Rescatant l'orgue de l'oblit

¿Qui no ha sentit alguna vegada allò de no estic per orgues quan algú vol que el deixin en pau? ¿O això sembla un orgue de gats per descriure un gran desordre? ¿O bé està carregat d'orgues per criticar una persona que té moltes manies? La proliferació de frases fetes amb la paraula orgue ens fa pensar que aquest instrument és o almenys ho era en una altra època alguna cosa més que una mena de moble aparatós que un contempla quan entra en una església de la mateixa manera que contemplaria l'aparador carregat de fotos de casa de la seva àvia. Amb la indiferència que generen els objectes que són al mateix lloc tota una vida, o potser unes quantes.

Afortunadament, encara hi ha persones en aquest món disposades a traslladar al present el que es considera l'instrument més gran i un dels més antics del món es va crear a Grècia al segle III aC . L'orguener Daniel Grenzing n'és una d'elles. "Sí que es fa servir l'orgue, en l'actualitat, encara que poc, per als actes litúrgics i poca cosa més, però té una potencialitat enorme", aclareix. I afegeix: "Abans hi havia molta més tradició, però durant la Guerra Civil es van cremar moltes esglésies i va caure en l'oblit, no només a Catalunya, sinó a tot Espanya".

El so és l'especialitat de Daniel Grenzing, que harmonitza, un per un, tots els tubs

Som a la zona industrial del Papiol. En aquest municipi del Baix Llobregat, el pare de Daniel, l'alemany Gerhard Grenzing, va fundar als anys setanta un taller de restauració i de nova construcció d'orgues després de formar-se amb els millors mestres europeus.

D'aquí han sortit l'orgue de la catedral de l'Almudena, a Madrid, o el de Saint Michel et Gudule, a Brussel·les. I s'han portat a terme les restauracions dels orgues de Santa Maria del Mar i el Palau de la Música Catalana, a Barcelona, o el de l'Evangeli de la catedral metropolitana de Ciutat de Mèxic. D'Amèrica a Àsia, passant pel continent europeu. En total, prop de 200 treballs.

"La construcció d'un orgue és un procés molt complex en el qual poden intervenir fins a 20 persones al llarg de dos anys", diu el successor de la nissaga. Ara mateix, un grup d'artesans es concentren a la sala principal, de 17 metres d'alçada, en el premuntatge de dues peces, una de grans dimensions que anirà a Sant Petersburg i una altra de petita amb destí a Tòquio.

"Sentim un enamorament sobtat que ens fa dedicar-nos a això"

En un despatx, un parell de dissenyadors estan clavats davant la pantalla de l'ordinador pensant en nous projectes. I molt a prop d'ells es construeixen els milers de tubs de diferents mides que pot arribar a allotjar un orgue. L'engranatge ha de ser perfecte per aconseguir que l'aire que està tancat a pressió dins d'un compartiment anomenat secret s'alliberi i, a través dels tubs, emeti aquell so tan característic quan l'organista prem el teclat.

El so és, justament, l'especialitat del Daniel. Ell és l'encarregat d'harmonitzar, un per un, tots els tubs abans de col·locar-los a l'instrument. És una feina laboriosa que moltes vegades no es veu recompensada quan l'orgue arriba al seu destí.

"Per exemple, després que nos­altres restauréssim l'orgue de Montbrió, a Tarragona, van decidir restaurar l'església. Què va passar? Doncs que abans tenien una pintura de calç i després van posar-hi una pintura plàstica, i van tapar els porus de la paret. El so rebotava i l'acústica va canviar totalment", explica per fer-se entendre.

Però els veritables enemics d'aquest instrument, segons explica Daniel Grenzing, són la humitat i la falta d'ús. "De vegades ens truquen per dir-nos que l'orgue no va o que les tecles s'enganxen, però després resulta que el tenen en un auditori amb un 20% d'humitat. I no pot ser que s'inverteixin tants diners i esforços per després tocar-lo dos cops a l'any".

L'artesà no ha estudiat en cap escola, va aprendre l'ofici de petit, mentre endreçava i escombrava el taller del seu pare durant els mesos estivals, quan tenia vacances al col·legi. "De fet, és així com es feia als antics gremis. No anaves a una escola i després et posaves a treballar, sinó que anaves aprenent al costat d'un mestre que t'ensenyava l'ofici".

Un ofici que, segons Da­niel Grenzing, no desapareixerà. "Sí que és veritat que amb la crisi han tancat molts tallers d'orgues, però els que ens dediquem a això sentim una mena d'enamorament sobtat i per això tenim l'obligació de tornar a l'instrument el lloc que es mereix".