"S'ha de lluitar, si abaixes el cap t'han vençut"

Treballar, treballar i treballar. Francisco González Ledesma s'ha passat la vida escrivint novel·les i fent de periodista. La seva eina és una màquina d'escriure perquè diu que per al tema digital és "molt burro". Curiós infatigable, als 83 anys ha recuperat Silver Kane, el pseudònim amb què va signar centenars de novel·les als cinquanta, ambientades a l'Oest nord-americà dels indis, vaquers, xèrifs i prostitutes. El cinema, el jazz i el futbol són les aficions que combina amb la lectura. Diu amb humilitat que no ha tingut temps per a res més, ni tan sols per a les diversions més comunes.

"No mesperava rebre la Creu de Sant Jordi; calia un Govern amb sentit comú"

Així que vostè no sap ballar?

Tinc diverses vergonyes i una és no saber ballar. Sempre he treballat els diumenges i no podia sortir... Però tampoc sé anar amb bicicleta. De petit, a casa érem pobres i no me'n van poder comprar cap i de gran ja no m'hi vaig atrevir.

Però s'ha atrevit a tornar enrere amb La dama y el recuerdo.

Penso que ara escric pitjor que abans i un dia em vaig preguntar si seria capaç d'escriure d'aquella manera intuïtiva i salvatge dels 20 anys. Silver Kane m'ha ensenyat a dosificar l'acció i a fer personatges versemblants, però també era un cabró que m'obligava a escriure com un boig. Recuperant-lo he trobat el vigor perdut, però aquesta novel·la l'he escrita en sis mesos. No sé com, abans, podia escriure un llibre en tres o quatre dies.

Si abans ho feia, algun truc devia tenir en aquella època?

Ara no entenc com ho feia. Al principi era per pagar-me els estudis de dret, però després, durant una època, vaig ser un advocat ric i n'escrivia cinc o sis al mes perquè l'editor em pressionava. Dormia molt poc, escrivia fins a les tres de la matinada i quan acabava escrivia per a mi, notes sobre la ciutat... Eren unes condicions extremes.

Ha repetit moltes vegades que ho deu tot als llibres. Per què?

L'escriptor, en créixer, troba un món que no li agrada. Jo vivia en una casa fosca en un barri pobre i necessitava crear un món diferent. L'esforç literari sobrehumà que vaig fer ve de la pobresa. De ser un nen derrotat que sobre camí.

I per fer-ho va triar la lectura.

L'any 1944 vaig començar el juny amb dues pessetes i vaig acabar el setembre amb dues pessetes. No tenia diners per marxar de vacances i em vaig passar lestiu a la Biblioteca Nacional llegint de tot una mica. Llegint La debacle d'Émile Zola vaig aprendre tot el que sé de la guerra francoprussiana.

Li acaben de donar la Creu de Sant Jordi. Se l'esperava?

No, perquè ja sóc molt gran i no tinc influència política. A més, com que escric en castellà, doncs molts pensen que sóc poc català. Calia un Govern amb sentit comú que entengui la diversitat de Catalunya. És com el Barça, em molesta la prepotència.

Confia en els polítics?

La política és més un ofici que un ideal i això momple de confusió. No m'acaben d'inspirar confiança perquè veig que hi són per guanyar-se la vida. Encara m'emociono pensant sobre la mort de Companys.

Durant la dictadura el van censurar. El va desanimar la vigilància constant?

No vaig crear cap ressentiment perquè sempre vaig escriure sense perdre la fe, el secret és creure en tu mateix. Per mi era important no convertir-me en un home trist. Penso que sempre sha de lluitar, si abaixes el cap, than vençut.