Costa d'Ivori havia estat un dels països més pròspers de l'Àfrica occidental. Però la seva convulsa situació havia impedit convocar eleccions durant deu anys. L'octubre de l'any passat, els sis milions de censats de 21 milions d'habitants van ser cridats a les urnes. Després de tant temps d'espera, van votar més del 80%. Molts van fer cues des de primera hora del matí per no perdre's l'ocasió. A la tarda els col·legis electorals estaven buits, la feina ja estava feta.

Les Nacions Unides es van encarregar de validar els resultats. Un centenar llarg de persones van passar a ordinador les dades de 22.000 actes. Van ser uns dies tensos perquè tothom estava a l'expectativa d'un resultat. I allà, a Abidjan, recomptant partidaris de Laurent Gbagbo o de Alassane Ouattara, hi havia el sociòleg barceloní Albert Caramés.

'És la feina més mecànica que he fet en la meva vida', assegura. 'Però em sento orgullós de viure aquest moment històric. Tot i que no va ser un procés de democratització del país, només d'electoralització, de posar unes urnes. A més, va fer aflorar uns odis que s'havien esvaït des del 2002. Tots els esforços per unir el nord i el sud del país es van esfumar'.

El guanyador va ser Ouattara, el candidat opositor, amb el 54% . Però el retard i la confusió en la proclamació de resultats va enterbolir l'ambient. Les Nacions Unides van ser acusades d'ingerència i partidisme pels partidaris de Gbagbo. La tensió va augmentar i van recomanar a l'Albert que passés dues setmanes dormint en un matalàs dins les oficines de les Nacions Unides.

'Els dies següents vaig rebre algun insult i em van barrar el pas quan anava amb el cotxe oficial. Però no va passar d'aquí. Tot i que sempre em pregunto fins a quin punt puc banalitzar les situacions. Aquí, si fem malament la feina, ens en podem anar a l'atur. A Àfrica, i en segons quin context, et pot costar la vida'.

L'Albert porta barba i és alt. Tenia el físic per jugar a bàsquet però es va decantar per la sociologia. Va entrar com a investigador a l'Escola de Cultura de la Pau, on va poder viatjar a diversos països, entre ells Costa d'Ivori. Primer el va contractar l'Institut Català Internacional per la Pau perquè hi organitzés un seminari, i després les Nacions Unides com a tècnic en desarmament. Ell volia conèixer el país més enllà del que en diuen els mitjans de comunicació internacionals, sobretot francesos. 'No menteixen, però n'informen només parcialment'.

Ha viscut sempre a Abidjan, que, tot i el clima tropical, diuen que és la ciutat més europea de l'Àfrica negra. S'hi ha trobat a gust, però mai integrat. 'És una terra d'acollida però jo sempre m'he sentit un blanc. El sol fet de pagar-te el bitllet d'avió ja et converteix en un multimilionari. Per molt que t'esforcis a demostrar el contrari, sempre hi haurà aquesta diferència'.

Es va haver d'adaptar a un altre ritme. 'Tot et demana més temps, ni que sigui perquè has de negociar constantment els preus. També perquè hi ha molta vida al carrer, els encanta conversar'. El que trobava a faltar eren activitats d'oci. A Abidjan hi viuen cinc milions de persones i només disposen de dues sales de cinema'.

Allà va agafar una malària que el enviar al llit amb 41 de febre, es va sentir sol... però tot i això hi vol tornar. 'M'he endurit, he après millor com funcionen moltes coses'. Per això ara recomana a tothom que compri xocolata de Costa d'Ivori si vol, però que sigui de comerç just. 'És la manera que tenim de canviar les coses. Tot i que és molt millor comprar productes locals i evitar els petroaliments'. Ell preferiria que s'importessin alguns trets distintius dels ivorians. 'Són menys individualistes, es preocupen molt pels altres i tenen molt respecte per la gent gran. Els vells són venerables. Quan els meus pares em van venir a visitar els van tractar d'una manera exquisida'.

Ho diu sense romanticismes, ell no és dels que troben una mística especial a Àfrica. 'Hi ha postes de sol a la platja i tempestes espectaculars. Però quan hi vius i descobreixes com de difícil pot arribar a ser pagar un factura... toques molt més de peus a terra que quan viatges'.

Ha viscut en un altre continent, però això no li ha canviat la vida. 'No m'agradaria quedar-m'hi per sempre. Hi viuria com un blanc, dins d'una bombolla, i no té cap sentit. L'altra opció és viure-hi com un ivorià... i no m'hi atreveixo'.