És com un salt en el temps. Més de trenta anys després de les grans mobilitza­cions de la Transició, centenars de milers de catalans tornaran a sortir al carrer en defensa de l'autogovern i la seva identitat nacional. Serà una manifestació pràcticament unitària en defensa de l'Estatut, que el poble de Catalunya va decidir ratificar amb el seu vot ara fa quatre anys.

El binomi democràcia a Espanya i autogovern a Catalunya esdevingué el fil conductor de la Transició. No va ser fàcil però es van aconseguir una Constitució i un Estatut d'autonomia, que han permès els millors trenta anys de la nostra història col·lectiva. Ara, la sentència del Tribunal Constitucional ha reobert totes les ferides i en aquest context resulta clarificador fer un viatge per la història.

La sentència del TC ha reobert totes les ferides després de tres dècades bones

La mort del dictador i l'ascens al tron del seu successor, Joan Carles I, no van convèncer gens ni mica l'oposició anti­franquista catalana (i espanyola) respecte a la voluntat democratitzadora del règim. L'Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques van decidir convocar dues manifestacions l'1 i el 8 de febrer del 1976, per l'amnistia i l'Estatut, respectivament. La quantitat de manifestants que van desafiar la prohibició va sorprendre les autoritats i una policia que, desbordada, va repartir llenya de valent. Les fotos famoses i impactants de Manel Armengol van fer la volta al món.

La continuïtat del franquisme feia figa i el rei, preocupat per perdre la corona, va substituir Arias Navarro per Adolfo Suárez. El nou president del Govern es va estrenar reprimint la Marxa de la Llibertat i no se'n va estar de fer befa de la cultura catalana declarant en una entrevista a Paris Match que el català no era una llengua apta per a l'ensenyament i per difondre el pensament científic.

L'impacte de la Diada Nacional a Sant Boi va ser decisiu per fer moure fitxa tant a l'oposició democràtica espanyola com al mateix Govern. D'una banda, la Plataforma d'Organismes Unitaris, constituïda el 23 d'octubre del 1976 formada per la Plataforma de Coordinación Democràtica (més coneguda com a Platajunta) i les instàncies unitàries d'arreu d'Espanya, va fer seva la reivindicació dels 'drets polítics de les nacionalitats i regions'. Fórmula que servirà per redactar el futur article segon de la Constitució. De l'altra, va obrir el camí al retorn del president Josep Tarradellas.

La gran quantitat de manifestants ja va acabar provocant canvis el 1976

La manifestació multitudinària de l'11 de setembre del 1977 va servir per superar les picabaralles entre Tarradellas i l'Assemblea de Parlamentaris, pel que fa a qui tenia la legitimitat per pactar, i posar fil a l'agulla a les negociacionsamb el Govern de l'Estat. Les imatges de la manifestació van colpir, tant o més que els resultats electorals, l'opinió pública espanyola i el mateix Govern espanyol. Suárez va entendre el missatge i va firmar a finals del mateix mes de setembre els decrets de restabliment de la Generalitat (lligant la recuperació de l'autogovern a la legalitat republicana i, per tant, prèvia al futur marc constitucional) i de nomenament de Josep Tarradellas com a president.

Una de les màximes preocupacions dels dirigents polítics de la Transició era evitar el sentiment de frustració respecte a l'autogovern de Catalunya. En aquest sentit, a diferència del precedent de la Segona República (on l'Estatut de Núria es va aprovar abans d'establir el marc constitucional de la República), es va creure oportú convocar el referèndum sobre l'Estatut després, i no abans, de la seva aprovació per les Corts, amb el convenciment que amb l'aval del poble català l'Estatut anava a missa, és a dir, que ja no podia ser modificat.

La Comissió dels Vint elegida per l'Assemblea de Parlamentaris va redactar l'Estatut de Sau en paral·lel a la Constitució. El 29 de desembre del 1978, el mateix dia que el BOE publicava el text constitucional i el president Suárez anunciava la dissolució de les Corts, l'Assemblea aprovava el projecte d'Estatut i feia mans i mànigues per presentar-lo al registre de les Corts.

Els resultats de les eleccionsgenerals de l'1 de març del 1979 no van modificar gaire l'arc parlamentari però el Govern va decidir pactar amb els andalusistes i aparcar els projectes d'Estatut presentats. Un cop més, el 22 d'abril del 1979, els carrers de Barcelona es van omplir de gent reclamant 'L'Estatut ara i sense retallar'. L'èxit de la convocatòria va deixar sense vacances ses senyoriesi la Comissió Constitucional va aprovar el 13 d'agost el text (modificat) de l'Estatut. Així, doncs, l'Estatut seria ratificat pel poble català el 25 d'octubre, sancionat pel rei i publicat al BOE el 22 de desembre.

Es va iniciar així un llarg camí de construcció de l'autonomia. Tanmateix, el cop d'Estat del 23-F del 1981 ho va capgirar tot. Malgrat que el Tribunal Constitucional va tombar les parets mestres de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA) aprovada per la UCD i el PSOE, el seu esperit continuarà ben viu en els dos principals partits polítics espanyols. Les conseqüències polítiques de la LOAPA a Catalunya seran transcendentals ja que aconseguiran crispar els nacionalistes i descol·locar els socialistes.

De fet, la Crida a la Solidaritat va néixer com a resposta a aquest nou clima i va omplir el Camp Nou la diada de Sant Joan del 1981 amb el lema Som una nació. La Crida també va ser la protagonista de la convocatòria de la manifestació celebrada el 14 de març del 1982 contra la LOAPA, que va aplegar entre cent i tres-centes mil persones, amb l'absència de centristes i socialistes.

La reforma de l'Estatut havia de permetre refer l'encaix de Catalunya amb Espanya a partir del reconeixement de la identitat nacional catalana (no de la sobirania), el blindatge de les competències (laminades per lleis orgàniques i sentències del TC) i una millora del sistema de finançament. L'actitud dels partits polítics espanyols, primer el PP fomentant la catalanofòbia i, després, el PSOE arronsant-se davant un TC sense legitimitat, ha fet créixer la desafecció cap a Espanya i l'independentisme a Catalunya. Un fenomen que explica la confrontació d'aquest dies al voltant de la capçalera de la manifestació de demà.

Convé recordar que el pacte entre Zapatero i CiU per retallar el projecte d'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, va esperonar la manifestació del 18 de febrer del 2006, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir i capitalitzada per ERC, que va transcórrer, de manera simbòlica, de la plaça d'Espanya a la plaça Catalunya, amb el lema Som una nació i tenim el dret a decidir. La participació massiva (125.000 persones) va empènyer ERC al vot en contra del nou Estatut i a la seva sortida del govern presidit per Pasqual Maragall.

Encara cal fer esment de la manifestació de l'1 de desembre del 2007, que, aprofitant el desori de les obres de la Renfe, es va convocar amb el lema Som una nació i diem prou. Tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures i en què van participar més de dues-centes mil persones. Ben mirat, va ser el punt de retrobament de CiU i ERC.