25 anys de pau i set de Brexit esborren la violència i el colonialisme d'Irlanda del Nord

L'exprimer ministre britànic, Tony Blair, va arribar tard a la Setmana Santa de Còrdova el 1998. Allà l'esperava la família i el guitarrista Paco Peña, que els tenia de convidats. Blair va arribar, procedent de Belfast, el dia 11 després de signar l'Acord de Divendres Sant, pactat el dia abans: 10 d'abril del 1998, Divendres Sant. Fa 25 anys que Irlanda del Nord, formalment, es va reconciliar.

Margaret Thatcher (al govern del 1979 al 1990) va arribar a prohibir les locucions per televisió d'Adams i McGuinness; en canvi, es va acceptar "consultar" Dublín en temes nord-irlandesos en lloc d'ignorar-se o culpabilitzar-se de la violència com havien fet fins aleshores entre excolonitzats i excolonitzadors. Londres acusava Dublín de protegir terroristes; Dublín acusava Londres de segregar els catòlics del Nord. L'acord "consultiu" de 1985 va posar en peu de guerra els partits unionistes (partidaris de la unió amb el Regne Unit), que considerava la República un reducte estranger del Papa de Roma. Per a Thatcher, no hi va haver marxa enrere, també li urgia parlar de pau.

L'exlíder del Sinn Fein, Gerry Adams, en una imatge recent a Belfast. — Aiden Nulty / REUTERS

A Thatcher el va succeir John Major, del 1990 al 1997, a qui li provocava "nàusees" parlar amb terroristes, segons va dir després de l'atemptat de Warrington del 1993 en què van morir dos nens. En secret, Major va obrir "canals de comunicació" amb l'IRA, que va declarar després el seu primer alto el foc per facilitar la negociació política. A tots els urgia parlar de pau. El 1997, el laborista Tony Blair va guanyar les eleccions i va heretar els fruits dels "canals de comunicació" de John Major i les seves relacions amb la República, obertes per Margaret Thatcher.

Aquests dies Blair ha explicat a la BBC el següent: "Portàvem dècades amb un conflicte que no tenia llod al segle XXI; l'acord va ser possible perquè tots van reconèixer que ni els britànics extingiríem el republicanisme ni el republicanisme ens trauria a bombes d'Irlanda del Nord, així que abans de cansar-nos de més violència calia aconseguir la pau". Blair es va empassar el gripau de fer-se la foto donant la mà als dirigents del Sinn Féin (SF).

El 2021, el cens de població col·locava per primera vegada -des que Irlanda va deixar de ser colònia britànica- als catòlics o irlandesos (45.7%) per davant dels protestants o unionistes (43.4%), amb els no-alineats del Partit Aliança, contrari al Brexit, en considerable augment. La demografia és crucial a Irlanda del Nord. Els irlandesos han trencat un sostre de vidre.

El Sinn Féin s'ha convertit en el partit més votat tant al nord com al sud d'Irlanda

El procés de pau i l'Acord de Divendres Sant van agitar la correlació de forces polítiques. Els partits moderats britànic i irlandès (Partit Unionista de l'Ulster i Partit Socialdemòcrata Liberal) van perdre força i representació a les institucions en favor dels radicals Partit Unionista Democràtic i Sinn Féin. La formació republicana ha resultat, fins ara, la guanyadora més gran en passar de ser braç polític de l'IRA al partit més votat en les últimes eleccions autonòmiques i ser, també, la principal oposició a la República, a més de ser el major partit al nord i al sud d'Irlanda, l'únic que augmenta en detriment de les formacions tradicionals al nord ia la República.

Mary Lou McDonald, presidenta del Sinn Féin, explicava en una trobada amb la premsa estrangera a Londres que "els unionistes poden defensar les seves posicions i nosaltres les nostres, però tots ho hem de fer segons les normes de l'Acord de Divendres Sant; la divisió d'Irlanda es va fer perquè el nord tingués majoria unionista, però ara això ha desaparegut i ens hem d'adaptar a la nova situació, no és bo per a ningú que els unionistes s'allunyin de l'autogovern perquè tots en sortim perjudicats".

"El Brexit ha creat arenes movedisses a Irlanda del Nord en què els governs de Londres i els unionistes es posicionen constantment; no ens agrada el Brexit, però, ja que el tenim, cal complir amb ell també", explica Mary Lou, al partit del qual l'afavoreix que la frontera comercial entre la Unió Europea (UE) i el Regne Unit s'aixequi al mar d'Irlanda, ja que fa així a tota l'illa una unitat comercial.

Mary Lou es cansa de posar data per a un possible referèndum sobre la reunificació d'Irlanda. "En aquesta dècada podem veure les reformes constitucionals que possibilitin la consulta al nord i la República per a la reunificació, i ja hem de treballar perquè Irlanda reunificada sigui un lloc diferent, encara que siguem un país petit, puguem tenir una llei de drets civils, igualtat, democràcia i neutralitat", diu. L'objectiu de la reunificació sembla factible al centenari de la divisió de l'illa (1921). Una coincidència al cicle històric.