Dia 1: Comença el Festival Internacional de Música Avançada i Art Multimèdia (aka Sónar) i als voltants del recinte de l'edició de dia, al Macba i el CCCB, l'assumpte ja sembla que faci una setmana que està en marxa.

L'aspecte de tot el que ens envolta és d'escenari postnuclear. És el que tenen vuitanta mil persones amb ganes de passar-s'ho bé, que donen molta guerra. Dintre del CCCB, pujo a SonarMàtica, que és com un gran Scalextric per a adults. Una cadira es munta i es desmunta sola i la gent aplaudeix, com a les atraccions del Tibidabo.

Tot el que envolta el Macba i el CCCB sembla un escenari postnuclear

Fora, a l'escenari gran, sona una versió de la lambada i al Macba un grup de 'vells amb sintetitzadors' paraules d'un assistent, programa de mà en mà agraden molt. En sortir del festival, veig, extramurs, tota una generació indie: Euripidies & His Tragedies, l'editor de Blackie Books i el cantant de Tarántula, buscant un refugi anti­electrònic, o potser Goma-2. També a cent metres del festival, el director de cinema Julian Temple, que no sabia que començava el festival, busca on pot sopar.

Dia 2: Més calor, més gent, més de tot. Això sembla que estigui a punt d'explotar. Els periodistes musicals es creuen pel recinte i s'abracen com si fossin orfes al naufragi del Titanic. Es puntuen les cames de les guiris que pul·lulen per tot arreu guanya una sueca i es veu que el millor per veure és King Amidis Sound, uns paios amb xandall i gorra uniforme bàsic dels músics del festival que sonen com sonaven les bandes de Brixton el 1998.

Comencen a moure clavilles i a fer sons estranys i la gent aplaudeix el que sens dubte és una prova de so. Algú em comenta que aquest any ja no es porten els sons aguts especialment els plugins japonesos, sinó que tornen els greus i abans de poder acabar d'entendre això veig passar Miqui Puig i a Jaume Sisa.

Un assistent qualifica un dels grups que actuen de 'vells amb sintetitzadors'

Dia 3: M'havien avisat, però tota preconcepció queda superada per les circumstàncies. El tercer dia de Sónar és el més estrany. La gent ja fa tres dies que gaudeix (ehem) de l'ambient sense dormir i això es nota. Una noia li sosté els cabells a una altra mentre vomita a les cinc de la tarda, i una parella en un acte tòrrid de passió gairebé és expulsada del recinte. Prop d'aquí, sona Bomba Estéreo, i un artista colombià mira displicentment ballar els europeus. 'No tenen els nostres malucs', li diu a una companya peruana.

El millor de la jornada és al subsòl, que diria Dostoievski, on Necro Deathmort prometen futur gòtic, i ho solucionen amb guitarres, sintetitzadors i projeccions en blanc i negre d'àngels i cementiris que recorden Joy Division. D'aquí cal córrer fins al Macba, on uns tipus amb palanques i clavilles que es diuen La Chambre des Machines fan música electrònica sense electricitat. A la porta, alguns polipoetes, Eduard Escoffet i Sebastià Jovani, a l'espera de l'actuació de Macromassa, que s'han reunit després de separar-se el 1997. Tot molt avançat, dèiem.

Però per a reunió, la de Roxy Music al Sonar de Nit, que es fa a Gran Via 2, que és com ser a Ikea, però sense llum i amb cubates. Apareix Bryan Ferry, tan avançat ell, i el molt rebel no canta els seus hits. Però al vice­primer secretari del PSC, Miquel Iceta, que balla al meu costat, sembla que tant li fa.

El Sónar, amics. Dels robots al PSC només en tres jornades.