"Calen canvis a la medicina perquè la vida de les dones perilla quan no reben una atenció sanitària adequada"

La periodista especialitzada en violències masclistes i mitjans de comunicació, Isabel Muntané, i la metgessa Blanca Coll-Vinent, fundadora de la Comissió Clínica de Sexe i Gènere en Salut a l'Hospital Clínic de Barcelona, han publicat aquest setembre Ets una exagerada (Raig Verd, 2024). Aquest llibre, que recull tretze malalties que es diagnostiquen i tracten a partir d'un model d'home "universal", és el resultat d'un projecte col·laboratiu de diversos hospitals i professionals amb una finalitat ambiciosa: "aplicar la perspectiva de gènere per esmenar incorreccions històriques de la recerca mèdica, actualitzar processos i revisar pràctiques que s'apropin a una atenció més personalitzada". 

Sent conscients que queda molt camí per recórrer i que calen molts recursos, les autores publiquen aquest llibre de caràcter "divulgatiu" per reivindicar una recerca "més holística" i alertar sobre la necessitat d'introduir la perspectiva de gènere en l'àmbit de la salut. Mentre no es produeixin canvis, adverteixen, els diagnòstics continuaran arribant tard i la vida de les dones estarà en "perill" si no reben una atenció o una dosi de medicació "adequada".

Què pretenien amb el llibre?

Blanca: Personalment, volia divulgar i fer entendre que els homes i les dones no som iguals. És obvi que el sexe ens diferencia i que el gènere també ens condiciona en tots els aspectes de la vida, entre ells la salut i la malaltia. Volia donar a conèixer que els tractaments són diferents i que les dones fessin el pas de consultar a un especialista si se senten identificades. Fa trenta anys que es parla de la diversitat de símptomes en casos d'infart, però en qualsevol malaltia hi ha diferències.

"Fa anys que es parla dels símptomes de l'infart segons el sexe, però qualsevol malaltia té diferències"

Isabel: Volíem crear consciència entre la societat, tant en les persones del carrer com en el sector sanitari. És necessari que hi hagi canvis a la medicina perquè la vida de les dones perilla quan no reben una atenció adequada. Qualsevol patologia té biaixos de sexe i de gènere, no volíem tractar només "malalties de dones".

A l'inici del llibre fan un apunt: "En medicina, les característiques diferencials associades al sexe són molt més conegudes que les associades al gènere". Per què?

B: Des del punt de vista científic és més fàcil d'estudiar, XX o XY. Identifiques una persona trans de seguida. En canvi, cal preguntar específicament el gènere d'una persona, a banda que hi ha molta més varietat. 

El sexe tampoc és estrictament binari.

I: És molt difícil estudiar les persones intersexuals. Nosaltres vam intentar incloure en el llibre aquesta mirada, però si ja estan poc estudiades les diferències entre homes i dones...

B: És un tema important. Gairebé totes les malalties que es tracten al llibre tenen diferències des del punt de vista del sexe, com per exemple les patologies cardíaques o el càncer. Tot i això, moltes vegades no sabem fins a quin punt intervé el factor del gènere en el diagnòstic i el tractament. Si una dona consulta tard, potser ho fa perquè té càrregues familiars associades al gènere o perquè els seus receptors del dolor són diferents. 

Més enllà d'endarrerir el diagnòstic perquè moltes dones no identifiquen els símptomes correctament, quines conseqüències té el biaix de sexe en salut?

I: Poden haver-hi seqüeles de per vida, com és el cas de dos testimonis, la dona amb cefalea i la dona amb isquèmia coronària. Pots acabar morint. L'Anna Maria Bayona, la dona de vuitanta anys que va patir una intoxicació farmacològica perquè va rebre una dosi de medicació no adequada al seu sexe, va estar al límit. No es va tenir en compte que les dones no absorbeixen ni eliminen d'igual manera els medicaments.

"El biaix de sexe en salut pot comportar la mort o seqüeles de per vida"

B: Moltes vegades arribem tard al diagnòstic perquè no identifiquem bé els símptomes. Després, les proves diagnòstiques no tenen el mateix rendiment en els homes que en les dones. Una prova d'esforç, per exemple, per detectar una isquèmia coronària, és menys efectiva en les dones. El resultat pot sortir negatiu i que, realment, es pateixi aquesta malaltia.

Pel que fa als fàrmacs, hi ha un model únic que barreja homes i dones i fa una mitjana. Les dones necessitem molta menys dosi, perquè generalment som més petites, tenim més greix corporal i acumulem més fàrmac, el nostre fetge tarda més a eliminar-lo... Si es marca la mateixa dosi, hi ha risc d'intoxicació en el cas d'elles i, per a ells, pot ser insuficient. Els corticoides per a l'asma són més efectius en les dones, mentre que la immunoteràpia per al càncer funciona millor en els homes.

Hi ha diferències en el període posterior a patir la malaltia?

