El comiat de Serrat: 'Arriba en mi calle se acabó la fiesta'

En un tombant del camí que puja per Montjuïc, a l'ombra de l'Estadi Olímpic Lluís Companys, el Palau Sant Jordi esperava expectant sabent que tocava festa. Nit gran, ni més ni menys que la retirada dels escenaris de Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943) aquest 23 de desembre del 2022. Hi havia gent des d'hores abans de l'inici del concert als voltants del Palau, que s'anava omplint solemnement fins a la bandera.

"Proclamo el meu comiat per voluntat pròpia", advertia el cantautor, a l'inici d'un xou ple d'afecte mutu públic-artista-públic

"Proclamo el meu comiat per voluntat pròpia", advertia el cantautor, a l'inici d'un xou ple d'afecte mutu públic-artista-públic de principi a fi. I és que els sentiments van ser "contradictoris" durant tota la nit, com reconeixia 'el noi del Poble-sec' des de les taules. Això era una festa, així ho desitjava Serrat, "m'ho vull passar de collons", però, no obstant, no va poder dissimular l'emoció quan l'auditori li tornava les gràcies per la seva carrera, per tants anys, des del 1965 fins aquest mateix divendres. O quan a la recta final de l'espectacle agraïa "la vida, la família, els meus pares, els meus germans, els meus nebots, la meva dona i companya, els meus fills, filla i néts".

I és que sembla mentida, però ja està, ja podem anar baixant la pendent, que arriba en mi calle se acabó la fiesta. El que tantes gires ha donat pel món, Espanya, Europa, Amèrica Llatina, Nova York, escollia com a punt final el Palau que dista escassos dos quilòmetres de la casa que el va veure néixer al Poble-sec, al vessant de la muntanya de Montjuïc, des d'on es contempla el blau del Mediterrani.

De la grandíssima rellevància que les seves composicions tenen per a la història de la cançó catalana i espanyola, no se'n pot afegir gaire més. De la intrèpida capacitat de posar veu a poemes d'autors de la talla d'Antonio Machado o Miguel Hernández (les Nanas de la Cebolla que va cantar aquest divendres va posar la pell de gallina a les gairebé 20.000 persones presents a Montjuïc), tampoc. De la seva personalitat com a cantant, ja ho va escriure Joaquín Sabina: "El meu cosí el nano, quan canta, li tremola el cor a la gola".

I, tanmateix, encara cal afegir una mica més. Després del seu darrer concert, cal fer el dol, a més, per la pèrdua de l'intèrpret, de l'amo de l'escenari, del còmic, de l'actor. La destresa amb què el barceloní es mou sobre les taules, juga i fa broma amb el públic i interpreta també corporalment, malgrat la seva edat, les cançons, només pot ser escola d'artistes. I les mans, com mou les mans quan canta, quant transmet amb els gestos.