Atrapats en un laberint borgià

Això de Sant Jordi és una barbaritat. Potser per a un passavolant o per als indígenes de bona fe, el dia del patró pot passar per una festa cívica. Però per al gremi dels plumífers, escriptors, periodistes i el proletariat editorial, la jornada és d'una duresa extrema. M'estranya que cap entitat animalista s'hagi interessat per l'estat físic dels nostres escriptors després d'aquest correbou literari, aquest Sant Fermí de barretina i tapa dura; perquè nosaltres també som bèsties del senyor. Voltant sense destí per llibreries i parades com un ramat de Vitorinos estabornits i resignats, com un laberint borgià, l'escriptor signa i somriu o no té ningú a qui signar i semprenya en un pim-pam-pum inacabable d'exposició pública.

Tot comença a les 10 amb el protocol·lari acte de la foto de la tropa a l'Hotel Regina. Igual que els ciclistes, que s'els fa signar abans de la cursa, als escriptors sels retrata abans del safari. Al final del dia es fa recompte i així es poden calcular les baixes, desercions o cercar els desapareguts en combat. I comença la cursa. Els literats es creuen entre ells una i mil vegades mentre s'intercanvien llocs de signatura. Per moures a través de les masses, cada escriptor porta una persona de la seva editorial que li obre camí i el protegeix: "Compte, obriu pas, porto escriptor, material sensible, no mel trenquin...".

A les taules firmatòries l'atzar esdevé sovint metàfora poètica en ajuntar els autors: mossèn Ballarín i el Trueba petit (esperit i laïcisme), Sala i Martín i Toni Soler (lhumorista i el director de Polònia) o Pilar Rahola i Risto Mejide, que formaven el dúplex amb un enginy mai vist que Sòcrates i Aristòfanes passejaven per Atenes. Aquest any, la fira tenia una destacable novetat. Amb tot això de le-book, molta gent es preguntava si la signatura old school podria desaparèixer. Ernest Folch, un dels artífex de Leqtor, la plataforma de llibres digitals, oferia el remei a tanta incertesa. Com George Méliès presentant la màgia del cinematògraf, Folch va plantar una barraqueta on et podies fer una foto amb l'escriptor de torn. Aquesta foto te l'envien per correu electrònic i tu la pots afegir a le-book, Twitter o on et vingui de gust. Ben trobat.

No recordo quan va ser el dia en què la festa de Sant Jordi es va començar a embogir tant. Potser va ser l'any que van començar a vendre roses blaves, no ho sé. El cas és que ahir, la ciutat em recordava molt el mercat atapeït i estrany que surt a Blade runner. Roses solidàries amb el Camerun, homes anunci del musical de Mecano, gent vestida de forma insòlita, escriptors astorats, periodistes afamats, i una mà que matansa un llibre: "Primer concurso de relatos cortos depilación láser i literatura", editat per Corporación Capilar, empresa que amenaça des dara mateix limperi Planeta. Amb relats de la densitat d'El cromañon descarriado, Depilación sexi ¿dónde estás? o El bigote de Teresa amb clares evocacions al personatge de Juan Marsé, el volum esdevé el meu fetitxe d'aquest primer Sant Jordi digital i marcià.

Més tard, a la caritativa editorial Random House Mondadori, on anem els periodistes a menjar de franc, em trobo amb el must de la temporada, l'argentí Patricio Pron, que viu el seu primer Sant Jordi: "¡Qué magnitud! En esta fiesta, el libro sí que es realmente el protagonista". Estic a punt de llegir-li el conte De los amores vellos del meu recopilatori depilatori. Però no li vull treure la il·lusió; que l'home ha vingut de molt lluny.