B: La resposta al tractament també és molt diferent. Això ja és un component de gènere, però, per exemple, hi ha molta més depressió postinfart en dones perquè no arriben a fer tot allò que feien abans.

I: També afecta la qüestió de l'edat, l'origen, la situació socioeconòmica... Tot plegat travessa els biaixos centrals. El que nosaltres voldríem és una medicina més holística i individualitzada. Com un metge o una metgessa pot saber que l'asma d'una dona és causat per una violència masclista que pateix des de fa una eternitat? Ella no ho dirà d'entrada. Es necessita temps, empatia i confiança, però és complicat si no s'està prou format o el temps per a les consultes es redueix a deu minuts.

A banda de la universalització de la salut basada en el model masculí, fins a quin punt s'han menystingut o desatès les malalties que afecten en major proporció les dones?

I: El títol del llibre ho reflecteix molt bé. Al llarg de la història se'ns ha titllat d'exagerades i s'han menystingut les nostres malalties. "Això passarà, només estàs ansiosa", deien. Les dones també ens comuniquem des d'un altre lloc. El diagnòstic arriba tard perquè som més resilients al dolor, perquè ens han dit que hem d'aguantar. La construcció de gènere es trasllada a les consultes mèdiques i, si els professionals no reben una formació que els ampliï la perspectiva, no ho podran identificar.

"Al llarg de la història se'ns ha titllat d'exagerades i s'han menystingut les nostres malalties"

B: La migranya és una malaltia que generalment els homes no pateixen i que, a més, no mata. Per això moltes vegades queda desatesa. Un mal de cap pot ser molt inhabilitant: pot condicionar la qualitat de vida, pot fer repetir un curs escolar i fer desenvolupar una depressió, pot impedir que tinguis cura dels fills o dels pares, que no puguis viatjar. Què vol dir que no és res? Encara que no mati, és molt important i freqüent.

Es resta importància a les conseqüències psicològiques que les dones pateixen, per exemple, amb la pèrdua dels cabells o d'un pit durant un càncer?

I: Sovint l'objectiu és salvar la vida i sembla que la resta de coses no siguin importants. Però per a una jove de vint-i-pocs anys, perdre els cabells o un pit, amb una menopausa avançada, sense saber si podrà tenir fills... té un gran impacte. A la Cristina no li practiquen una mastectomia, però tenia moltes preocupacions relacionades amb la seva sexualitat i capacitat de procrear. Un cop passat el càncer de mama fa una reflexió i diu que si ella ho tornés a viure, hauria pres decisions diferents.

B: Cada vegada es tenen en compte factors com l'edat o altres malalties concomitants, però els problemes relacionats amb la sexualitat encara estan molt a les beceroles.

Quan la Cristina pregunta de quina manera el càncer afectaria la seva libido o la seva salut sexual i reproductiva, no rep una resposta clara.

I: Això també passa amb en Màrius, l'home amb càncer de mama. Ell explica que mai se'l va avisar que patiria disfunció erèctil. Cada vegada es mira més, és cert, però considero que les seqüeles en l'àmbit sexual encara s'obliden. Molts homes no diuen que tenen un càncer de pit o una disfunció, perquè aleshores no són "mascles com Déu mana". Hi ha menys casos i, a més, s'amaguen.

B: La detecció precoç en el càncer de mama és útil en dones, no en homes, però s'ha de tenir en compte que també en tenen. En Màrius va haver d'anar al ginecòleg de la seva parella, en aquest cas l'afectat a causa del sistema és ell.

És factible reclamar una medicina holística i personalitzada amb els recursos disponibles actualment?

I: Una societat ideal sempre és utòpica, però hem de ser optimistes perquè hem avançat molt. Fa cinquanta anys la medicina no era la mateixa. Igual que en altres àrees de coneixement, hem reduït la discriminació cap a les dones i el col·lectiu LGBTI+. 

B: Jo crec que és exponencial. Fa un segle els articles que es publicaven sobre dones eren proscrits perquè era un ésser inferior i no es podia posar com a model en una revista científica. S'ha avançat molt, ara quan expliques que hi ha un biaix de sexe i de gènere en salut, tothom entén que és normal. Fins i tot l'administració ho té en compte a l'hora de finançar projectes, fer recerca i donar ajuts. Tanmateix, continua sent una cosa molt teòrica i falten molts recursos.

Què cal per fomentar la recerca amb perspectiva de gènere?

B: Per fer recerca amb perspectiva de gènere cal diferenciar entre homes i dones. No se'ls ha de comparar, sinó saber com afecta l'edat en uns i en altres, com afecta un fàrmac concret... Això implica incloure molts més malalts perquè els estudis s'han de duplicar i moltíssims recursos. Cal que les companyies farmacèutiques inverteixin i vulguin fer estudis, fins i tot amb una certa obligació. Si no hi ha una llei que les obligui, no ho faran. 

Cal molta formació per fer bé la investigació, que els avaluadors també en sàpiguen. Formació des del minut zero a la facultat.