El 25 de febrer del 1830 al Théâtre Français de París es va estrenar una obra de Victor Hugo, Hernani. La representació va acabar en una monumental baralla que ha passat a la història de les arts a causa de l'enfrontament entre els classicistes i els joves seguidors d'una nova estètica que en aquells temps anomenaven romàntica. La batalla d'Hernani és potser el primer gran escàndol a l'entorn d'una producció teatral que va sacsejar la cultura moderna. Des de llavors la llibertat a l'escena ha estat el termòmetre de la democràcia.

La setmana passada, semblava que una altra batalla tindria lloc a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, on el director resident, Josep Maria Miró Coromina, va estrenar la seva peça Gang Bang. Aquesta obra de teatre està ambientada en la visita del Sant Pare a Barcelona i l'acció té lloc en un entretingut club gai on diversos personatges, alguns dels quals són catòlics, s'entrenen amb pràctiques poc recomanades per la Conferència Episcopal. La cosa no passaria d'aquí si no fos perquè E-cristians va amenaçar d'enviar els seus advocats a veure l'obra amb la intenció d'estudiar si mereixia una querella.

El dret d'opinió no és una forma d'urbanitat i no ha de ser respectuós amb res ni ningú; l'opinió és lliure

Hi ha dues coses destacables aquí. Primer, una reflexió sobre la duresa de la feina dels pobres advocats cristians obligats a veure una obra contrària als seus valors dissimulant i mantenint les formes enmig d'una platea atea i descreguda.

L'altra fet destacable és l'amenaça de querella preventiva, és a dir, abans fins i tot que es pugui veure la representació. Aquest fet, més enllà del debat sobre aquest neoclericalisme d'avui, ens dóna el to d'una onada certament preocupant i general contra la llibertat d'expressió.

L'amenaça sobre Gang Bang, per ara, és només això, una amenaça; però el pobre Àngel Sala es troba imputat per obra i gràcia del titular del jutjat d'instrucció número 8 de Vilanova i la Geltrú per un presumpte delicte de pornografia infantil per haver projectat al Festival de Sitges, que ell dirigeix, la pel·lícula A serbian film, del director Srdan Spasojevic.

Són, òbviament, dos casos diferents però massa junts en l'espai i el temps per no preguntar-se si alguna cosa s'està movent en els nostres drets fonamentals. L'atac a la llibertat real d'expressió ve d'una dreta novament religiosa que utilitza la idea que les coses ofensives són evidentment delictives. Però hem de reconèixer que la correcció política, producte del reflux ideològic de les esquerres nord-americanes dels anys vuitanta, ha donat a la societat en general un marc on poder estendre aquesta voluntat repressiva.

El que va ser una eina per defensar les minories de l'estigmatització per part del gran mainstream polític i cultural és ara un terreny de conflicte on vells poders fàctics i ideològics guanyen terreny. És obvi que la llibertat d'expressió i opinió és un bé superior que no pot ser retallat cada vegada que una persona digui sentir-se ofesa i, menys encara, en l'àmbit d'una obra teatral on existeix la llibertat d'assistència.

Que recula la llibertat és un fet innegable i la seva defensa passa per entendre que el dret d'opinió no és una forma d'urbanitat i que no ha de ser en absolut respectuós amb res ni ningú. L'opinió és lliure, no pas correcta.