L'agost del 1976 es va constituir la Comissió Onze de Setembre, integrada per l'Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques i altres grups no enquadrats en els esmentats organismes unitaris. L'objectiu era aconseguir l'autorització per celebrar la Diada Nacional, encara no reconeguda oficialment, amb un acte massiu per reivindicar l'autogovern de Catalunya.

Les discussions internes i les negociacions amb el governador civil, Salvador Sánchez Terán, van ser tenses i intenses, des del principi fins al final. En aquest sentit, el Club Catalonia, liderat per Juan Antonio Samaranch, president de la Diputació de Barcelona, es va despenjar de la convocatòria per desacord amb la referència a l'Estatut en el document unitari. Samaranch estava per la democràcia orgànica i a dit.

La manifestació havia de fer-se a la Ciutadella però el ministeri ho va vetar

Sense menystenir el paper jugat pel Barça, la comissió va rebutjar la proposta de CDC de fer un acte al Camp Nou i va optar pel Parc de la Ciutadella, defensada per l'advocat Josep Solé Barberà (PSUC), pel seu simbolisme que lligava amb la seu del Parlament català durant la Segona República. El governador civil, però, seguint les ordres del ministre Martín Villa, va negar la possibilitat de fer una concentració al Parc de la Ciutadella. Després dels estira-i-arronses corresponents, i a proposta de Josep Benet, Sánchez Terán va donar el vistiplau a la celebració de la Diada a Sant Boi, ciutat on estava enterrat Rafael Casanova, el conseller en cap de la Generalitat del 1714.

Malgrat la convocatòria a corre-cuita, desenes de milers de persones van aplegar-se el dissabte a la tarda de l'11 de setembre a la plaça de Catalunya de Sant Boi. L'actriu Maria Josep Arenós, membre de l'Assemblea d'Actors i Directors de Barcelona, va fer de mestre de cerimònies i intercalant entre els parlaments la lectura d'adhesions de Catalunya i Espanya. També la del president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas.

El primer a parlar va ser l'advocat Miquel Roca, en nom del Consell de Forces Polítiques, que va defensar la ruptura política i va ser interromput trenta-cinc vegades per la gent que l'aclamava. La veu d'en Roca era un cop de puny d'afirmació nacional. La intervenció d'Octavi Saltor, pels no alineats, va ser acollida amb fredor per un públic amb ganes de sentir les coses sense embuts. Jordi Carbonell, per l'Assemblea de Catalunya, va encendre els ànims en comparar el 1714 amb el 1939 i va donar el titular en afirmar 'que la prudència no ens faci traïdors'.

Amb la trobada van començar a caure les muralles del Jericó franquista

Els actes de la Diada van ser emesos per Ràdio Barcelona en una retransmissió més aviat accidentada. El PSUC, com sempre, es va fer càrrec de la infraestructura i del gruix del servei d'ordre, sota la direcció del mariscal Miquel Sellarés. Les amenaces de l'extrema dreta no eren debades. La concentració va finalitzar amb un vibrant cant d'Els segadors dirigit pel mestre Oriol Martorell i corejat pels assistents. Començaven a caure les muralles del Jericó franquista. Els catalans eren a punt de tocar el cel de l'autogovern amb la punta dels dits.