“Vint-i-una hores sense veure cap rostre aliè. De vegades inclús, si no hi ha mirall, ni tan sols el propi. Vint-i-una hores sense estímuls, en silenci, sense conversa, només amb els teus propis pensaments. Vint-i-una hores sense activitat física. Vint-i-una hores sense poder fixar la vista a l’horitzó”.

Així comença el manifest de 21hores, una campanya contra el règim d’aïllament penitenciari que es presentarà el 3 de maig i que, per ara, aplega més de 80 col·lectius i prop de 700 adhesions individuals.

Les organitzacions de drets humans que recolzen la campanya, impulsada per la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT), exigeixen que el Parlament “es pronunciï sobre la necessitat de suprimir el règim d’aïllament del sistema penitenciari català, per no ser compatible amb la dignitat humana ni amb el principi de reinserció social”.

El règim d’aïllament suposa per a les persones preses estar tancades en solitud durant la major part del dia, entre 18 i 21 hores. Es tracta d’un règim altament restrictiu, tant pel que fa a les activitats com al contacte amb altres persones. Estar en aïllament vol dir disposar, com a màxim, de tres hores al dia per sortir al pati, i tenir dues hores a la setmana d’atenció psicològica, dues més amb un educador i una d’activitat amb un mestre.

“Catalunya incompleix la normativa internacional”

Hi ha persones que estan sotmeses a l’aïllament durant dies, d’altres mesos i d’altres, fins i tot, anys. Aquestes situacions d’aïllament prolongat contradiuen normatives internacionals com les Regles Nelson Mandela, que les consideren “tractes o penes cruels, inhumans i degradants”, i estableixen que el temps màxim de reclusió en aïllament ha de ser de 15 dies. Per la seva banda, la Relatoria Especial de les Nacions Unides dicta que l’aïllament només podrà ser establert com a sanció disciplinària per a casos excepcionals i durant el menor temps possible.

En aquest sentit, Marta Bolinches i Andrés García Berrio, advocats del Centre Irídia per la Defensa dels Drets Humans, coincideixen a afirmar que el sistema penitenciari català està incomplint la normativa internacional, tot i que admeten que és molt difícil de recórrer, ja que no existeixen mecanismes sancionadors. Al mateix temps, consideren que l’aïllament és “incompatible” amb la finalitat que, segons l’article 25.2 de la Constitució, tenen les presons, és a dir, actuar com agent de reinserció de les persones preses.

El reglament penitenciari detalla que el règim d’aïllament s’aplica als interns “extremament perillosos o manifestament inadaptats”, reclosos en els Departaments Especials de Règim Tancat (DERT) de les presons. A Catalunya hi ha nou presons que tenen DERT.

Bolinches considera que es genera una “paradoxa”: “Per a l’imaginari col·lectiu, les persones que estan en aïllament són les més perilloses, les que han comès més delictes, però, al final, acaben essent les persones que, davant l’arbitrarietat i el règim disciplinari que hi ha a les presons —amb poques garanties, poc proporcional i poc graduat— no toleren aquesta realitat i no resten passives”.

“Els estats entenen que han de tenir un recurs de màxima violència contra alguna part de la seva població però, de fet, jo crec que no exagero si dic que el recurs de màxima violència que un estat té sobre una persona és internar-lo en règim d’aïllament durant temps”, opina García Berrio. “És un mecanisme d’absoluta violència cap a qualsevol persona”.

Aïllament: tractament o càstig?

L’aïllament es pot produir en dues circumstàncies: o bé com a sanció o bé en el primer grau del tractament penitenciari. La sanció la decideix el funcionariat de cada presó, mentre que el primer grau l’imposa la junta de tractament, és a dir, l’espai de decisió del centre penitenciari.

21hores calcula que, al llarg del 2016 van passar pel règim d’aïllament a les presons catalanes un total de 2.156 persones: 1.487 per haver estat sancionades i 669 per haver estat classificades en primer grau.

García Berrio puntualitza que els criteris que decreten un règim de vida o un altre són confusos: “El suposat tractament penitenciari, que és el primer grau, no és un tractament —si és que hi ha tractaments a les presons— i no està encaminat cap a la reinserció, sinó que més aviat és un càstig al qual acabes caient quan acabes tenint moltes sancions”.

Bolinches afirma que “en totes les sessions del grup de treball del Parlament ha quedat palès que absolutament tothom està d’acord que l’aïllament no és un tractament i és un càstig”.

Opacitat i impunitat als DERT

A banda de l’aïllament en solitud, l’Informe sobre l’aïllament penitenciari a Catalunya de la CPDT també alerta que, almenys a quatre presons —Brians 1, la presó de joves prop de Quatre Camins, El Centre de Lledoners i La Model—, s’han detectat en els darrers anys casos de maltractaments, immobilització de persones recluses i administració de dosis elevades de medicacions psicotròpiques.

“El marge que aquestes situacions de maltractaments es donin és molt alt”, assenyala García Berrio. “Només redueixen quan hi ha més control, quan les organitzacions de drets humans hi estem a sobre, o quan hi ha una direcció que no vol que hi hagi maltractaments al seu centre. Quan totes aquestes circumstàncies no es donen, la impunitat puja”.

