La fotografia d'una mare i els seus fills a l'entrada del camp d'Argelers esperant que se'ls assigni un lloc per intal·lar-se, feta per Manuel Moros el 1936, és una de les imatges que recull el llibre Camp D'Argelers 1939-1942, escrit per Felip Solé i Gregory Tuban i publicat per Cossetània Edicions. Moros, un pintor instal·lat a Cotlliure, va ser una de les poques persones que van retratar les llargues columnes de refugiats des de Portbou fins al camp d'Argelers i que es va esforçar per deixar un testimoni de la precarietat de les instal·lacions d'un camp que, situat a la platja d'Argelers, va tancar milers de refugiats fins que es va desmantellar, l'any 1942.

El llibre recull fotografies que ajuden a captar la misèria que van viure milers de persones entre la sorra, les filferrades i l'aigua del mar, l'únic lloc on poder rentar-se i fer les seves necessitats; així com el testimoni d'una vintena d'aquells refugiats. El resultat és un mosaic intens d'aquell drama humà i, per això, aquest volum és dels que 's'ha de llegir a poc a poc per digerir-lo millor', segons recomanen els mateixos autors.

El camp de refugiats situat a la platja d'Argelers va ser desmantellat el 1942

Després de fer un documental per a TV3 que recreava la vida al camp d'Argelers, Solé, amb mirada de documentalista, i Tuban, amb mirada d'historiador, han construït un llibre que esgarrapa un dels racons més foscos de la nostra història. 'Volíem fer viure la història del camp a la memòria col·lectiva dins el context del gran desastre del segle XX, la Segona Guerra Mundial', apunta Gregory Tuban.

'Argelers és el laboratori del que succeirà després amb el feixisme europeu', assenyala Felip Solé. Un dels objectius d'aquest volum (dividit en cinc capítols que repassen cronològicament la trajectòria del camp), era eixamplar la mirada i explicar què va passar amb el conjunt dels refugiats del feixisme i no només dedicar-se als republicans. A més a més, aporten tota la documentació que van trobar sobre la situació de la dona al camp, un tema poc desenvolupat, llevat de llibres com ara La maternitat d'Elna, en què, evidentment, les dones són les protagonistes. Per no parlar de les obres de ficció que han tractat el tema, com ara algunes de les novel·les d'Irène Némirovski.

L'espai va ser un laboratori de resistència on els brigadistes estaven organitzats

Però el llibre també explica que Argelers, malgrat les condicions infrahumanes que presentava, va ser un laboratori de resistència, on els brigadistes estaven organitzats, el debat polític era constant i la solidaritat dominava l'individualisme, i on van aconseguir publicar diaris clandestins a l'interior del camp com ara algun número de Mundo Obrero. Un dels testimonis recollits és el de Sara Berenguer, que va ser la secretària de Federica Montseny a l'exili, i que diu que mai va conèixer una solidaritat tan gran com la que hi havia a Argelers entre els refugiats.

Però, ¿com van rebre els francesos els milers de refugiats que creuaven pels seus pobles fugint del franquisme? 'Per als del nord és complicat. Hi havia gent solidària i d'altres que van patir l'arribada massiva dels refugiats. Tots els homes van marxar al front i es van quedar les dones i els refugiats. L'odi per l'espanyol, que es queda amb les dones del francès i es menjava el seu pa, hi és', sosté Tuban, que treballa al diari Indepéndant de Perpinyà. 'La premsa de dretes deia coses com ara que Argelers era un càmping a la moda espanyola i cri­minalitzava els rojos. Per això, en certa manera, aquest llibre és una reconciliació entre els del sud i els del nord'.

Després d'investigar el tema, un dels aspectes que lamenta Solé és haver comprovat que els sistemes democràtics no saben afrontar aquests desastres humanitaris i que, després del tancament del camp, Argelers deixés de ser notícia. 'A París sempre diuen que el camp d'Argelers no va ser rellevant, però va ser on realment van començar les deportacions als camps d'extermini', argumenta.

Hi havia odi per l'home espanyol, de qui es deia que es quedava amb les dones i el pa del francès

Quan van tancar Argelers el 1942, van ser les joventuts hitlerianes les encarregades de desmuntar les barraques aixecades amb canyes i taulons.

Un detall que pels autors del llibre esdevé una prova més de la importància que va tenir el camp en tota la tragèdia que poc anys més tard es va produir en els camps d'extermini és que el franquisme va fer que d'Argelers no se'n parlés, i molts dels que van sobreviure al camp, tampoc en parlaven per no recordar el sofriment i la humiliació que van viure.

Per Tuban, 'hi ha molts arxius per consultar i molts misteris per resoldre, els testimonis parlen de morts i les fonts oficials no. A més, tots els camps tenien un cementiri propi, però el d'Argelers no se sap on és'. Els autors confien que la llosa de silenci que fins fa poc cobria la història d'Argelers desaparegui. Solé creu que un dels moments clau que van començar a trencar el gel va ser quan l'Ajuntament de París va reconèixer el paper dels republicans en l'alliberament de la capital francesa l'any 2004. 'L'alcalde d'Argelers és fill de la retirada', indica el documentalista amb un somriure.