica de les cintes que s’exhibeixen ben variada. Joan Gonzàlez, el seu director, explica que “amb els documentals passa com amb les anyades dels vins, cada any en funció dels que han estat els interessos dels i les cineastes tenim el que tenim, tot i que la collita internacional és molt àmplia”. Tanmateix, sí que es poden endevinar una sèrie d’elements en comú en bona part de les pel·lícules seleccionades. “L’univers polític, l’univers dona i aquest any, que personalment m’ha sorprès, força pel·lícules protagonitzades no per humans, sinó per animals o altres elements de la natura”, apunta Gonzàlez.

La presència a la programació d’un nom com Kusturica, que trascendeix mediàticament l’àmbit del cinema documental, no és quelcom massa habitual. Aquest tipus de festival sol viure aliè a certa idea d’star system imperant en el cinema de ficció. “És cert -corrobora Gonzàlez-, no hi ha massa star system, les pel·lícules es defensen per elles mateixes, més enllà de noms. Però sí que de vegades si a un documental protagonitzat per una persona rellevant li sumes que el director o directora també és rellevant, obtens un doble valor afegit de cara a l’interès de molts espectadors.”

Hi ha molt més. Com per exemple, la possibilitat d’accedir al pintor Fernando Botero amb una proximitat inèdita (Botero), una reivindicació de la new wave del cinema bàltic i la vigència de les seves imatges en el món d’avui (Bridges of Time) o la sorprenent història de dos gossos de carrer que habiten un dels skateparks més emblemàtics de Santiago de Xile (Los Reyes).

Relació de "normalitat" amb Netflix

La producció estatal està tractada un any més amb cura. Hi podem destacar Me llamo Violeta, una aproximació a la història d’una nena transgènere; City for sale, una radiografia crítica de l’impacte del turisme a Barcelona a través de quatre famílies; o la projecció en primícia del primer episodi d’El caso Alcàsser, una docusèrie produïda per Netflix i signada per un cineasta tan poc ortodox com Elías León Siminiani.

El caso Alcàsser s’inscriu en un format de gran èxit internacional els darrers temps, el de la docusèrie d’investigació d’un crim que va rebre una alta atenció mediàtica. Gonzàlez creu que l’èxit d’aquestes produccions és un símptoma més de la consolidació popular dels gèneres documentals. “El documental va arribar ja fa uns quants anys per quedar-se, la societat l’ha acceptat, crec que fa dos anys Netflix comptava que les produccions de caire documental del seu catàleg havien tingut uns 40 milions d’espectadors. És normal que, amb l’èxit de les sèries no documentals, es produís l’entrada de les sèries documentals.”