L’ANC intenta jugar la carta europea. Amb aquest propòsit, una vintena d’activistes de l'entitat ha entrat a la seu de la Comissió Europea a Barcelona, situada al Passeig de Gràcia. Allà han entregat una carta adreçada al president de la Comissió, l’estrambòtic luxemburguès Jean Claude Junker. Mentrestant, un centenar de manifestants ocupaven els accessos principals i laterals de l’edifici, bloquejant tant l’accés com la sortida a l’edifici. Tot i que inicialment estava convocada com una manifestació tradicional (baixant pel Passeig de Gràcia), els activistes de l’ANC han arrencat l’acció sorpresa minuts abans de les sis de la tarda. Els manifestants han fet aparèixer unes escales plegables, amb l’ajuda de les quals han pujat fins al balcó principal de l'edifici. Allà hi han desplegat una pancarta en anglès (avui totes ho eren), entre crits exaltats: “Què vol aquesta tropa?”, demanava un senyor en veu alta. “Que ens escolti tota Europa”, li contestava la multitud.

La de Barcelona ha estat una de les desenes de mobilitzacions que s'han fet aquest divendres arreu de Catalunya el dia que els presos polítics han estat traslladats a Madrid, on el proper 12 de febrer arrencarà el judici del Procés. Els activistes de l'ANC no estaven sols al balcó de la seu barcelonina de la Comissió Europea. De la barana sobresortia una bandera europea, amb la blavor movent-se sinuosament pel vent. “Traieu la bandera europea!”, crida un anònim manifestant. I arriba el tumult. “Noooooo!”, s’escolta rugir, alhora, des de desenes de goles. Definitivament, el mainstream independentista és pro-europeu. L’acció d’avui és un simbòlic toc d’atenció (jo també existeixo!), no pas una ocupació que vulgui tensionar. La manca de policies, davant una acció tan visible, dona una mostra del caràcter reivindicatiu, però festiu, de la protesta.

L’acció s’ha avançat una hora sobre la ‘mani’ (prevista a les 19 hores), de forma que els periodistes treuen la llengua per arribar al nou punt de convocatòria. La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, s’arrenca a fer declaracions a una solitària càmera de TV3. Però a mesura que arribi l’eixam de periodistes, anirà repetint en bucle les mateixes declaracions: Europa. Europa. Europa. Un parell de metres enrere, encara camuflat, es veu el sempitern gorret de Lluís Llach. Una dona se li atansa i etziba al cronista: “Perdona, ens faràs una  foto?”. Deixa’l, que està treballant, respon el cantautor. I es fan una selfie. Una, dos, tres... Llach no perd el somriure, davant el tsunami de manifestants que es volen fotografiar amb ell. Com a la novel·la de Llucia Ramis, quan arribin a casa comprovaran que a la majoria de selfies hi apareix -per darrere- el caparrot d’un noi amb llapis a l’orella.

Encara no ha començat el míting i l’atenció del carrer es concentra ara en cada passa i moviment que fa el gironí. “Mira, si hi ha en Lluís”, diu una dona amb aquella familiaritat d’adreçar-se a l’admirat amb el seu nom de pila. Compareix un home amb la guitarra i barret d’ala ampla i enceta una Estaca. Llach somriu, l’expectació creix al redol i llavors... Acota el cap i segueix pensatiu.

Però minuts més tard, quan comenci el míting de veritat, a l’escenari improvisat damunt una camioneta, a poc més d’un o dos metres per damunt el públic, a tocar dels dits, i la multitud esclati en aplaudiments i deixen pas a la salutació de Llach... Serà llavors quan Lluís (la familiaritat s’encomana) no parla sinó que canta. I segella un moment màgic amb la gent, dempeus a l’asfalt barceloní, en aquesta insulsa tarda de divendres. Entona l’Estaca i tothom l’acompanya. Però no són crits d’estadi. Avui no. És un altre tipus d’eufòria, com la del retrobament dels antics amants en una ciutat centreeuropea.  Li pren el relleu Elisena Paluzie. “Europa no pot restar impassible”, proclama. I afegeix, retòricament: “No pot girar els ulls!”. Una altra veu popular, però per sota el nas, la rebat: “Però si ja ho ha fet”.

Poc després puja a les fustes el diputat cupaire Carles Riera, qui és interromput per alguns flancs de manifestants just en començar: "U-Ni-Tat, U-Ni-Tat". Altres manifestants xiulen als dels crits i els manen callar. Es torna a fer el silenci i Riera prossegueix: “La UE és una presó de pobles”, diu assolint la complicitat d’una senyora gran, que amolla un gràfic “ara sí que m’agrada”. Riera segueix: “No és moment de lluites partidistes, ni electorals!”. I la remor torna en onada: Ara, araaaa!!! Ara! I novament esclaten els crits d’Unitat, però ara no tenen la intenció d’interrompre’l, de censurar-lo, aprofitant que juga en camp rival. No, ara sona  de veres, unitat, unitat, se sent als vorals, a la calçada i damunt la furgoneta. Ja ho ha expressat encara millor un càntic anterior: Que vol aquesta gent? Unitat al Parlament!

Només falten els manifestants del CDR, que han mantingut la convocatòria de les 19 hores i esperaven concentrats a una illa de distància. Baixen pel Passeig de Gràcia, uns 300, a l’ANC els esperen un miler més (tot i que al final de la protesta s’hi arreplegaran alguns milers de persones). L’ANC espera, la mani va baixant. 100 metres. 20 metres. I finalment prenen contacte, però no com les escenes de xoc entre dos exèrcits, amb els cavalls d’un bàndol i de l’altre saltant pels aires i creuant les línies enemigues. Tampoc ho fan com una abraçada històrica, fer les paus un parell de dies després d’haver-te barallat al dinar de nadal. Tampoc. És més aviat com una convivència, una necessitat mútua. Al matí s’hi ha evidenciat: Uns volien bloquejar la carreta, altres protestar des dels vorals. Però avui no hi ha hagut contenidors, com el passat 21 de desembre. Hi ha hagut, més aviat, un exercici de conllevancia

La de Barcelona ha estat la més concorreguda, però hi ha hagut desenes de ciutats catalanes que han fet concentracions aquest divendres de suport als presos i reclamant-ne la llibertat. De fet, l'ANC havia fet la convocatòria a totes les capitals de comarca -42-, si bé també hi ha hagut altres municipis que s'hi han sumat. Sabadell, amb una dedicatòria especial a Carme Forcadell -veïna de la ciutat-, Vic, Girona, Manresa, Igualada, Molins de Rei o Lleida són només algunes de les poblacions que han reunit centenars de persones -o algun miler- en una nova jornada de mobilització de l'independentisme.