15-M “No ens representen!” Els indignats reclamaven transformacions reals

"Que la crisi la paguin els rics", "Violència és cobrar 600 €", "No és una crisi, és una estafa", "No som antisistema, som canviem sistema", "Si no ens deixen somiar, no els deixarem dormir", "- Policia + filosofia",...

Els "dirigents" de sempre passaven gairebé desapercebuts. L'independentisme, que aquell mateix any prendria tremenda embranzida, no es veia. Infinitat de curiosos destinaven hores i hores a observar i escoltar, i molts es decidien a participar amb aquells signes silenciosos d’aprovació o rebuig de discursos i propostes.

Calia seure entre els reunits i prendre notes per constatar la complexitat del fenomen i contrastar-ho amb les barbaritats que es podien arribar a dir des de fora, com les expressades pel conseller d’Interior d’aleshores, Felip Puig, que parlava en termes propis del clavegueram policial. Hi havia, va dir, "nuclis clarament organitzats" de centenars de "professionals del desordre públic i de la violència urbana".

Arcadi Oliveres, que era una de les persones més escoltades a les places, deia que el que costava d’entendre era com aquell moviment no havia començat abans.

Amplificava el rebuig contra el poder de la banca, les privatitzacions, els desnonaments, els acomiadaments, la precarietat laboral, les desigualtats i la gestió de la crisi en el seu conjunt.

A les places es respirava durant aquells dies un clima de contestació, de subversió, amb coneixement de la simpatia que havien despertat, però també amb certa consciència de viure al marge de la resta de la vida ciutadana, que es desenvolupava amb normalitat.

Sorprenia la quantitat de vegades que els reunits en assemblea cridaven: "Aquí comença la revolució"

Sorprenia la quantitat de vegades que els reunits en assemblea cridaven: "Aquí comença la revolució". I quedava obert, es clar, un gran interrogant. Quina revolució? Quin canvi reclamaven els indignats?
​
El grau de "consciència revolucionària" era òbviament molt desigual, i discutible. Calia prestar atenció al que es deia, perquè certament hi havia gent que parlava "contra el capitalisme", però també n’hi havia qui es conformava amb reformes no estructurals.

Les reivindicacions que van consensuar no eren poca cosa, sobre tot si es té present l’agenda actual dels qui es reivindiquen hereus del 15M. Els indignats reclamaven millores en les condicions de treball, respecte efectiu del dret a l’habitatge, reforma del sistema bancari, reforma fiscal, sanitat i ensenyament públics i de qualitat, canvi del sistema judicial, reducció de la despesa militar, millora dels serveis públics, protecció del medi ambient, mitjans de comunicació democràtics, accessibles i participatius... Demanaven transformacions reals. Un canvi de règim. Una economia i un poder polític al servei de les persones.