Maragall omple el Liceu amb la seva lluita contra l'Alzheimer

Després de passar pel Festival de Sant Sebastià, Bicicleta, cullera, poma, la pel·lícula de Carles Bosch sobre la vida de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall des que va anunciar públicament la seva malaltia el 2007, es va presentar ahir al Gran Teatre del Liceu davant de més de mil persones. L'acte va ser un homenatge al valor de la seva lluita contra l'Alzheimer.

Bicicleta, cullera i poma són tres paraules, tres mots que els metges enumeren als possibles afectats d'Alzheimer per provar-los. Passats uns minuts, els facultatius els demanen els mots: "Quins eren? Els recordes?". Són només tres paraules dites fa uns instants, una conversa trivial, quasi infantil. Però si la malaltia ja és al cervell, assentada a la zona de la memòria, disposada a avançar, el pacient no les podrà recordar.

L'alcalde de Barcelona: "Hi ha canvis, però és ell, és en Pasqual"

Els mots bicicleta, cullera i poma no són una sentència de mort. És pitjor: és un vaticini de robar-te el que ets i deixar-te només un cos que ja no et pertany, que és dels altres. Això és el que explica la pel·lícula de Bosch i el que va deixar ahir sense alè els assistents a la sala. "Em va impressionar molt veure la família en primer pla", va dir el germà del protagonista i conseller d'Educació, Ernest Maragall, que ja havia vist la pel·lícula en una sessió privada. Les paraules de Pasqual Maragall i la seva dona, Diana Garrigosa, abans de la projecció van ser breus, concises. No en necessitaven més. Tot el que calia dir ja és a la pel·lícula: hi ha dies bons i n'hi ha de dolents. I ahir Maragall i Diana estaven cansats: van preferir parlar a través de la mirada de Bosch, protegir-se dels estranys a través de la pantalla.

En una escena de la pel·lícula, Maragall es mossega els dits i el rostre se li contrau mentre espera la resposta de la seva dona. Li ha fet una pregunta molt concreta, sense embuts: "Què has notat aquest any?". Ella rumia uns segons, es fa enrere i respon: sí, ha canviat. Ja fa un any que l'expresident de la Generalitat sap que pateix d'Alzheimer i des de llavors s'aferra als records i a les paraules, que cada vegada costen més de retenir, però sobretot a la independència, a la seva llibertat: fins quan Pasqual Maragall serà Pasqual Maragall?

Ernest Maragall: "Impressiona molt veure la família en primer pla"

Fins i tot amb la malaltia "els trets bàsics de Maragall són sempre els mateixos", va dir ahir el president de CiU, Artur Mas. "Hi ha canvis però és ell, és en Pasqual", va afirmar l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, uns minuts abans que arribés el president José Montilla. Al Liceu, ahir hi havia amics i antics rivals, però uns i els altres van destacar una paraula: "Coratge". Per ser el protagonista de Bicicleta, cullera, poma cal "coratge i valor", va dir l'expresident Jordi Pujol.

Era la una de la matinada quan Bosch va rebre una paraula, via SMS. La família Maragall havia estat reunida per veure, per primera vegada, el film. "Chapeau", deia el missatge. No calia res més. L'enviava un dels fills de l'expresident, Guim Maragall, que vessa patiment en cada pla del documental: "Cada cop és més dur parlar amb el pare (...). Em costa d'entendre que estiguis caminant al seu costat i no vagi al teu ritme".

La pel·lícula de Bosch explica què és l'Alzheimer, en quin moment de la investigació estan els científics i com ho viuen els malats, tant Maragall com una dona índia o un home americà. Però Bosch és ambiciós i vol anar més enllà. El seu retrat copsa els que envolten l'expresident i el seu dolor. També les forces que necessiten per tirar endavant i afrontar una rutina que, dia a dia, va fent-se més feixuga, més severa. "La seva exigència de llibertat està matant la meva llibertat", diu Diana.

Bosch passa la seva mirada per l'expectació del primer moment, aquell 20 d'octubre del 2007, quan el matrimoni Maragall-Garrigosa va anunciar la malaltia a l'Hospital de Sant Pau, però també per les dificultats que suposa per a la família i per al mateix malalt conviure amb un estrany, amb algú que perd la identitat. A poc a poc el cineasta mostra com Maragall s'allunya dels seus i d'ell per ser una altra persona: un home obcecat a no perdre's, a no deixar-se vèncer, que "l'animal" no l'atrapi, a fer el que ni tan sols Maragall, artífex dels Jocs Olímpics a Barcelona o de l'Estatut, pot fer: vèncer l'Alzheimer.

"Si et vas quedant reduït... no ballar, no conduir...", diu Maragall en un moment de la pel·lícula quan la seva dona i la metge insinuen que no hauria de conduir. Maragall s'enfada. Es rebel·la. No vol perdre's, però sap que s'està perdent; per això, li confessa al realitzador, cada matí en afaitar-se es fa una foto al mirall: " [Ho faig] perquè, i tu qui ets? Però aquesta sensació que no saps qui ets... Sembla mentida que després de cent anys no hagin aconseguit...".

Bosch navega entre la vida privada i la pública del malalt i, malgrat el dolor que arrossega el seu relat, sap aturar la càmera sempre a temps, com si disposés d'un termòmetre que regulés la dignitat.

"Jo no veig el meu pare diferent, el veig canviat, accentuat", afirma Airy, una de les filles, en arribar de Buenos Aires després d'haver estar lluny de la família durant mesos. Un temps més tard, però, la realitat s'imposa: "La doctora em va dir que el problema no seria que ell no ens reconegués, el problema seria quan nosaltres no el reconeguéssim a ell. I hi ha dies que jo no reconec el pare", diu Cristina la filla gran davant els focus, trista, franca.

I, en canvi, hi ha molts moments on Maragall és només Maragall: un ésser entranyable i genial, l'home proper, l'home que s'emociona amb les Variacions Goldberg, que experimenta "la Magdalena de Proust" quan visita el pis de Nova York en el qual va viure ara fa 20 anys, l'home que sent una por terrible quan veu malalts d'Alzheimer en estat avançat. "Carlos", li diu a Bosch, "això va per tu: la proteïna avança...".