“Un fet sobre el qual hi ha consens absolut és l’opacitat que regna a les presons”, explica Bolinches. “No hi ha control ni garanties, perquè no es dóna facilitat a les organitzacions de drets humans per treballar i poder la feina necessària de fiscalització. És un espai molt opac”.

De fet, malgrat que l’Estat espanyol sigui signant del protocol d’Istanbul, que fixa garanties contra els maltractaments, el Síndic de Greuges alerta en l’Informe del mecanisme català per a la prevenció de la tortura que als DERT no hi ha els dispositius de vigilància adequats. El Síndic recull relats d’episodis de maltractaments que resulten “coherents i coincidents”. També assenyala que “són freqüents les referències a vexacions o humiliacions quotidianes, que per la seva persistència en un context de privació de llibertat poden tenir una consideració de maltractament psicològic”.

Malgrat les pèssimes situacions descrites tant pel Síndic com per les organitzacions de drets humans, els presos rarament denuncien. Bolinches argumenta que “no hi ha denúncies perquè la progressió de grau, la qualitat de vida i la llibertat dels presos, en part, depenen dels propis que apliquen els règims sancionadors. Hi ha molta impunitat”. Garcia Berrio afegeix que “el xantatge i la falta de mecanismes de control és una barreja que acaba generant el silenci”.

Els efectes de l’aïllament

La CPDT deixa clar en el seu informe que “l’aïllament carcerari pot tenir efectes fisiològics, psicològics i psiquiàtrics greus, i pot generar fins i tot alienació mental severa, insomni, confusió, al·lucinació i psicosi”.

També relaciona l’aïllament amb “un alt nombre de conducta suïcida”. En efecte, segons xifres de la direcció general de Serveis Penitenciaris, la taxa de suïcidis als DERT (7,3) és tres vegades més alta que al règim ordinari (2,5) i multiplica per dotze la dels ciutadans lliures (0,6).

Un exemple paradigmàtic de les pitjors conseqüències de l’aïllament penitenciari és el cas de la Raquel, una interna de Brians 1 que es va treure la vida l’abril del 2015 després de passar 209 dies en aïllament i de denunciar suposats abusos per part del funcionariat de la presó. “El seu cas exemplifica el que és entrar en un carreró sense sortida i, al final, amb un resultat de mort”, lamenta García Berrio.

L’advocat relata que la Raquel havia tingut diversos intents de suïcidi i, el dia abans de la seva mort, havia parlat amb el psiquiatre i li havia explicat que no podia més i tenia idees suïcides. Tanmateix, el psiquiatre no va aplicar el Protocol de prevenció de suïcidis. Al voltant de les set de la tarda es va tallar els braços. Tal com consta a l’informe de l’autòpsia, es va fer un tall de vint centímetres en un braç i un de 22 en l’altre. “Després d’això, van arribar funcionaris —en concret, un funcionari molt determinat que ja havia estat marcat i senyalat en altres casos— i van decidir no fer res. Hores després, va aparèixer penjada a la seva cel·la”.

Un any més tard, Irídia va presentar una reclamació patrimonial al Departament de Justícia en nom de la filla de la Raquel, amb l’objectiu que la Generalitat assumís responsabilitats arran el seu suïcidi: “Entenem que hi ha una responsabilitat darrere d’aquest cas perquè se la va deixar morir, tot i que sabien perfectament que ella estava en una situació límit”, explica García Berrio. “La Generalitat tenia una opció: reparar la família, demanar-li disculpes. Però no ho ha fet, no ho ha volgut fer. Esperem que sigui la justícia qui ho faci”.

Segons té coneixement Irídia, després de la mort de Raquel, s’han tret la vida dues dones més a la presó de Brians 1, sota la direcció de la mateixa persona, Juan Carlos Navarro. “El director és l’únic que queda. La resta de responsables d'aquella situació, tots van ser cessats. Tots. Ell encara no, esperem que sigui aviat”, confia García Berrio.

Cap al desmantellament del règim d’aïllament

Per tal de millorar les condicions de vida dels interns dels DERT, el Departament de Justícia ha posat en marxa un pla de xoc que ja s’aplica a Brians 1 dones, Brians 2 i Quatre Camins, i que s’anirà desplegant a la resta de presons fins a mitjans del 2018.

El pla preveu duplicar les hores d’activitat fora de la cel·la fins a sis per dia i augmentar entre un 25% i un 50% les hores d’atenció amb el personal de tractament. També contempla que la situació dels presos en règim tancat s’avaluï cada tres mesos i no cada mig any, com es fa actualment.

Els advocats d’Irídia consideren que aquestes reformes són “insuficients”. Bolinches creu que “el que cal és agafar un bisturí i abordar aquest problema en profunditat, sense res a amagar, i no actuar de la manera com estan fent ara, que són passets molt cautelosos”.

En aquest sentit, la campanya 21hores té un clar objectiu: “Tot i que la competència legislativa és de l’Estat Espanyol, Catalunya en el marc de l'execució penal pot deixar d’aplicar el règim d’aïllament”. Així mateix, el Síndic de Greuges creu que “hi ha marge per a una interpretació gradual, menys lesiva per a la salut física i mental de les persones internes”.

García Berrio valora les millores de Justícia, però considera que cal anar més enllà i donar un missatge clar: “tolerància zero”. “Fins que, des del poder polític no es doni aquesta consigna, hi haurà espai per la impunitat”.