Avançament editorial: 'El 19 de juliol de 1936'

Manifest Llibres, una nova editorial de pensament radical en català, acaba de publicar El 19 de juliol de 1936, una crónica d'aquella jornada d'Abel Paz, pseudònim de l'historiador Diego Camacho Escamez. A través d'una successió de fets explicats cronològicament, l'autor va situant i historiant el doble procés: el de la conspiració feixista, i el de la presa de consciència de les multituds. L'obra compta amb un prefaci de Frederica Montseny i un epíleg de Joan García Oliver, figura clau de l'anarcosindicalisme català, que publiquem en exclusiva. 

Un balanç estratègic de les jornadesde juliol

Què fou del 19 de juliol

En primer lloc, alguns companys seriosos ens duien noves interessants de les casernes i dels camps d'aviació. És per mitjà d'ells que coneixíem les reunions dels oficials, l'armament de què hom disposava a les casernes, les armes que els caps i oficials feixistes s'emportaven a casa seva. Altres companys, introduïts a la policia, completaven la nostra informació. I, d'aquesta manera, amb les nostres informacions, amb tot l'esmentat i amb els rumors que circulaven, vam poder —a temps— adreçar-nos al proletariat de la resta d'Espanya, incorporat a la nostra disciplina, i encoratjar-lo a rebutjar per la força qualsevol temptativa per part de la reacció.

Els companys que vigilaven les casernes ens informaren de l'enorme activitat que s'hi observava, a mig juliol, i avisàrem els companys de més confiança a fi que no s'adormissin i que les hores de repòs obligatori es passessin en grup i assegurant una vigilància permanent, per tal de poder acudir en qualsevol moment allà on fos necessari. Així, en vetlla contínua, les primeres espurnes de la traïció ens troben al carrer, a punt de lluitar i decidits a tot. Abans d'arribar a aquest moment, però, cal encara fer esment d'una altra cosa.

El problema de les armes

Portada d''El 19 de juliol de 1936'.

A l'alba del dia de l'aixecament, la CNT va donar la consigna d'anar a Sant Andreu i assaltar les casernes, tan aviat com fossin bombardejades pels aviadors, metralladores, fusells i municions que hi havia emmagatzemats. De tota manera, els acords presos no foren executats fins a la tarda, i no negaré pas que, al matí, vaig passar moments molt dolents, perquè veia la situació perduda per a nosaltres.

Pla de combat

Tanmateix, un factor amb el qual no podíem pas comptar va afavorir-nos i va fer que la victòria esdevingués esclatant i definitiva unes hores més tard. Aquest factor, inesperat per a mi, fou el desconeixement, per part dels facciosos, de la topografia de la ciutat.

Aviat ens vam adonar que al comandament rebel hi regnava la desorientació, i atès que al voltant nostre s'havien reunit milers d'homes proveïts sobretot d'armes blanques i d'alguns centenars de revòlvers, vam decidir que, en lloc dels trets aïllats, ens disposaríem a una acció combinada d'atac per tal de trencar la seva línia del Paral·lel, que tallaríem, si era possible, per diversos indrets. Vam deixar llavors a Durruti una de les poques metralladores que havíem pres en l’assalt al quarter de l'avinguda d'Icària i, amb un grup, Durruti feu guàrdia a la plaça del Teatre, per defensar les Rambles d'un possible atac i protegir els moviments que Francesc Ascaso i jo havíem de dur a bon port amb altres companys tot trencant, al Paral·lel, el front dels insurgents.

L'atac

Ascaso avançà pel carrer Comte de l'Assalt (avui carrer Nou de la Rambla) i jo pel de Sant Pau. Havíem de convergir per atacar els rebels. Però la situació d'Ascaso era molt difícil perquè, en arribar al Paral·lel, tenia al davant un enemic potent perfectament atrinxerat a les Drassanes, la part de la duana i la fàbrica d’electricitat. Els seus companys anaven gairebé desarmats, les pistoles per si soles no podien pas forçar aquesta línia. Quan va arribar amb els seus companys a l'encreuament de la Ronda, ens vam adonar del que succeïa. I llavors vam fer una marrada per sortir pel Paral·lel i sorprendre l'enemic pel darrere. En efecte, davant d'El Molino, hom va infligir als rebels la derrota més terrible. El poble, amb pistoles com a principal element de lluita, havia vençut l'exèrcit.

Els factors que van determinar la victòria de juliol del 36 foren:

El Comitè Central de Milícies

Aquest comitè tenia, juntament amb d'altres de menys relleu, un Departament de Guerra, encarregat d'organitzar, de preparar i d'enviar milícies al front; de la direcció de la guerra; de la creació d'indústries de guerra; de l'avituallament militar; de la disciplina i l'ordre guerrers a les unitats i casernes de la rereguarda i a les unitats que es concentraven als fronts.

El Departament de Propaganda fou l'encarregat de canalitzar l'entusiasme de les masses i de portar a l'estranger el veritable sentit de la nostra lluita.

La veritable democràcia

La CNT i la FAI, tot i ser les mestresses absolutes de la ciutat de Barcelona, així com de Catalunya, no es van decidir a ser totalitàries en llur acció, potser amb un sentit de maduresa revolucionària.

La nostra maduresa revolucionària ens va fer cercar el contacte i la vida en comú amb tots els sectors. I vam oferir l'exemple sense precedent que, havent estat majoritaris, mai, sota la nostra influència, hom va perseguir, ni tan sols desconsiderar, cap sector antifeixista per poc important que aquest fos. La nostra norma va ésser de respectar-los tots i d'obligar al respecte recíproc. Aquesta altura de mires i aquesta conducta que hem observat en tot moment no han estat compreses, ni tan sols apreciades pels altres sectors antifeixistes. Però sempre, amb proves de tota mena, de documents i de fets viscuts, hom podrà demostrar que, al cap de dos anys de lluita i de magnífica resistència, aquesta darrera és possible perquè, des del començament, les forces majoritàries de la CNT i de la FAI van imposar a tots cordialitat i unitat d'acció.